Històricament parlant i considerats en el seu sentit més ampli, els ex-libris existeixen des que algú, allà on fos i quan fos, escriví en algun lloc del seu llibre "Aquest llibre és meu". En aquest sentit, és presumible que els ex-libris, funcionalment considerats com a simples inscripcions manuscrites, hagin acompanyat els llibres -concebuts en el sentit més ampli del terme- en la gairebé tres vegades mil·lenària història de la seva existència. Allò, doncs, que constitueix originàriament l'essència d'un ex-libris és el fet de ser una marca de propietat.

De fet, no manquen documents en l'etapa pre-exlibrística anterior a la impremta. Al British Museum de Londres s'hi guarda una petita placa de terra cuita esmaltada de color blau cel, amb inscripcions jeroglífiques en blau fosc, que fou utilitzada pel faraó Amenofis III (1405-1372 a. de JC) en les caixes que contenien els rotlles de papir de la seva biblioteca. També es té constància de plaquetes d'argila amb escriptura cuneïforme de la biblioteca de Sardanàpal, a Nínive, així com d'un ex-libris japonès del s. X d. de JC. gravat sobre vori.

Tanmateix, els ex-libris funcionals més abundosos coneguts anteriors a la impremta foren les inscripcions manuscrites orlades de codis, realitzades per monjos cal·lígrafs i miniaturistes tant en l'alta com en la baixa Edat Mitjana. Fins fa ben poc, l'ex-libris europeu conegut d'aquest gènere considerat més antic i que figura en un codi miniat bavarès conservat a la Biblioteca Vaticana, està datat en l'any 1188. En honor a la veritat cal dir, però, que els primers ex-libris manuscrits que es coneixen a Europa formen part d'un ric conjunt d'ex-libris mossàrab-medievals realitzats a la Península Ibèrica, compresos entre els segles VIII i XII de la nostra era. Bàsicament, consisteixen en inscripcions manuscrites sobre el cos d'una inicial miniada del text o bé són marques úniques, expressament realitzades per al llibre que acompanyen, amb una rica i, a vegades, laberíntica ornamentació.

En un sentit estricte, dels ex-libris, tal com els concebem en l'actualitat, se'n té constància des del s. XV. Per dret propi, les primeres marques gravades neixen a Alemanya, bressol de la impremta, en el període Incunable i Gòtic del llibre, entre el 1470 i el 1480. Es tracta d'ex-libris xilografiats, d'autor desconegut, el primer dels quals és el pertanyent al clergue Hans Knabensberg, de sobrenom Igler, de Baviera, en el que es representa un eriçó menjant herba d'un prat. Li segueixen el de Hildebrand de Brandenburg, monjo de la cartoixa de Buxheim, en el que es representa un àngel que sosté un escut en les seves mans, i el de la família bavaresa Zeller von Kaltenberg, de caràcter heràldic.

A partir del s. XV, gràcies a l'impuls d'Albrecht Dürer (1471-1538) i del remarcable grup dels Petits Mestres del Renaixement alemany -Lucas Cranach (1472-1553), Hans Holbein el Jove (1497-1543) i Hans Sebald Beham (1500-1550), com a més importants- l'ex-libris va obrir-se camí potenciat per les tècniques del gravat a l'empara de la impremta. Des de llavors, els ex-libris han fet camí juntament amb els llibres, estretament units a ells com causa i efecte.

Amb cinc-cents anys d'història, l'etapa pròpiament exlibrística arrenca de la invenció de la impremta i abasta dos períodes clarament diferenciats de concepte i de temps: el Període Clàssic que, dominat per l'heràldica, s'estén des de finals del s. XV fins a les darreries del s. XIX, i el Període Modern, que abasta des de les acaballes del s. XIX, amb l'eclosió del Modernisme, fins l'actualitat.

Durant aquesta llarga trajectòria les marques de biblioteca s'han donat a conèixer a bé com a ex-libris fixos i formant part integrant del llibre, com les esmentades inscripcions manuscrites, les estampilles, els superlibris o marques de propietat estampades en les mateixes cobertes del llibre formant part de l'enquadernació, o bé com a ex-libris mòbils, equivalents a ex-libris solts, impresos o estampats per qualsevol procediment tradicional o modern. En acomplir la funció per a la qual van néixer, uns i altres ahn conviscut al llarg de la història si bé, des del s. XVII, han predominat les estampes soltes, tal com avui les coneixem.

Pròpiament, el període Clàssic (1480-1880) s'anomena així perquè gairebé sempre el motiu de representació és l'heràldica (escuts d'armes, blasons, llambrequins, cimeres...) signe distintiu de reconeixement social. Durant aquesta època, els ex-libris, sense constància del nom del titular, són poc nombrosos i el seu ús queda restringit a famílies nobles, jerarquies eclesiàstiques o institucions religioses, únics posseïdors de biblioteques.

Durant el s. XVI la forma dels escuts varia segons cada regió i la pròpia creativitat dels gravadors. Durant el s. XVII, però, es produeix una certa uniformització dels escuts heràldics pel fet que, l'any 1638, el jesuïta Sylvestro Pietra Sancta publicà el tractat d'heràldica Tesserae Gentilitiae codificant el que havia de ser la representació dels escuts d'armes, amb una important repercussió en la realització calcogràfica dels ex-libris heràldics.

Cal afegir, encara, que dins d'aquest Perìode Clàssic i a partir del s. XVI comencen a aparèixer dues variants d'ex-libris. Es tracta d'un tipus de marques rectangulars amb orles tipogràfiques, generalment xilografiades, de concepció i realització molt austera si les comparem amb les heràldiques. L'ús d'aquestes vinyetes es prodigà sobretot en els segles XVII i XVIII pel fet que la burgesia, sense títols de noblesa, també volgué accedir a la cultura. L'altra variant d'ex-libris ens remet als super-libris o supra-libros, marques amb caràcter heràldic o monogramàtic aplicades en relleu a les cobertes d'un llibre, utilitzades sobretot a França, Anglaterra, Itàlia i Espanya.

Dins del s. XVIII, i en perfecta convivència amb els ex-libris heràldics, es produeix el traspàs a la representació d'al·legories amb una profusió de motius com llibres, interiors de biblioteques, paisatges, escenes pastorals amb angelotti i putti... amb clares ressonàncies filosòfiques. Es tracta d'una mena d'heràldica retòrica i literària que té la seva raó de ser en l'ascens de la burgesia al poder i el canvi de propietari de les biblioteques. En termes generals es pot dir que, al final d'aquest període, els ex-libris són més abundosos i més ben gravats.

L'etapa del Període Modern, coincidint amb el Modernisme paneuropeu finisecular, s'inicià dins del darrer quart del s. XIX i s'ha perllongat fins l'actualitat. D'haver perviscut les formes heràldiques o tipogràfiques, l'exlibrisme no hauria prosperat però, gràcies als ex-libris moderns -els artístics per contraposició als heràldics- potenciats per un conjunt de factors, es produí un gir copernicà en la seva concepció i orientació.

D'una banda, l'aparició del col·leccionisme, un fet generalitzat arreu d'Europa, que propicià de manera activa la creació d'ex-libris com a obres d'art de petit format, al marge de la seva funció pròpia com a marques de biblioteca, amb un caràcter eminentment significant ben diferent de l'heràldic. Coincidint amb l'eclosió de l'Art Nouveau, els ex-libris produïts en aquesta primera etapa del Període Modern foren l'expressió del que es coneix com "l'Època d'Or" de l'exlibrisme europeu.

Al fet del col·leccionisme cal afegir la creació d'associacions -les primeres de les quals foren Londres i Munic fundades l'any 1891- i tot el que ha comportat l'associacionisme com són la celebració de congressos i assemblees, la convocatòria de concursos i exposicions i la publicació de llibres i revistes específiques sobre el tema. En l'actualitat, quasi 40 associacions integren el col·lectiu FISAE (Féderation Internationale des Sociétés d'Amateurs d'Exlibris) fundat a Hamburg l'any 1966.

Durant el s. XX, una bona munió d'artistes contemporanis han deixat testimoni del seu pas per l'exlibrisme. A títol d'exemple citem els noms de Brangwyn, Braque, Cocteau, Chéret, Ernst, Giacometti, Klee, Klinger, Kokostka, Maillol, Manet, Marc, Matisse, Mondrian, Monet, Mucha, Orlik, Picasso, Pissarro, Rackman, Subirachs, Tàpies, Toulouse-Lautrec, Valéry o Whisler, els quals, ni que sigui de manera esporàdica i excepcional, han fet incursions en el tema prestigiant el gènere.

Pel que fa als països orientals -el Japó i, darrerament, la Xina- cal dir que la seva aportació específica, vista des d'una perspectiva occidental, se centra en una concepció diferent de l'ex-libris, arrelat conceptualment i formal en les fonts de la seva pròpia estètica: la xilografia com a tècnica principal, seguida de la serigrafia; el color com a element primordial d'expressió i la iconografia lligada, fonamentalment, a les seves pròpies arrels socioculturals i antropològiques, un fet inèdit fins ara en el panorama internacional.

Així, doncs, la perspectiva artística que ofereix l'exlibrisme contemporani és tan rica i extensa com variada i complexa. Seductorament, aquest fet invita a submergir-nos-hi per bé que en cal reconèixer la complexitat del seu estudi, ja que aquestes petites obres d'art demostren clarament que l'art és un acte plural de llibertat per la riquesa dels seus registres i per la polifonia de totes i cadascuna de les seves veus.

Prof. Dr. Francesc Orenes