La xilografia

La xilografia és la tècnica de gravat més antiga.  Utilitza la fusta com a matriu. És una fusta en la que s'ha  buidat tot allò que en l'estampa seran els blancs, mentre que  els traços negres els constitueixen les parts no ferides per  l'eina incisiva. Aquestes eines en la xilografia tradicional, que  utilitza matrius en les que la superfície a gravar està  tallada a fil -en el sentit de les betes de la fusta-, són  gúbies i ganivets especials.
 
 Tanmateix a partir del segle XIX hom descobrí que si la fusta  es tallava a testa o a contrafibra, la superfície a gravar  admetia ser treballada per eines més fines, que canviaren totalment  el concepte del gravat xilogràfic, de manera que a partir d'aleshores  aquest era molt més detallista que abans i arribava a poder  expressar la sensació d'una àmplia gamma d'ombrejats.

La calcografia
 
 La calcografia ja és coneguda al segle XV, però no començà  a generalitzar-se fins el segle XVI. La matriu és una làmina de coure o d'un metall semblant i en ella les incisions són les que s'ompliran de tinta i donaran origen als negres, mentre que els blancs seran les parts superiors de la superfície de la matriu, que es mantindran no entintades gràcies a la tasca  'estampadors experts que netejaran la matriu procurant que els solcs quedin plens de tinta i les parts no atacades quedin ben netes.
 
 La matriu pot treballar-se directament, mitjançant burins o eines com la punta seca. La manera negra és també una tècnica directa, que primer fereix tota la superfície de la matriu amb un rascador molt agressiu i després el gravador modula les ombres corregint aquella rugosa amb brunyidors espècials. La tècnica indirecta actua mitjançant l'acció  d'un àcid corrosiu amb el que s'aconseguiran estampes a l'aiguafort,  aiguatinta, vernís tou, etc.

La litografia

 
La litografia no és pròpiament una tècnica de gravat perquè la seva matriu és plana. Inventada a les acaballes del segle XVIII, es va desenvolupar molt el segle XIX per la seva facilitat d'execució, de manera que esdevingué un sistema de reproducció gràfica típicament vuitcentista.
L'artista dibuixa amb llapis o tinta grassa la imatge que vol reproduir sobre una superfície molt polida de pedra calcària, que després serà mullada i entintada de manera que damunt del traç, sec perquè la tinta grassa del dibuix ha rebutjat la humitat, s'hi dipositarà la tinta d'estampar, i en fer-se el tiratge el dibuix inicial quedarà reproduït exactament al full de paper.

El fotogravat

 
La gran revolució gràfica definitiva va ser el fotogravat, o la possibilitat de reproduir imatges obtingudes directament per procediments fotogràfics, en lloc d'haver d'encarregar a un gravador que convertís les imatges en matrius fetes manualment.
Bé que a començaments dels anys setanta del segle XIX ja s'experimentaren algunes tècniques d'aquest tipus, es pot dir que el fotogravat va fent diverses provatures (heliogravat, fototípia, etc.) i no es generalitza fins els anys noranta. Aconseguirà fins i tot reproduir la il·lusió de les mitges tintes, a través de clixés metàl·lics tramats que es podran estampar conjuntament amb la tipografia, i mitjançant la tricromia i la quatricromia es podran obtenir imatges fotomecàniques en color molt convincents.
Des d'aleshores la il·lustració en les arts gràfiques habitualment es canalitza a través d'aquesta tècnica, que anirà posant-se al dia al llarg del segle XX, amb noves variants com l'offset o més recentment els procediments informàtics.

Dr. Francesc Fontbona