5.4.1 Introducció

5.4.1.1 La tecnologia d’enregistrament en cinta analògica magnètica ha impregnat tots els àmbits de la indústria discogràfica des de la seva divulgació i distribució massiva en l'era posterior a la Segona Guerra Mundial. Els avenços tecnològics van convertir la cinta en el format d’enregistrament principal dels estudis d’enregistrament professionals, i posteriors desenvolupaments en els sistemes de fabricació van permetre al magnetòfon de bobina esdevenir assequible per al mercat domèstic. La introducció del casset compacte de Philips l’any 1963 va posar un dispositiu d’enregistrament a l'abast de moltes persones i va fer possible i pràctic per als consumidors enregistrar tot el que els semblava important. Pràcticament tot arxiu de so o biblioteca té enregistraments magnètics analògics, i PRESTO (Wright i Williams, 2001) considera que hi ha més de 100 milions d'hores d'enregistraments en cinta analògica en col·leccions de tot el món, una xifra en absolut contradita a l'enquesta de la IASA de formats en perill d'extinció (Boston, 2003). A partir de la dècada de 1970 els arxivers de so van recomanar la cinta analògica de bobina de quart de polzada com a format d'arxiu preferit, i malgrat el soroll inherent i la seva descomposició química imminent, alguns encara la recomanen avui dia com a portador estable. Però la imminent desaparició de la indústria de cinta analògica i la interrupció consegüent i gairebé total de la producció d’equips de reproducció fan necessari prendre mesures immediates per a transferir aquest vast registre d’història cultural cap a un sistema de gestió més viable.

5.4.1.2 La cinta magnètica es va fabricar comercialment per primera vegada a Alemanya el 1935, però va ser la comercialització del mercat nord-americà després de 1947 que la va dur a la seva popularitat i a la normalització definitiva. Les primeres cintes es van fabricar amb un substrat d'acetat de cel·lulosa, que va continuar fins a la introducció de polièster (PET, polietilè tereftalat, conegut comercialment com a Mylar). Els fabricants produïen cintes tant d’acetat com de PET amb aglutinants d'acetat, la majoria gradualment substituïts a partir de la dècada de 1960 per un aglutinant d’uretà de polièster. BASF fabricà cintes de PVC des de la dècada de 1940 fins a mitjan 1972, tot i que a poc a poc va introduir la seva pròpia línia de polièster a partir de finals dels anys 50 del segle XX. Malgrat que el PVC va ser principalment una especialitat del fabricant alemany BASF, 3M també va produir una cinta de PVC a partir del 1960: la Scotch 311. Més rares són les cintes magnètiques amb base de paper, que daten de la dècada de 1940 fins a principis dels anys 1950. Les cintes de casset sempre s'han fabricat en polièster. L’any 1939 el pigment magnètic utilitzat (sovint anomenat òxid) va ser gFe₂O₃, tot i que millores posteriors en la mida i en la forma de les partícules i en el dopatge van augmentar el rendiment i van minvar el soroll. Aquesta formulació s'ha mantingut pràcticament igual per a gairebé totes les cintes de bobina analògiques i cassets de tipus I. Les cassets de tipus II són de CrO₂ o Fe₃O₄ dopat amb cobalt; les de tipus III (molt poc comunes) són de doble capa amb gFe₂O₃ i CrO₂. Les de tipus IV són de metall (ferro pur).

5.4.1.3 Els materials que uneixen les partícules magnètiques al substrat de cinta, anomenats aglutinants, s'han identificat com la part de la cinta més susceptible a la descomposició química. Això és especialment cert a les cintes de polièster amb aglutinant de polièster d’uretà (que sovint utilitzen un substrat de PET) de la dècada de 1970, tot i que AGFA i BASF i els seus propietaris posteriors, Emtec, van utilitzar un aglutinant de PVC sobre la base de moltes de les seves cintes d’estudi i de difusió, en particular la 468.

 ____________________________

<--anterior    SUMARI    següent-->

                   CAP. 5.4