5.4.4 Equips de reproducció: màquines professionals de bobina oberta

5.4.4.1 Com que la cinta de bobina analògica ha estat la pedra angular dels professionals de l’enregistrament de so i dels arxius durant dècades, la pràctica interrupció de la fabricació de magnetòfons ha suposat una crisi important per a aquest sector. Hi ha molt pocs magnetòfons professionals en fabricació encara disponibles, possiblement només d’Otari, que continua fent una sola màquina, que es podria descriure com un model de tercera generació de gamma mitjana en comparació amb la seva antiga oferta, i Nagra Kudelski, que encara cita com a disponibles dues màquines analògiques portàtils de cinta per a enregistrament de camp. No totes les màquines compleixen les especificacions necessàries de reproducció (vegeu més avall) i convé que els arxius ho comprovin abans de qualsevol adquisició. L'alternativa és comprar i restaurar màquines de segona mà, on el mercat de magnetòfons analògics de gamma alta és força actiu. Es recomana adquirir els models d’ús més estès, ja que això facilitarà l'adquisició de peces i el seu manteniment. Les característiques d'una màquina de bobina oberta adequada per a arxiu són les següents:

5.4.4.2 Velocitats de reproducció: Les velocitats estàndard de reproducció de cinta són les següents: 30 polzades/segon (ips) (76,2 cm/s), 15 ips (38,1 cm/s) 7 1/2 ips (19,5 cm/s), 3 3/4 ips (9,525 cm/s), 1 7/8 ips (4,76 cm/s) i 15/16 ips (2,38 cm/s). La necessitat de reproduir totes aquestes velocitats dependrà de la composició de la col·lecció en particular. Cap màquina no pot reproduir totes sis velocitats, però és possible cobrir-les totes amb només dues màquines.

5.4.4.3 Els aparells d’enregistrament mono i estèreo de quart de polzada disposen de tres configuracions bàsiques de pista: pista completa (una pista, un canal), doble pista (dues pistes, un canal) i quatre pistes (dos canals a raó de dues pistes per canal)¹⁹. Hi ha variacions en l'amplada real de les pistes segons diverses normes. Si es reprodueix una cinta amb un capçal més estret que la pista enregistrada, presentarà una alteració de la resposta de les baixes freqüències anomenada efecte marginal o de marge (fringe effect) i a més mostrarà una relació senyal/soroll no òptima. Per exemple, un enregistrament en una pista de 2,775 mm reproduïda amb un capçal estèreo de 2 mm es traduirà en una pèrdua de senyal/soroll d'aproximadament 2 dB. L'efecte marginal és de l'ordre d'1 dB a 63 Hz a 19,5 cm/s (7,5 ips) (McKnight, 2001). Una cinta reproduïda amb un capçal més ample que la pista enregistrada tindrà una relació senyal/soroll lleugerament pitjor i pot recollir fressa (hiss) no desitjada, o senyal de les pistes adjacents. «Es redueix a la relació de 1,9 mm a 2,1 mm, el que correspon a un canvi de nivell d'1dB per aquestes amplades de capçal, o 1,9 mm a 2,8 mm, l que correspon a 3,3 dB per a aquestes amplades» (McKnight, 2001). A la pràctica, aquests compromisos sovint s’accepten quan es tracta de variacions petites en l'amplada de pistes, sempre que no s’incloguin senyals no desitjats (noteu que la part no enregistrada d’una cinta esborrada prèviament pot presentar nivells més alts de soroll). Tot i que algunes màquines poden incloure capçals de reproducció de mitja pista i quatre pistes, pot ser necessari disposar de més d'una màquina per a fer front a aquests diferents estàndards.

Fig 1 Secció 5.4 Dimensions i configuració de capçal de pista completa

Fig 2 Secció 5.4 Dimensions i configuració de capçals de mitja pista i de dues pistes

Fig 3 Secció 5.4 Dimensions i configuració de capçal de quatre pistes

Fig 4 Secció 5.4 Dimensions i configuració de capçal de casset estèreo

Fig 5 Secció 5.4 Dimensions i configuració de capçal de casset mono

5.4.4.4 Les dimensions del capçal s'especifiquen de manera diferent en les normes europees i als EUA. Inicialment, la Comissió Electrotècnica Internacional (IEC), referència principal per als fabricants europeus, va especificar la cinta respecte al seu centre i la distància entre pistes, mentre que les normes nord-americanes es referien a la mida de l'amplada de pista definida esquemàticament respecte un costat. La mida de la cinta en si ha canviat amb el temps: inicialment es definí el quart de polzada com a 0,246 ± 0,002 polzades (6,25 ± 0,05 mm) i més tard com a 0,248 ± 0,002 a (6,3 ± 0,05 mm). L’IEC defineix l’amplada d’un enregistrament en pista completa de la manera següent: «Una sola pista s'estendrà en tot l'ample de la cinta» (IEC 94 1968:11), mentre que les normes de referència als EUA defineixen la mida de la pista enregistrada com a lleugerament menor que l'ample d'una cinta de 0,246 polzades: 0,238 polzades +0,010 -0,004 (es tracta d'una solució pragmàtica al problema dels solcs de desgast del capçal i s'estén a totes les dimensions de pistes). Posteriorment l’IEC va canviar la seva definició d’amplada de pista completa a 5,9 mm (0,232 polzades). El nombre d'amples de pista estàndard especificats a les figures 1-5 suggereix que hi ha molt poca normalització. (Eargle 1995, Benson 1988, IEC 94-1 1968, 1981, IEC 94-6 1985, NAB 1965, McKnight 2001, Hess 2001).

5.4.4.5 L'efecte net de la reproducció de cintes amb amplades de capçal no coincidents es discuteix en el punt 5.4.2.2. És important fer el possible per esbrinar l'amplada del capçal amb què les cintes originals van ser enregistrades, per després reproduir-les en la màquina disponible més apropiada. En general, els enregistraments de dues pistes en cinta de mitja i una polzada només es fan en configuració de doble pista i amb equips especialitzats d’enregistrament professional per a proporcionar una alta qualitat d'àudio analògic. Farà falta el mateix tipus i nivell d'equip per a la reproducció i caldrà fer encara més atenció als detalls dels estàndards d’enregistrament i reproducció.

5.4.4.6 Els formats d’enregistrament multipista van des de domèstics de quart de polzada als professionals de dues polzades, i cal tenir cura per garantir que la reproducció de les cintes és acurada. Si hi ha codi de temps enregistrat com a part de l’enregistrament, convé capturar-lo i codificar-lo per a poder-lo emprar posteriorment com a font de sincronització (vegeu els formats a la secció 2.8).

5.4.4.7 El magnetòfon ha de ser capaç de reproduir senyals amb una resposta de freqüència de 30 Hz a 10 KHz ± 1 dB, i 10 KHz a 20 KHz +1 dB, -2 dB.

5.4.4.8 L'equalització d’un magnetòfon ha de permetre l’alineament per poder reproduir cintes amb equalització NAB o IEC. La selecció de la corba d’equalització haurà de ser possible preferiblement mitjançant un commutador, sense necessitat de realineament.

5.4.4.9 Els nivells de ploricó i tremolor (wow and flutter) sense ponderar hauran de ser millors que 0,05 % a 15 ips, 0,08 % a 7,5 ips, amb variació mitjana de la velocitat real menor del 0,1%.

5.4.4.10 Una magnetòfon professional de bobina oberta per a arxius haurà de disposar d’un mecanisme de maneig de cinta suau per a no danyar la cinta durant la reproducció. Molts magnetòfons d’estudi de la primera i mitjana generació confien en la robustesa inherent a la cintes modernes per al seu bon funcionament. Aquestes màquines poden causar danys a les cintes antigues o a les de llarga durada, més primes, sovint emprades per a enregistraments de camp.

¹⁹  Les tres configuracions s’anomenen en anglès, respectivament, full track, ½ track i  ¼ track. (n. dels t.)

²⁰  La màxima amplada d’enregistrament es refereix a l’amplada mesurada des de la vora exterior de les pistes més externes (vegeu la secció 5.4.4.4).

 ____________________________

<--anterior    SUMARI    següent-->

                   CAP. 5.4