La història de l'exlibrisme català corre paral·lela a la història de l'exlibrisme europeu i, com aquest, també abasta dos períodes clars: el Clàssic i el Modern. Tot i que la documentació exlibrística coneguda referida al primer període és escassa, es pot avançar que durant aquesta època l'ús de l'ex-libris es va anar introduint progressivament al servei, sobretot, d'institucions religioses, de nobles i de personalitats cultes, civils i eclesiàstiques. Els procediments que s'utilitzaren foren la xilografia i la calcografia i el nivell de realització tècnica fou inicialment rudimentari.
El primer ex-libris català datat del qual es té coneixement és del 1553. Pertanyé al canonge historiador Francesc Tarafa (Granollers, c. 1495 - Roma, 1556), arxiver de la Catedral de Barcelona. Es tracta d'una xilografia d'autor desconegut, de forma ovoidal, a base d'un escut central constituït per la lletra capital T, de Tarafa, amb un sintètic dibuix d'onades a sobre i a sota de la lletra. Del mateix titular es coneix una variant en la que s'hi representa la seva efígie, a més de l'escut.
Dins del mateix s. XVI, un altre ex-libris conegut és el pertanyent a monsenyor Francesc de la Penya, auditor inquisitorial de la Rota, enviat a Roma per Felip II representant la Corona d'Aragó, datat vers el 1568, any del seu nomenament.Es tracta d'una talla dolça de petit format que representa un escut heràldic amb cinc pins sota capell eclesiàstic amb borles.També donem compte de l'ex-libris, gravat en base a l'escut de la Mercè i datat el 1588, amb les inicials P. B. pertanyent a la Biblioteca Conventual de l'Ordre religiosa de la Mercè de , fundat el 1213 per Pere Nolasc, a Barcelona, i dedicat a la redempció de captius en poder dels musulmans.
El s. XVII és més pròdig en ex-libris i manté una caràcter heràldic més evolucionat. Pel coneixement que se'n té de l'heràldica els ex-libris són innominats i és per això que s'omet, sovint, la identificació del titular. És també dins d'aquest segle que comencen a aparèixer els primers ex-libris tipogràfics dels quals ja hem fet esment.
D'entre els ex-libris gravats de la primera meitat de segle cal destacar el que Domingo Gordox gravà per a Isidor Aliaga (1560-1648), un dominic saragossà que fou bisbe de Tortosa i arquebisbe de València, en base a un escut heràldic amb atributs eclesiàstics. De meitat de segle és l'ex-libris circular xilografiat dels pares caputxins de la Paciència, amb la curiosa inscripció: Qui me tollit, aut me tenet, excomunicatus & privatus manet, dum Papa non absolvit. Cal ressenyar també l'ex-libris de Marianna de Vallgornera i Cardona, segon ex-libris català datat més antic que es coneix. del 1656, amb un rudimentari escut heràldic gravat, de forma ròmbica, amb corona marquesal i amb cintes ornamentals al seu voltant. Fem esment, també, de l'ex-libris dels senyors de Montcada, gravat per Pasqual Cucó dins de la segona meitat del s. XVII, i de l'ex-libris tipogràfic de Juan Francisco de Andrés, cronista del Regne d'Aragó.
Durant el s. XVIII els ex-libris, encara heràldics i més ben gravats, són més abundosos pel fet que la cultura ja no és patrimoni només de la noblesa aristocràtica sinó també d'una classe burgesa emergent i en vies d'ascensió al poder. La seva utilització ve propiciada, també, per l'aparició d'un major nombre de publicacions i per un incipient i progressiu desenvolupament de la bibliofília.
Predominen els ex-libris heràldics encara que els seus titulars no tinguin cap blasó. També abunden els ex-libris tipogràfics i comencen a aparèixer els ex-libris al·legòrics amb profusió de motius iconogràfics simbòlics referits als seus posseïdors i que donaran pas als ex-libris anomenats "pictorialistes". Hi destaca l'ex-libris xilografiat parlant pertanyent al cerverí Anton Corts i Cerveró, d e principis de segle. En ell s'hi representa, a més de la identificació del titular, un escut coronat on hi figura un cèrvol sobre quatre barres de fons i motius vegetals als costats.
Són de meitat de segle els quatre ex-libris heràldics del mallorquí Antonio José Alvarez de Abreu, gravats per Pau Minguet, i el de l'Acadèmia Barcelonesa, gravat per Valls, de tema mitològic en el que s'hi representa Minerva asseguda sobre un lleó, envoltada d'instruments d'estudi. Al seu darrere el castell de Montjuïc i, en la part superior, la llegenda llatina Nunc Minerva, Postea Palas. Fem esment també de l'ex-libris heràldic, de finals de segle, del reusenc Francesc de Bofarull, amb casc i la llegenda llatina Victori fidelitas, sanguine obsignata. L'invent de la litografia a finals del s. XVIII propicià l'aparició d'alguns ex-libris realitzats amb aquesta tècnica.
Josep M. de Riquer registra una gran quantitat d'ex-libris d'aquest segle en els que s'hi llegeix el nom de personalitats il·lustres així com el de destacats gravadors, si bé titlla de decadent el s. XVIII per l'abús dels ex-libris tipogràfics, que ell no considera veritables ex-libris.
Durant el s. XIX encara continua la tradició dels ex-libris heràldics encara que els seus titulars no tinguin cap blasó. També hi abunden els ex-libris tipogràfics, utilitzats per la burgesia industrialitzada. En el darrer quart de segle, però, un conjunt de factors confluïren en el que són els orígens de l'exlibrisme català modern coincidint amb l'europeu. D'una banda, l'aparició dels primers escrits que reclamen la importància del tema. En segon lloc, el contacte dels precursors, bibliòfils i artistes, amb l'estranger i, en darrer terme i com a més important, la mateixa creació d'ex-libris de factura moderna dins del context del Modernisme finisecular.
De fet, el primer impuls de la renovació exlibrística al nostre país es produí inicialment a Reus després que Pau Font de Rubinat (1868-1948) i Ramon Casals i Vernis (1860-1920) visitessin una important mostra d'ex-libris a la Biblioteca Nacional de París amb motiu de l'Exposició Universal de 1889. Era durant aquesta mateixa època que Alexandre de Riquer i Ynglada (1856-1920) visitava Londres i, en contacte amb els prerafaelites anglesos, descobria tot un món en el que els ex-libris tenien un protagonisme singular. En retornar a Barcelona, Riquer, secundat per Josep Triadó i Mayol (1870-1929) i Joaquim Renart i García (1879-1961), impulsà de manera exemplar la renovació d'aquest art a Catalunya.
Així, doncs, quan el s. XX obre les seves portes , l'exlibrisme català ja havia quallat amb força gràcies al treball dels pioners suara esmentats i gràcies, també, al col·leccionisme d'ex-libris i tot el que aquest implicà: associacions, publicacions, exposicions... Les principals publicacions de l'època, en fer-se ressò a casa nostra, es convertiren en els millors canals de difusió del moviment.
Amb perspectiva històrica, quatre han estat les etapes que marquen en naixement, l'evolució i el desenvolupament de l'exlibrisme modern a casa nostra. Cadascuna d'elles ha girat al voltant d'un moviment associatiu potenciat, sobretot, per artistes, bibliòfils i col·leccionistes d'ex-libris, i amb una publicació que ha estat com el vehicle canalitzador de totes les activitats relacionades amb el tema.
La primera etapa, la més rica i esplendorosa, correspon a la creació a Reus, l'any 1902, de l'associació Amics del Llibres i dels Ex-libris, sense una gran incidència i, sobretot, la fundació a Barcelona del primer col·lectiu d'exlibristes del s. XX, l'Asociación de Exlibristas Ibéricos, gràcies a l'impuls del bibliòfil Ramon Miquel i Planas. Del 1903 al 1906, aquesta associació publicà la modèlica Revista Ibérica de Ex libris, impresa per la Casa Oliva, de Vilanova, i Fidel Giró, de Barcelona, que constituex un preuat joiell del nostre Modernisme gràfic i un important document històric de l'exlibrisme de l'època. A més dels artistes pioners esmentats, alguns noms d'artistes destacats en aquesta primera època de l'exlibrisme modern a Catalunya són: Eudald Canivell, Alexandre Cardunets, Modest de Casademunt, Francesc de Cidón, Francesc de Moragas, Domènec Corominas, Joaquim Diéguez, Joan Jutglar, Jaume Llongueras, Enric Moyà i Víctor Oliva. També cal fer esment de Llorenç Brunet i de Gaietà Cornet, que cultivaren el gènere humorístic i caricaturesc, un fet nou en el panorama de l'exlibrisme modern. De l'Estat espanyol cal recordar Eulogio Varela Sartorius, màxim representant del Modernisme gràfic madrileny.
La crisi del Modernisme, primer, i les dificultats inherents a la I Gran Guerra després pertorbaren i frenaren el moviment exlibrístic català com l'europeu, si bé és cert que es continuaren creant marques sense gaires ruptures estilístiques respecte a l'etapa anterior, encara que despreses del decorativisme Art Nouveau. Amb l'esclat del Noucentisme, però, barreja d'art Déco i classicisme mediterrani, Catalunya veié néixer l'any 1918, en una segona etapa, el col·lectiu Unió d'Exlibristes Ibèrics, constituït en associació Pro Ex libris l'any 1919, que durant els anys 1921 i 1922 publicà dos números de la revista que porta el mateix nom. Artistes destacats en aquesta segona etapa són, sobretot, Ismael Smith, Joaquim Figuerola i Joan Vila "D'Ivori". A aquests, però, cal afegir els noms de Fidel Aguilar, Lluís Bracons, Francesc Cañellas, Feliu Elias, Emili Ferrer, Lluís Garcia Falgàs, Francesc Galí, Joan G. Junceda, Joaquim Julibert, Mezquita Almer, Josep Obiols, Josep Pey, Antoni Saló, Emili Tersol i Darius Vilàs si bé amb una producció no tan copiosa d'ex-libris com la dels tres artistes supracitats.
La llavor plantada durant el Modernisme i rebrotada en el Noucentisme tornà a florir a mitjan s. XX quan, després d'un llarg període de letargia de quasi vint-i-cinc anys, Catalunya veié néixer, l'any 1951, el seu tercer col·lectiu, l'Asociación de Exlibristas de Barcelona, de vida molt activa, que per espai de quasi vint anys publicà la seva Circular amb un conjunt de quaranta números (1951-1970), important document de l'exlibrisme català i europeu d'aquesta època. Una de les activitats més significades d'aquesta associació fou l'organització i la celebració a Barcelona del VI Congrés Europeu d'Ex-libris, del 3 al 6 de juliol de 1958, en què el gravador Jaume Pla presentà les "Sigles Barcelona", un sistema de classificació dels ex-libris per tècniques reconegut internacionalment. Alguns noms d'artistes destacats en aquesta tercera etapa i coincidint amb l'important impuls del col·leccionisme a casa nostra són: Antoni Ollé Pinell, Enric C. Ricart Nin, Joaquim Pla Dalmau, Antoni Gelabert Casas, Pere Quetglàs "Xam" i Carles Puntís pel que fa a la xilografia. El gravat calcogràfic rebé l'impuls de Frank Alpresa, Enriqueta Calsina, Alexandre Coll, Maria Josepa Colom, Luís Enriquez de Navarra, Francesc Esteve Botey, Julio Fernández Sáez, Teodoro Miciano, Elfi Osiander, Jaume Pla i Raimon Rossell. D'altres artistes dibuixants notables foren Lluís Algué, Ermengol Alsina, Joan Anglada Villà, Mateu Avellaneda, Antoni Batllori, Josep Benseny, Maria Cirici, Lluís Mallol, Ricard Opisso, P. Sanz Lafita, Bartomeu Trias i Ignasi Vidal, els quals, amb més o menys dedicació, feren incursió en el camp dels ex-libris.
Pels volts dels anys 1970, després de la progressiva extinció de l'Asociación de Exlibristas de Barcelona, l'exlibrisme català pervisqué un altre llarg període letàrgic de quasi vint anys fins que, l'any 1989, un grup d'entusiastes creàrem l'actual Associació Catalana d'Exlibristes (ACE), integrada a la FISAE des de l'estiu de 1990, durant la celebració del XXIII Congrés Internacional d'Exlibristes a Mönchengladbach (Alemanya).
Hereva de les seves predecessores, l'actual Associació Catalana d'Exlibristes també ha projectat l'art i la cultura exlibrístiques a través de les seves activitats com són la promoció del col·leccionisme, la publicació semestral de la revista Ex-libris: portaveu de l'Associació Catalana d'Exlibristes, de la qual ja han aparegut 28 números des del 1989, i la celebració periòdica de diferents exposicions monogràfiques sobre el tema -gairebé una cinquantena fins l'actualitat-, acompanyades sovint de conferències-debat, així com l'organització de dos concursos internacionals: "L'esport en l'ex-libris", l'any 1992, i "Ex-libris per al segle XXI", l'any 2000. Tot i que no són molts els artistes que s'estan dedicant als ex-libris en aquesta quarta etapa, cal citar, sobretot, Oriol M. Diví que ha fet de pont amb l'etapa anterior. Al seu voltant un grup reduït d'entusiastes com Plàcid Boqué, Marc Boix, Marià Casas, Enric Cluselles, Teresa Costa, Key di Bugalla, Santiago Estrany, Luisa García-Muro, M. Mercè Insenser, Frederic Mauri, Ariadna Morera, Hani Marco, Sergi Mas, Víctor Oliva, Francesc Orenes, Miquel Plana, Montserrat Schmid, Josep Vila Closes i Joan Vilanova.
Heus aquí, resumida i a grans trets, la història de gran tradició de l'exlibrisme català, feta amb l'aportació del treball de quasi un miler d'artistes que ara resten en l'anonimat per manca d'espai i de temps i que, amb major o menor incidència, han deixat testimoni del seu pas pel tema. Ells són els veritables protagonistes d'aquesta història que encara està per fer i que cal rescatar per a que no resti en l'oblit la riquesa d'aital patrimoni.
Prof. Dr. Francesc Orenes