5.3 Reproducció de discs LP de microsolc

5.3.1 Introducció

5.3.1.1 Els primers discs de llarga durada (Long Play, LP) de microsolc¹⁰ van aparèixer cap al 1948, premsats en vinil¹¹ flexible i anunciats com a “irrompibles" en comparació amb els discs anteriors comercials, fets a base de la rígida (i fàcilment trencable) goma laca (pissarra o pedra).

5.3.1.2 Quan es va desenvolupar el disc de vinil ja existia un acord més ampli sobre estàndards industrials. Els solcs es van tallar a 300-400 per polzada (al voltant dels 700 per cm)  en lloc dels 100 o més per polzada (uns 250 per cm) característics dels premsats de goma laca, amb agulla de mida i forma estàndard i a una velocitat de 33 1/3 rpm. Els discs de vinil de set polzades, tant els singles com els Extended Play (EP), van ser dissenyats per a reproduir-se a 45 rpm i en alguns casos a 33 1/3 rpm. En rares ocasions es van produir discs de major diàmetre per  la reproducció a 16 2/3 rpm, destinats a l’enregistrament de veu, amb capacitat de fins a 60 minuts per cara. Tot i que les característiques d’equalització variaven segons la companyia discogràfica (vegeu el quadre 2, secció 5.3, de valors d’equalització d’LP d’abans de 1955), molts preamplificadors podien ajustar-se a aquestes variacions. Finalment es va aconseguir un acord i la RIAA (Record Industry Association of America) es va convertir en la corba normalitzada a tota la indústria.

5.3.1.3 Els registres en estèreo van estar disponibles comercialment a partir del 1958, i al principi molts enregistraments es van produir en versions mono i estèreo. Les parets del solc d’un disc estèreo són perpendiculars entre si i inclinades 45 º respecte a la vertical. La paret interior del solc conté la informació del canal esquerre, i l’exterior, la informació del canal dret, ambdues gravades perpendicularment respecte a la superfície de la paret. Aquest continua essent l'estàndard, encara que en el moment de la seva introducció un petit nombre de discs estèreo es van fer amb una combinació de tecnologia lateral i vertical, una opció que aviat es va abandonar. Es pot utilitzar una càpsula estèreo per a reproduir enregistraments en mono, però reproduir un enregistrament estereofònic amb una càpsula mono pot ocasionar danys greus al solc.

5.3.2 Selecció de la millor còpia

5.3.2.1 D’igual manera que amb els formats obsolets històrics mecànics i altres (vegeu la secció 5.2.2, de selecció de la millor còpia) la selecció es duu a terme sobretot visualment, per raons de rapidesa i per a evitar el desgast del material. El personal ha d'estar ben versat en els codis i els identificadors utilitzats per diferents companyies discogràfiques i generalment situats just fora de l'etiqueta. Aquesta informació pot revelar versions, remasteritzacions o premsades alternatives o posteriors. Convé considerar la cooperació amb altres col·leccions a l’hora de seleccionar els millors exemplars per a la digitalització.

5.3.2.2 L'espai de treball ha de disposar d’un feix de llum paral·lela amb projecció obliqua sobre la superfície. La il·luminació fluorescent de sostre pot ocultar l’evidència de desgast. La qualitat de la llum ha de ser tal que permeti la fàcil distinció entre la modulació de senyal —encara que sigui de molta amplitud— i el desgast real. Si es disposa de només dues còpies que presenten característiques de desgast diferents, cal mantenir-les i transferir-les totes dues a digital.

5.3.3 Neteja i restauració del suport

5.3.3.1 Cal manipular els discs amb molta cura, sense permetre que els dits toquin la zona del solc d'un disc de vinil. La suor i altres dipòsits de la pell poden ser en si mateixos causa de soroll de reproducció, però a més a més atrauran i adheriran pols a la superfície, fet que permet el creixement de floridures i fongs i augmenta el soroll de reproducció. Cal emprar guants de cotó per a manipular els discs. Si els guants apropiats no són pràctics, cal extreure i retornar els discs a les seves fundes de manera que les puntes dels dits es situïn en l'àrea de l'etiqueta tot mantenint la base del polze al marge exterior, deixant tota la zona solcada sense manipular.

5.3.3.2 La pols, l'enemic de tots els enregistraments de so, és un gran problema amb discs de vinil, per dues raons: d’una banda, la finor del solc fa comparable la grandària de les partícules de pols amb les dimensions de l’agulla, fet que causa clics, espetecs i sorolls de fregidina; d’altra banda, la naturalesa electrostàtica del vinil augmenta l'atracció de pols sobre la superfície del disc. S'han desenvolupat sistemes d’efectivitat variable per a intentar neutralitzar aquestes càrregues electrostàtiques, des de raspalls de fibra de carboni a pistoles piezoelèctriques que disparen una càrrega neutralitzadora sobre la superfície del disc.

5.3.3.3 La manera més eficaç de netejar els discs és rentar-los. Algunes màquines de neteja, com la coneguda màquina Keith Monks, cobreixen la superfície amb un líquid de neteja que tot seguit s’elimina gràcies a un dispositiu mòbil de succió que escombra la superfície solc a solc tot absorbint tant el líquid i la pols com qualsevol altra brutícia dipositada. Un mètode més senzill consisteix a rentar el disc —evitant sempre l'àrea de l'etiqueta— amb aigua desmineralitzada i un detergent suau o un agent humectant no iònic com la cetrimida (clorur de N-cetilpiridini) diluïda a l’1 per cent, que té propietats fungicides i bactericides. El disc es pot raspallar aleshores amb moviment circular amb un raspall suau de pintura de pèl de camell, evitant l'àrea de l'etiqueta, i esbandit de nou amb aigua destil·lada. Els dipòsits de greix en els discs de vinil es poden treure amb alcohol isopropílic. Com que els discs que no són de vinil poden es  poden malmetre per l'alcohol, cal tenir cura d’assegurar-se que el dissolvent no causi danys al disc.

5.3.3.4 Cal evitar tota solució de neteja de discs que no indiqui la seva composició química. Només l’arxiver pot prendre les decisions finals sobre l'ús de dissolvents i altres productes de neteja, d’acord amb l'assessorament tècnic aportat per químics o conservadors qualificats en plàstics.

5.3.3.5 Igual com amb els formats obsolets històrics mecànics i d’altres (vegeu 5.2.3, sobre neteja i restauració de suports), la neteja per ultrasons pot ser eficaç. Cal tenir cura en la selecció de dissolvent: una solució a l'1 % de cetrimida en aigua destil·lada és adequada. L'etiqueta ha de quedar fora de l’abast del líquid i el disc ha de girar lentament fins que tota la zona del solc s'hagi mullat.

5.3.3.6 Potser el mètode més eficaç per a reduir els efectes de la brutícia, la pols i l'electricitat estàtica consisteix a reproduir els discs humits amb líquid. Això es pot aconseguir simplement cobrint el disc amb una solució de cetrimida, o mitjançant un raspall suau mullat situat abans de l’agulla. Mullar el disc pot reduir dràsticament la incidència d’espetecs o clics, però té l'efecte d’incrementar el soroll de superfície en les reproduccions posteriors “seques”. La reproducció humida amb líquids que continguin alcohol no és recomanable, ja que pot reaccionar químicament amb els coixinets de polímer de l’espàrrec, amb resultats negatius.

5.3.3.7 El procés de restauració més freqüent d’un disc és aplanar-lo. Els criteris següents s'apliquen tant si el disc es troba encorbat en forma de bol com si està doblegat. El tractament requereix un forn termostàtic (un forn de laboratori és obligatori; un forn domèstic no és apropiat) fixat a una temperatura en general no superior als 55 ºC. El forn contindrà dos fulls impol·luts de vidre temperat i polit, de 7 mm de gruix i 350 mm de costat. Després de netejar-lo i assecar-lo a mà, es col·loca el disc sobre el full de vidre base prèviament escalfat al forn, mentre que el full superior es suspèn en un altre lloc del forn. Després d’una mitja hora s’inspecciona el disc: és ben possible que ja s’hagi aplanat. En cas contrari, es comprova el grau d'elasticitat del disc com a indicador de l’estovament, i es decideix en funció de l'experiència la col·locació del full superior de vidre calent sobre el disc per afavorir l’aplanament. Es deixa aquest sandvitx durant mitja hora més i es retira amb guants el full de vidre superior. Si el disc és perfectament pla, el sandvitx complet es retira del forn i es deixa refredar sobre un suport aïllant. Si no s'ha obtingut l’aplanament, s'eleva la temperatura a intervals de 5 ºC i es repeteix el procediment. No s’ha d’aplicar mai força de pressió sense un ablaniment suficient.

5.3.3.8 Aplanar discs és un procés útil perquè pot fer que els discs no reproduïbles ho puguin ser. No obstant això, certes investigacions recents suggereixen que el procediment d’aplanar discs amb calor provoca un augment mesurable en les freqüències subsòniques i fins i tot en la gamma audible de baixes freqüències (Enke, 2007). Tot i que la recerca no és concloent, cal tenir-la en compte a l’hora de determinar si s'ha d’aplanar un disc en particular. L'anàlisi de l'efecte d’aplanament es dugué a terme sobre discs de vinil i encara no s’ha determinat si el mateix efecte es manifesta en la goma laca, encara que les temperatures més baixes associades amb els tractaments de la goma laca els fan molt menys arriscats. No obstant això, cal valorar la possibilitat d'aquests danys amb la capacitat de reproduir el disc.

5.3.4 Equips de reproducció

5.3.4.1 La reproducció amb mitjans òptics és possible per a discs de vinil i caldria prendre-la en consideració abans de seleccionar qualsevol equip de transferència. Tanmateix, els transductors de contacte (és a dir, les agulles) són actualment més habituals, es consideren menys complicats i són preferits per la majoria de tècnics. Quan s’utilitzen transductors de contacte hi ha tantes variables en la cadena de reproducció que la repetició exacta d’una reproducció particular no és possible. El braç fonocaptor, la càpsula, l’agulla, la força de seguiment, la deformació del solc anterior o el desgast, tot plegat contribueix a la variabilitat en la repetició. Fins i tot la temperatura pot afectar en certa mesura les característiques de reproducció de la combinació càpsula-agulla. No obstant això, en el procés de transferència a digital la més alta qualitat de tots els components de la cadena de reproducció —des de  l’agulla fins a l’equip d’enregistrament— garantirà la captura d'àudio més precisa possible.

5.3.4.2 Potser la part més important de la cadena de la reproducció és la combinació càpsula-agulla. Les càpsules de bobina mòbil, considerades per alguns com les més sensibles, tendeixen a tenir un preu i una manca de robustesa que impossibilita cap altre ús que no sigui el domèstic, i encara amb molta cura. Una bona càpsula d’alta compliància i força de seguiment baix (inferior als 15 mN, comunament coneguda com a de 1,5 grams), del tipus de reluctància variable (imant mòbil) i amb agulla biradial (el·líptica) serà la solució més pràctica. El marge d’agulles ha d’anar des de les 25 micres (1 mil·lèsima de polzada), d'ús comú en els primers discs LP mono, a les 15 micres (0,6 mil·lèsimes de polzada), incloent-hi agulles de forma cònica, el·líptica i truncada en funció de l'edat i l'estat dels discs que calgui reproduir.

5.3.4.3 Cal fer atenció a l'ajustament de l'angle de seguiment vertical del sistema fonocaptor (de l’anglès VTA, Vertical tracking Angle), que idealment haurà de coincidir amb l’angle emprat en el procés d’enregistrament. Durant la dècada de 1960 l’angle recomanat per a la reproducció va ser de 15 º±5 º, que el 1972 ja havia passat a 20 º±5 º. És impossible, però, verificar l’angle de seguiment vertical d’un disc particular (a menys que disposem de discs de prova, que permeten l'avaluació de la distorsió d’intermodulació d'un senyal vertical). Com a ajustament bàsic cal fer atenció a la posició horitzontal del braç, que hauria d’estar en paral·lel a la superfície del disc, amb la força de seguiment adequada. Això hauria de garantir l’acompliment de l’angle de seguiment vertical recomanat pel fabricant del sistema fonocaptor. A partir d'aquí qualsevol desviació es pot aconseguir incrementant o disminuint l’alçada del braç.

5.3.4.4 Un altre angle que cal ajustar és l'angle de seguiment tangencial (de l’anglès TTA, Tangential Tracking Angle). En el cas dels braços tangencials cal assegurar que el sistema estigui muntat de tal manera que l’agulla segueixi exactament el radi del disc. Cal ajustar els braços convencionals (sobre un eix) fins a arribar a un compromís mitjançant l'ajustament de la posició de l'agulla (que equival a la longitud efectiva del braç) amb l'ajut d’un calibrador, generalment subministrat pels fabricants d'equips de precisió.

5.3.4.5 Es requerirà un preamplificador d’alta qualitat i baix soroll capaç de reproduir la corba estàndard RIAA, així com una reproducció sense cap preèmfasi. Si s’estan transferint enregistraments d’abans de 1955, pot ser necessari un preamplificador capaç d’ajustar-se a les variacions en equalització presentades en la taula 2, secció 5.3 «Valors d’equalització dels discs LP d’abans de 1955». És difícil obtenir preamplificadors amb múltiples configuracions, i pot ser preferible modificar l’equalització després de la sortida de preamplificació normal o bé aplicar ja en el domini digital l’equalització específica corresponent sobre una transferència digital plana.

5.3.4.6 És vital disposar d’un disc de proves amb les característiques d’enregistrament dels discs que cal transferir per a calibrar la cadena de reproducció i ajustar el marge de freqüències amb un equalitzador gràfic o paramètric fins a aconseguir la sortida correcta. Si es necessita calibrar el sistema per a equalitzacions no estàndards, es pot emprar un disc de prova amb la corba RIAA sempre que es coneguin les característiques de la corba de reproducció alternativa. Trobar un disc de prova adequat pot resultar difícil i, fins i tot i si es troba disponible, els discs més antics poden haver patit desgast i no donar una resposta exacta, sobretot en les freqüències més altes.

5.3.4.7 L'àmplia gamma de components de reproducció disponibles en els anys 1960 i 1970 ja no s'ofereix, i si bé no és tan difícil de localitzar com per als equips de reproducció de discs de 78 rpm, la gamma disponible actualment és molt més limitada. Encara que relativament resistents als danys i el deteriorament, els discs de vinil poden resultar irreproduïbles si no es disposa dels equips adequats. Tot i que es recomana un bon estoc de recanvis i consumibles per a l'accés a mitjà termini, és important assenyalar que les agulles i els aparells tenen una vida útil limitada.

5.3.5 Velocitat

5.3.5.1 El compliment de les normes per part de les companyies discogràfiques redueix les preocupacions associades a les variacions de velocitat tan comuns en els formats anteriors. Es recomana com a mínim un tocadiscs equipat amb mesura de llum estroboscòpica i ajustament manual de la velocitat, per assegurar que l’equip de reproducció s'ajusta a les normes. És preferible usar un oscil·lador de cristall.

5.3.6 Equalització de reproducció

5.3.6.1 La necessitat d’equalització i la manera com es va desenvolupar s'explica a la secció 5.2.6. Els enregistraments en microsolc també tenen aplicada una equalització que principalment consisteix, d’una banda, a reduir el nivell de freqüències per sota dels  500 Hz —que és el punt de canvi per a les baixes freqüències sota del qual la gravació és d’amplitud constant— i augmentar, d’altra banda, el nivell de les freqüències superiors als 2 KHz. Entre els 500 Hz i 2 KHz l'enregistrament es caracteritza per la velocitat constant (vegeu 5.2.6). Caldrà compensar conseqüentment en la cadena de reproducció aquesta equalització en el procés d'enregistrament. Moltes companyies discogràfiques tenien les seves pròpies variacions (en general menors) sobre aquest tema, i per a una reproducció precisa, cal aplicar l’equalització de reproducció exacta (vegeu el quadre 1, secció 5.3).

5.3.6.2 Els registres realitzats després de 1955 compleixen amb el que ara es coneix com la corba RIAA (Recording Industry Association of America, o Associació d'Indústria d’Enregistrament d'EUA), que es convertí en un estàndard assumit per tota la indústria. Les característiques RIAA de reproducció es defineixen per una atenuació de 6 dB/octava de 20 Hz a 500 Hz, una secció plana entre 500 Hz i 2,12K Hz (318 µs i 75 µs, respectivament) i una atenuació de 6 dB/octava per sobre dels 2,12 KHz. La secció plana es troba aproximadament a 19,3 dB per sota de zero.

5.3.6.3 A continuació s’enumeren les corbes d'equalització per a la reproducció.

Taula 1, secció 5.3 Corbes d’equalització per nom

* Pendent de 3 dB/octava. No s'ha d'utilitzar un filtre de 6 dB/octava en aquesta freqüència perquè, tot i que es pot ajustar per donar la lectura correcta a 10kHz, l'atenuació començaria a la freqüència errònia (6800 Hz) i seria incorrecta en totes les altres freqüències (n. dels t.).

Taula 2 secció 5.3 Valors d’equalització de discs LP pre-1955

¹⁰ L'ús del terme "microsolc" es prefereix a l'ús de “vinil” com una descripció col·lectiva, ja que alguns dels últims discs de solc ample es van premsar en vinil. 

¹¹ "De vinil" és un terme col·loquial per al material dels discs que bàsicament consisteix en un copolímer de policlorur de vinil / acetat de polivinil. (PVC / PVA).

¹²  NAB modificat: menys greus per sota de 150 Hz, que requereix prop de 3 dB d’augment. 

¹³  Les corbes RIAA i NAB són molt similars. 

¹⁴  Aquesta informació prové de diverses fonts: la gràfica "Ajusta els teus discs" publicada a la revista High Fidelity durant la dècada de 1950, el gràfic elaborat per James R. Powell, Jr i publicat en el ARSC Journal i les fundes d’alguns dels primers discs LP. El punt de transició de baixes freqüències (“LF turnover”, columna 3) és la freqüència per sota de la qual el fabricant de discs atenuava els greus a l’hora masteritzar els discs, la qual cosa requereix un augment corresponent durant la reproducció. En la taula, el punt també s’identifica amb el nom de la corba de l’enregistrament, tal com figura en la majoria de preamplificadors. L’atenuació a 10 KHz (columna 5) és la quantitat de tall d'aguts a 10 KHz necessària durant la reproducció per a compensar la preèmfasi afegida en l’enregistrament del disc. En el gràfic, això s'indica en decibels.

 ____________________________

<--anterior    SUMARI    següent-->

                   CAP. 5