(Barcelona, 1879-1961)
Vint-i-tres i nou anys més jove que Alexandre de Riquer i Josep Triadó respectívament, Joaquim Renart, des de Barcelona, forma amb ells el tercet impulsor de l'exlibrisme modern a Catalunya en ple esclat modernista i, com ells, pot ésser considerat un artista de rica personalitat per bé que amb matisos clarament diferenciats.
Fill de Dionís Renart i d'Àngela Garcia, Joaquim Renart nasqué a Barcelona el dia 7 de juliol de 1879. Com el seu germà Dionís, escultor, Renart s'inicià artísticament al taller de decoració i policromia del seu pare, situat al carrer de la Palma de Sant Just de la Barcelona gòtica. La seva formació s'emmarca dins el context de l'estètica del Modernisme simbòlic, del qual és un epígon, tot i que més tard assumí de manera exemplar els continguts estético-socials del Noucentisme.
A més de gaudir d'un entorn familiar que potencià vivament la seva vocació per l'art des de la seva infantesa, l'any 1891, ben jove encara, assistí a les classes de Llotja tenint com a mestres a Ramon Martí i Alsina, Francesc Torrescassa i Francesc Soler i Rovirosa, entre d'altres. En un sentit ampli, altres mestres foren Alexandre de Riquer i Apel·les Mestres. En plena joventut, havia freqüentat les tertúlies dels germans Cardona, al carrer dels Escudellers Blancs, en les que conegué al jove Picasso.
A més de la pràctica pluridisciplinar de l'art des de ben jove, un aspecte sobresortint de la personalitat de Renart fou el fet de promoure i potenciar qualsevol proposta relacionada amb l'art amb entusiasme fora de mida i col·laborant sempre que li era possible. Així, l'any 1891, fou soci fundador del Cercle Artístic de Sant Lluc i, juntament amb Pere Ricart, l'any 1903, també fou fundador del Foment de les Arts Decoratives, institució en la que seria secretari en tres ocasions. Així mateix, fou secretari de l'Institut Català de les Arts del Llibre l'any 1909 i conservador de l'Orfeó Català l'any 1927, soci fundador de la Federació Catalana de Societats de Teatre Amateur l'any 1932 i dels Amics dels Museus de Catalunya el 1933. Vicepresident del Cercle Artístic de Sant Lluc el 1934 i, des del 1939, president de l'Orfeó Català fins la seva dimissió l'any 1951. Vocal delegat de la Junta dels Amics dels Museus el 1945 i president del Cercle Artístic de Sant Lluc de 1951 a 1959. L'any 1951 fou nomenat soci d'honor de la "Asociación de Exlibristas de Barcelona" i membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i del "Consejo de Extensión Cultural" del Ministeri d'Educació Nacional l'any 1954. Amb un caràcter tan actiu i vocacionalment obert a l'art no és estrany que, en plena joventut, com Josep Triadó, s'encomanés de la flama exlibrística encesa per Riquer a Barcelona.
La figura de Renart es perfila com a publicista col·laborador de nombrosos diaris, revistes i butlletins i autor d'un interessant Diari íntim, parcialment publicat, que abasta quaranta-tres anys de vida (1918-1961). Com a conferenciant, fou sobretot divulgador de temes artístics. Com a dibuixant, realitzà centenars de dibuixos prodigats en un conjunt d'àlbums que van del 1910 al 1961. Com a il·lustrador, fou cartellista i publicitari amb funcions de dissenyador gràfic. Com a professional de la decoració, la restauració i la policromia, des del 1906, regentà un establiment amb la firma familiar "Renart & Cia" al carrer de la Diputació de Barcelona. Com artista d'ex-libris, realitzà una producció que s'acosta al centenar de marques, publicades en part en el llibre Els Exlibris Renart, l'any 1907, per la Casa Oliva de Vilanova, amb el mecenatge del col·leccionista d'ex-libris Josep Monsalvatge.
Dues pàgines del seu Diari són significatives pel que es refereix a la seva dedicació als ex-libris. La primera correspon al 15 de novembre de 1920 amb motiu de la mort d'Alexandre de Riquer, una de les figures clau i paradigmàtiques del nostre Modernisme. En ella evoca, entre altres coses, el record del mestre: "(...) Tothom havia passat pel seu magnífic taller del carrer de la Freneria, orlat de coses belles, de cara a l'alta arquitectura de la Catedral, a nivell de les gàrgoles de la Corona d'Aragó, refugi de l'artista on les pedres cantaven i l'ambient era propici per a la pau de l'esperit". L'altra pàgina, corresponent al dia 3 d'abril de 1929, dia de la mort de Josep Triadó, és particularment significativa pel que fa als inicis de Renart com artista d'ex-libris: "(...) Confesso que he après molt de l'art de Josep Triadó: Havíem tingut molta amistat i, anys enrere, sentia molta simpatia per la seva manera de fer tan pulcra i tan precisa (...). Cultivà la il·lustració del llibre i molt particularment l'especialitat dels ex-libris, i m'animà a que en dibuixés algunes dotzenes i publiqués el meu primer llibre (...)".
Si és cert que Triadó impulsà Renart a la creació d'ex-libris, de fet, tot el context barceloní de començaments del segle XX, amb el Modernisme com a teló de fons, fou determinant per al seu desenvolupament. Hi contribuí decisivament la fundació, l'any 1902, del primer col·lectiu, l'"Asociación de Exlibristas Ibéricos" i la publicació de la seva Revista Ibérica de Ex-libris, a més de la tasca aglutinant del magisteri d'Alexandre de Riquer, a l'entorn del qual s'hi aplegà una bona representació dels artistes d'ex-libris de l'època.
Tenint com a referència i model a Riquer i Triadó, el jove Renart participava de les dues fonts principals en les quals aquests s'havien inspirat per a la creació dels seus ex-libris: l'anglesa, amb caràcters més àgils de forma i de contingut, i l'alemanya, més robusta i exuberant, si bé ambdues participaven del Simbolisme modernista per partida doble i de les formes decoratives gràfiques de l'Art Nouveau.
El conjunt d'ex-libris realitzats per Renart, clarament repartit en dos períodes, s'eleva quasi al centenar: 57 pertanyen a la primera època modernista (1903-1908) i 31 a la segona època (1914-1949). El primer ex-libris el realitzà l'any 1903 per al col·leccionista barceloní Frederic J. Miracle. Es tracta d'una marca parlant en la que es representa el cognom del titular Miracle amb l'escena evangèlica de la resurrecció de Llàtzer, magistralment gravada per Furnó.
Pel novembre de 1904 el conjunt d'ex-libris dissenyats per Renart ja era prou nombrós per ésser mostrat en una exposició a la Sala Parés de Barcelona. Joaquim Ayné comentava al respecte des de les pàgines de Catalunya Artística: "Renart comprèn com pocs el sentit que ha de tenir un ex-libris i per això, abans de realitzar-lo, estudia fondament la personalitat del titular. Heus aquí perquè els ex-libris de Joaquim Renart atrauen tant l'atenció del visitant, perquè ell retrata una personalitat en un símbol i aquest símbol és l'ànima del retratat".
Elogis semblats també els feia el bibliòfil Ramon Miquel i Planas en el seu estudi Los Ex-libris y su actual florecimiento en España (1905), dedicant un capítol sencer al jove Renart per la seva manera de fer, elegant i profunda, que havia aconseguit un dels primers llocs entre els dibuixants de marques de biblioteca de l'Estat.
Després del Modernisme, Renart dibuixà encara més de 30 ex-libris que no són fàcils de classificar, si bé és cert que adoptà les formes del Noucentisme -sobretot pel que fa al decorativisme de flors i fruites- en perfecta convivència amb algunes formes del Modernisme que mai no abandonà. Segons Eliseu Trenc "la producció de Renart ofereix una unitat i té un alt valor qualitatiu com no el va tenir cap altre dibuixant català d'ex-libris, a part de Josep Triadó en alguna de les seves obres".
L'anàlisi dels ex-libris de Renart pot ésser abordat des de diferents angles com són els aspectes formals, compositius, tècnics i de contingut. Més del cinquanta per cent de l'obra dissenyada per Renart està representada dins de formes regulars tancades, entre les que abunden les rectangulars horitzontals o verticals. Les formes irregulars, encara sotmeses a un eix de simetria, són excepcionals. Sovint, el tancament de les formes és purament lineal, enriquit per elements tipogràfics o ornamentals que reforcen la forma original. Només en comptades ocasions són els propis elements de representació els que configuren la marca que, en composició oberta, delimiten la forma.
Pel que fa a referents estètics, cal dir que la producció exlibrística de Renart evidencia les formes estilístiques pròpies de l'Art Nouveau amb tots els elements definidors del nou estil: línies corbes, sinuoses i ondulants, cintes a mercè del vent, motius ornamentals com de ferro forjat i una profusió de motius vegetals amb un discurs gràfic eminentment lúdic i decorativista que participa alhora de la influència anglesa pre-rafaelita i de l'alemanya, de caràcter neogoticitzant. Tal com hem avançat, després de Modernisme, Renart també participà de l'estètica noucentista.
Perquè Joaquim Renart és un mestre de la composició, es pot dir que la pràctica totalitat dels seus ex-libris estan construïts sobre un eix invisible de simetria a l'entorn del qual s'integren tots els elements que el componen, sàviament disposats i organitzats. En efecte, a partir d'un motiu central situat dins d'una forma generalment centrada que constitueix l'element simbòlic primari, Renart estructura la composició en plans successius, amb una gran profunditat de camp, en base a una combinació perfecta dels elements simbòlics, els tipogràfics i els ornamentals.
Renart destacà per la seva capacitat de retratar psicològicament els titulars dels seus ex-libris amb el recurs d'una simbologia adequada i abundosa. En alguns ex-libris hem arribat a comptar fins a vuit símbols, encara que la mitjana és de tres o quatre, que oscil·len entre la representació de les aficions i la professió dels seus propietaris, passant per les ideologies, les creences i, fins i tot, els sentiments. És així com veiem metges, advocats, científics, lletrats, ensenyants, clergues, editors, impressors, banquers, comerciants... fins a més de vint professions amb els símbols que les identifiquen, acompanyats sovint d'una llegenda literària que els complementa.
En el seu conjunt, els ex-libris de Renart, com a veritables documents que són, reflecteixen el moviment de tota una comunitat en la recerca de la seva identitat i que es configura amb les següents característiques: una època d'economia rica i florent basada en el lema del treball ben fet; essencialment religiosa i transcendent; culturalment oberta i amb la seva mirada posada en el seu passat gloriós; artísticament sensible i amb proves d'incorporació als nous corrents estètics; amb una clara consciència patriòtica i lluitant a favor de la llibertat i l'autonomia política.
Joaquim Renart, juntament amb Josep Triadó i Alexandre de Riquer, forma part de la tríada de pioners de l'exlibrisme modern barceloní. Amb el seu estil i el seu saber fer inconfusibles pot ésser considerat un veritable mestre de l'art de l'ex-libris, perquè aquest art estava fet a la seva mida.