Top menu






5.2.1 Introducció

5.2.1.1 Els primers enregistraments d'àudio van ser mecànics, i aquest sistema fou gairebé l'únic mètode viable per a la captura de so fins que l'evolució dels sistemes de circuits electrònics van començar a crear un mercat per als enregistraments magnètics durant i després de la dècada de 1930. Els enregistraments mecànics s’identifiquen per la presència d'un solc continu en la superfície del suport en el qual es codifica el senyal. La codificació d'àudio monofònic s'aconsegueix ja sigui mitjançant la modulació de la part inferior del solc amunt i avall respecte a la superfície (enregistrament vertical o de pic i vall, de l'anglès hill-and-dale), o enregistrament lateral, de costat a costat. Tots els cilindres són enregistraments de tall vertical, així com els Edison Diamond Disc, alguns dels primers enregistraments en laca i els discs enregistrats per Pathé fins cap al 1927, quan va començar a enregistrar discs de tall lateral. Durant un cert temps, alguns discs de transcripció radiofònica també van ser tallats verticalment, principalment als EUA. Els enregistraments de tall lateral són més comuns; la majoria d'enregistraments de solc ample (de vegades anomenats 78), de transcripció i discs instantanis són laterals, així com tots els discs monofònics Long Play (LP) de microsolc. Els discs de microsolc es tracten a part a la secció 5.3.

5.2.1.2 Els enregistraments en format mecànic son analògics, i s’anomenen així perquè la paret del solc està modulada en una representació contínua amb la mateixa forma d'ona de l’àudio original. Gairebé tots els enregistraments mecànics mencionats han esdevingut obsolets, ja que la indústria que en aquell moment va crear aquests sistemes d'enregistrament ja no ofereix assistència  tècnica. Els primers enregistraments mecànics van ser acústics, ja que les ones de so actuaven directament sobre una membrana lleugera, la qual empenyia un tallador directament sobre la superfície d’enregistrament. Més tard, els enregistraments mecànics van esdevenir registres elèctrics, ja que utilitzaven un micròfon i un amplificador per a conduir un capçal de tall elèctric. De 1925 en endavant, gairebé tots els estudis d'enregistrament  van començar a realitzar enregistraments elèctrics.

5.2.1.3 Com que els primers enregistraments mecànics es van realitzar quan la indústria s’estava desenvolupant, hi havia poques normes i s'observaven malament, ja que la tecnologia estava en evolució constant i molts dels fabricants intentaven mantenir secretes les seves darreres tècniques per guanyar un avantatge de mercat. Un llegat d'aquest període és el grau de variació en la immensa majoria d'aspectes d'implementació, no només en les dimensions i en la forma del solc enregistrat (vegeu 5.2.4), sinó també en la velocitat d’enregistrament (5.2.5) i l'equalització necessària (5.2.6). En conseqüència, cal que qui treballi amb aquests enregistraments disposi de coneixements específics sobre les circumstàncies històriques i tècniques en què es van fer els enregistraments. Per als enregistraments alternatius o no estandarditzats, és recomanable buscar l'assessorament d'especialistes; fins i tot per als tipus més comuns d’enregistrament, cal tenir precaució.

____________________________

<--anterior   SUMARI    següent-->

                  CAP. 5.2