Enregistraments històrics. Part III. Inicis de l'era elèctrica

Aparició del disc elèctric. Concentració empresarial

Paral·lelament a la invenció del disc elèctric, el període d'entreguerres es caracteritza per una concentració empresarial de les companyies discogràfiques.
 
La Radio Corporation of America (RCA) es féu amb el control de la Victor l'any 1929. La part europea de la Columbia Company, després d'haver estat adquirida per accionistes britànics el 1923, es fusionà amb Pathé el 1928 i amb The Gramophone Company el 1931. Aquest fou el naixement de la britànica Electric and Musical Industries (EMI).
 
A l'Estat espanyol tenia la seu a San Sebastián la discogràfica Columbia Graphophone des del 1923. Polydor -filial de Deutsche Grammophon- s'instal·la el 1929 a Sant Adrià del Besòs. A Barcelona es constituí el 1933 la Compañía Gramófono-Odeón.

Diversificació dels repertoris

La conseqüència més immediata de la millora tècnica que representava l'enregistrament elèctric va ser una major acceptació per part dels grans directors d'orquestra de l'enregistrament en disc de les seves interpretacions. Així, Stokowsky (amb la Philadelphia Orchestra) i Toscanini (amb la New York Philharmonic) enregistraren el repertori més divers utilitzant el nou sistema elèctric. Als anys trenta es podia escoltar en disc gran part de l'obra de Mozart, Haydn, Schubert, Debussy, Monteverdi, Vivaldi, Beethoven, Chopin o Wagner.
 
A la Fonoteca es conserva el fons de Daniel Blanxart, molt representatiu d'aquest poder d'atracció del disc elèctric sobre les figures de la música clàssica. Daniel Blanxart i Pedrals (Olesa de Montserrat 1884-1965) fundà i dirigí el Laboratori de Condicionament Terrasenc i registrà diverses patents, entre les quals figura un dinamòmetre continu. Autor de nombroses obres de l'especialitat, fou, d'altra banda, fundador de les Joventuts Musicals de Terrassa i publicà Comentarios y poemas musicales i una Teoria física de la música.

Pel que fa als solistes, els enregistraments de violoncel anaven units a dos intèrprets catalans: Pau Casals, per a la Compañía del Gramófono, i Gaspar Cassadó, per a Columbia.
 
 
ÀUDIO:
[PM 1892] Pau Casals i Nicolai Mednikoff interpreten la Rondalla aragonesa de Granados. (Voz de su Amo DA-1015 [A-31973,4-7854]). [Data de publicació: 1929?]

1a PART
2a PART

La música de banda tingué molta acceptació popular. A Catalunya, Joan Lamote de Grignon arranjà per a la Banda Municipal de Barcelona peces de música clàssica, les quals foren enregistrades (Gramófono) per aquesta formació sota la seva batuta.
 
ÀUDIO:
[PG 3006]. Joan Lamote de Grignon, al capdavant de la Banda Municipal de Barcelona interpreten la 2a Rapsòdia hongaresa de Liszt (Voz de su amo W-06011--W-06012 [S-03111--S-03112]). [Data de publicació: ca. 1930]

1a PART
2a PART

Els cantants es veieren afavorits per la millora tècnica que implicava el disc elèctric. En els enregistraments d'òpera i sarsuela, podem esmentar Mercè Capsir, Hipólito Lázaro, Emili Sagi Barba i Emili Vendrell (1893-1962). Aquest darrer també enregistrà discos de cançons catalanes. La majoria de discos foren impressionats per Columbia i Odeón.
 
ÀUDIO:
[PM 794] En el Vallespir, de la "Cançó d'amor i de guerra" de Martínez Valls, interpretat per Mercè Capsir acompanyada d'orquestra. (Columbia LK-4013 [K-2086, K-2088]). [Data de publicació: 1935?]]

1a PART
2a PART

El disc elèctric i la radiodifusió

Una altra conseqüència de la implantació del disc elèctric fou que les emissores de ràdio tenien mes autonomia en la seva programació musical, ja que aquesta deixa de dependre de l'actuació en directe dels intèrprets dins dels estudis, o bé de les connexions amb auditoris o teatres. Prova d'això és que ja el 1931 Unión Radio feia un programa de discs sol·licitats pels oients.
 
La col·lecció de discos de 78 rpm de Ràdio Barcelona, que el 1994 ingressà a la Fonoteca, és un bon exemple de la importància que aviat va tenir per a la ràdio crear i mantenir una discoteca.
  
La divulgació del disc a Catalunya
Per a la divulgació de les virtuts de l'enregistrament elèctric tingueren un paper fonamental tant el Club de Discòfils com la Revista Musical Catalana.
 
El Club "Discòfils-Associació pro Musica" fou creat amb l'empenta i el suport, entre d'altres, de Ricard Gomis, Higini Anglès, Robert Gerhard, Conxita Badia, Ricard Lamote de Grignon, Eduard Toldrà, Joan Prats i Frank Marshall. Organitzava audicions públiques i conferències explicatives. Al marge de les qüestions musicals, s'explicava la durada de cada composició i el nombre de cares del disc en què estava continguda cada obra. També tenia com a objectiu, segons el Manifest que elaboraren, "l'enregistrament en disc, amb caràcter d'edicions de discòfil, de tiratge limitat, d'obres musicals de valor excepcional que les cases productores, per raons comercials, no poden incloure en llurs catàlegs". La seva activitat es va limitar a l'any 1935.
 
La Revista Musical Catalana (1904-1936), creada per Lluís Millet i Pagès, i amb un total de 390 números, aparegué com a Butlletí de l'Orfeó Català. S'ocupà de publicar recensions sobre les novetats discogràfiques aparegudes al mercat.
 
Aquesta època s'allargarà fins a l'aparició del disc de vinil, introduït per Columbia el 1948, el comerç del qual es generalitzarà arreu a partir de mitjan la dècada del 1950.