5.2.2 Selecció de la millor còpia

5.2.2.1 Els enregistraments mecànics poden ser instantanis o duplicats. Els primers són en general peces úniques, enregistraments únics creats d'esdeveniments particulars. Aquí s'inclouen cilindres de cera¹, discs de laca (també coneguts com d’acetat), i enregistraments creats per màquines de dictat d'oficina (vegeu 5.2.9). Per altra banda, els enregistraments duplicats s’estampen o s’emmotllen a partir d'un mestre original, i gairebé sempre són fabricats en múltiples. Els enregistraments instantanis han de ser identificats i tractats per separat i amb cura.

5.2.2.2 Els cilindres instantanis es poden distingir per la seva aparença i tacte cerosos, ja que es solien fabricar amb un sabó metàl·lic tou. El color normalment varia d'un caramel clar a un marró fosc, o molt rarament negre. Els cilindres duplicats es feien amb un sabó metàl·lic molt més dur, o bé amb una tub de cel·luloide sobre un nucli de guix. Es van fabricar en una varietat de colors, encara que negre i blau eren els més comuns, i sovint aporten informació sobre el seu contingut estampada en un dels costats.

5.2.2.3 El primer format de disc capaç de reproducció instantània va aparèixer al voltant de 1929. Els discs estaven fets d'un metall tou sense recobriment (normalment alumini, de vegades coure o zinc) sobre el qual s’imprimia en relleu (en lloc de tallar) un solc lateral. Es distingeixen fàcilment dels discs duplicats de goma laca (pissarra). Igual que els discs de pasta posteriors, el format de metall en relleu va ser dissenyat per a permetre la reproducció dels discs en gramòfons estàndard de l’època, de manera que els enregistraments poden ser més o menys inclosos en la categoria de solc ample i 78 rpm. Tanmateix, l'enginyer de la transferència ha de comptar amb alguna variació, sobretot pel que fa al perfil del solc.

5.2.2.4 Els discs de laca o d'acetat, introduïts l'any 1934, sovint s’anomenen laminats (tot i no ser el seu mètode de fabricació), o acetats, (tot i no ser el material de la seva superfície d’enregistrament). Acostumen a consistir en una base forta i rígida (alumini o vidre, de vegades de zinc) coberta amb una capa de laca de nitrat de cel·lulosa, de color fosc per a millorar l'observació del procés de tall. Més rars són els discs que tenen una base de cartó. Les propietats de tall es controlen amb l'addició de plastificants (agents d'estovament), com oli de ricí o càmfora.

5.2.2.5 Els discs de pasta poden assemblar-se als de goma laca o de vinil, però es poden distingir de diverses maneres. Sovint es pot veure el material de base entre les capes del vernís exterior, ja sigui dins de l'orifici central o a la mateixa vora del disc. Quan el disc té una etiqueta de paper, la informació sovint està escrita a màquina o a mà, en lloc d'estar impresa. Els discs sense etiquetes de paper tenen sovint un o més orificis addicionals al voltant del forat central. Tot i que els discs de pasta de cel·lulosa de nitrat sobre base de metall o vidre són els discs instantanis més comuns, a la pràctica es va utilitzar una gran varietat d'altres materials, com per exemple el cartó de base, o la gelatina com a superfície de gravació o com a material únic.

5.2.2.6 A causa de la seva inestabilitat intrínseca, els discs de laca s'han de transferir amb alta prioritat.

5.2.2.7 La selecció de la millor còpia, en aquells casos en què existeixin diverses còpies de discs instantanis, sol ser un procés de determinació de la còpia més originalment intacta d'un ítem. En el cas dels enregistraments mecànics produïts en massa, en què l'existència de múltiples còpies és la situació normal, s’utilitza la guia següent per a la selecció de les millors còpies.

5.2.2.8 La selecció de la millor còpia del mitjà mecànic es basa en el coneixement de la producció de l'enregistrament i la capacitat de reconèixer visualment el desgast i els danys que poguessin tenir un efecte audible sobre el senyal. La indústria discogràfica utilitza números i codis, generalment situats a l'espai entre el solc de sortida (de l'anglès run-out groove) i l'etiqueta en un enregistrament del disc, per a identificar la naturalesa de l'enregistrament. Això ajudarà el tècnic a determinar si els enregistraments són realment idèntics o bé són enregistraments alternatius del mateix material. Els senyals visuals de desgast o dany es veuen millor en la manera com el disc reflecteix la llum. Per mostrar millor l'efecte és necessari un llum incandescent, en general enfocat a la gravació des de darrere de l'espatlla del tècnic, de manera que aquest miri en la mateixa direcció que el feix de llum. Els tubs fluorescents o fluorescents compactes no ofereixen la font de llum coherent necessària per a revelar el desgast i no s'han d'utilitzar. Un microscopi estereoscòpic és útil en l'avaluació de la forma i la mida del solc i per a examinar el possible desgast causat per reproduccions anteriors, la qual cosa ajuda en la selecció de l'agulla de reproducció correcta. Un enfocament més objectiu implica l'ús d'un estereomicroscopi amb una retícula integrada que permeti la selecció més precisa d'agulles (Casey i Gordon, 2007).

¹ Els primers cilindres de cera comercials van ser replicats acústicament, els uns dels altres, i els artistes sovint feien diverses sessions per crear lots d'enregistraments similars. Tots ells han de ser considerats com a peces úniques.

 ____________________________

<--anterior    SUMARI    següent-->

                   CAP. 5.2