El referent més transcendental en la història de l'exlibrisme català és Alexandre de Riquer (Calaf, 3-V-1856 / Palma de Mallorca, 13-XI-1920). A Catalunya, ex-libris i Alexandre de Riquer són noms gairebé inseparables. Alexandre de Riquer no només va introduir l'ex-libris modern a Catalunya, també va ser el primer de promoure'l a través de publicacions com Luz (1898) o Joventut (1900); de dignificar-lo, com cap altre, amb l'ús del gravat calcogràfic, i de ser el primer artista català a publicar un llibre amb ex-libris personals (1903). I en aquest terreny, el de la creació d'ex-libris, en el nostre país encara avui no l'ha superat ningú. En contrapartida, l'ex-libris, l'exlibrisme, repara el deute que li tenen altres especialitats artístiques, algunes de les quals igualment importades i iniciades a Catalunya gràcies a ell.

Riquer va ser un digne pintor, poeta, decorador, moblista, esmaltador, etc. però, en essència, fou un bon dibuixant; per això la seva activitat més rellevant es concentra en la il·lustració: anuncis, targetes comercials i postals, capçaleres de revista i, sobretot, cartells i ex-libris.
L'ambient familiar en què va créixer Alexandre de Riquer no era el més propici perquè pogués desenvolupar les habilitats i tendències artístiques que ja mostrava de ben jove. Cap membre de la saga dels Riquer no havia obtingut mai diners mitjançant el treball personal. La pintura, la música, la literatura, etc. eren per ser fruïdes, no creades, pels Riquer. El seu pare, Martí de Riquer, marquès de Benavent, opinava que el dibuix i la pintura no eren més que un "digne ornament de la professió". De la banda materna, en canvi, la situació era substancialment diferent: la mare d'Alexandre de Riquer, Elisea Inglada, vilanovina, formada a Lió, deien que era una excel·lent dibuixant; el seu oncle Narcís Inglada era pintor, com també ho eren el seu cosí Modest Urgell Inglada i el seu nebot Ricard Urgell.

Alexandre de Riquer descobrí realment la seva vocació artística a l'escola, especialment al pensionat de la Immaculada Concepció de Besiers, Llenguadoc, que era regentat pels Germans de les Escoles Cristianes. A Besiers, s'hi va estar tres cursos (1869-1872) i hi va arribar després d'haver superat els estudis primaris als jesuïtes de Manresa (1864-1868). Malgrat que el marquès de Benavent reconeixia l'habilitat dibuixística i pictòrica del seu fill, va determinar que Alexandre estudiés enginyeria mecànica. L'exercici de l'autoritat paterna, normal en aquella època, en aquest cas era encara més manifesta, atesa la seva condició de militar i les fermes conviccions polítiques que defensava; Martí de Riquer va ser tinent coronel al servei de Carles VII. El jove Alexandre de Riquer es va impregnar de la mateixa tendència ideològica del pare i, l'estiu de 1872, va intervenir com a voluntari en l'inici de la tercera guerra carlina. Hi va participar unes quantes setmanes, les suficients perquè fos buscat com a rebel i facciós. Aquesta conjuntura va ser possiblement decisiva, per bé que de manera indirecta, en la trajectòria artística d'Alexandre de Riquer. A començaments de l'any 1873 el pare i el fill són a Tolosa del Llenguadoc; Alexandre de Riquer matriculat com a alumne lliure a l'Escola de Belles Arts i practicant la còpia, pel seu compte, en el Museu de Sant Ramon i en el dels Agustinians. A finals d'aquell any, Riquer va obtenir els primers quaranta duros amb la venda de dos retrats. El març de 1874, en plena guerra carlina, va ser indultat; tot seguit es traslladà a Barcelona, on es matriculà a l'Escola de Belles Arts de Llotja.

Al llarg de l'últim quart del segle XIX, Alexandre de Riquer va fer viatges d'ampliació d'estudis a Roma, París i Londres (1879) i posteriors visites particulars a algunes d'aquestes ciutats (1881-1894), on va ser testimoni directe dels nous corrents artístics i de la importància que adquiria l'obra artística impresa en general. La seva activitat creativa se centrà principalment en la il·lustració, però durant l'última dècada de la centúria el nom d'Alexandre de Riquer començà a cobrar una altra dimensió: formà part de la primera Junta directiva del Cercle Artístic de Sant Lluc (1893); va ser fundador i director artístic del setmanari Luz (1897); publicà els llibres Quan jo era noy (1897) i Crisantemes [edició digital biblioteca virtual cervantes] (1899), a més dels articles "Burne-Jones", a La Renacxença (1899), "Aubrey Beardsley" i "Ex-libris" a Joventut (1900), on presentà Heinrich Vogeler [cat. Per autors], l'encara avui artista d'ex-libris més cotitzat arreu del món; participà en les totes exposicions biennals col·lectives de la Sala Parés, organitzades pel Cercle Artístic de Sant Lluc (1893 i següents); etc.

Alexandre de Riquer va començar a fer ex-libris el 1900 i durant els quatre primers anys del segle XX se sentí plenament compromès amb aquesta pràctica: més de la meitat de la seva producció exlibrística és d'aquesta època; els articles de tema exlibrístic que va escriure, també els va publicar aleshores; va començar a col·leccionar-ne en aquells anys; participà en la fundació de la Revista Ibérica de Exlibris; va veure editat un llibre amb els primers 63 ex-libris seus; etc.

És difícil de determinar el nombre exacte d'ex-libris que Alexandre de Riquer va realitzar al llarg de la seva vida i és gairebé impossible de datar-los tots amb precisió. Si només tenim en compte els ex-libris diferents que el propi artista va fer circular entre els col·leccionistes, la xifra exacta és de 120. Amb tot, també podríem considerar set dibuixos originals, la majoria inèdits, que mai no van ser impresos: Emili de Riquer (1907), Ignasi de Llorens (1908), Eudald Serra (1911), Maria Morera (c. 1914) i tres anònims, un dels quals possiblement destinat a Pau Pont de Rubinat (1902). A més de tres atribucions dubtoses; onze gravats del propi Alexandre de Riquer amb el terme "ex-libris", segurament afegit amb posterioritat a la seva mort; i set referències falses aportades pel seu fill Josep-Maria de Riquer.

Aproximadament fins al 1903 els ex-libris d'Alexandre de Riquer són inequívocament modernistes. La majoria són fotogravats de petit format impresos a una o dues tintes, que tenen com a element central del dibuix un rostre o un nu femení, una dama llegint, un ocell, un motiu floral o un paisatge idíl×lic, en general abraçats per fines i sinuoses línies i decorats amb marcs florejats, fulles d'acant, garlandes, etc. A partir del 1904, en canvi, arran de l'ex-libris que oferí a Alfons XIII, Riquer es decanta cap a l'ús de l'aiguafort de gran format i reserva el component modernista per a l'ornamentació de l'entorn, mentre comença a introduir-hi elements i/o escenes d'inspiració clàssica en el nucli de les composicions. Els seus últims ex-libris són del 1916 o 1917, l'any que va abandonar Barcelona per traslladar-se definitivament a Palma de Mallorca, on va morir tres anys després.

Els ex-libris de Riquer no delaten influències clares de cap artista, malgrat que els primers, sobretot els fotogravats, es nodreixen de l'estil d'algunes marques de biblioteca britàniques de Robert A. Bell, Joseph W. Simpson i l'anglo-rus H. Ospovat.
Alexandre de Riquer és molt acurat a l'hora d'aprofitar les fonts d'inspiració externes. Els manlleus que fa d'altres artistes són subtils i/o puntuals, com en el cas de l'ex-libris a nom de Ludwig Saeng, que té com a model la marca d'un impressor de Basilea dels segles XV i XVI. No és tan primmirat, en canvi, amb les seves pròpies obres, que sovint adapta i reutilitza parcialment o totalment per al disseny d'ex-libris; fins i tot recorre a composicions idèntiques, a més d'usar repetidament les mateixes figures, especialment nimfes. Aquesta recurrència afecta quasi el vint per cent de la seva producció exlibrística.

Només contemplant el seus llibres Crisantemes [edició digital biblioteca virtual cervantes] (1899), Aplech de sonets (1906) o Petons, publicat pòstumament, podrem verificar il·lustracions que amb posterioritat van esdevenir els ex-libris personals de Miquel Utrillo, Alexandre de Riquer i Palau, Lluís M. Febrer, Andrée Bearn i Joanes Ponsa, que per cert conté les mateixes Tres Gràcies d'un dels ex-libris a nom de Josep Fabregat. També va transformar alguns cartells seus, com el de Mosaicos hidráulicos Orsolá, Solá y Cia. (1898), l'anunciador del seu llibre Anyoranses (1902), el dels Jocs Florals de Barcelona (1902) o un estudi de cartell (1904), publicat a Anuari Oliva, que van servir, respectivament, per als ex-libris d'Emili de Riquer, A[uguste] L[aborde], un a nom d'Antoni Dalmau i unes nimfes del d'Alfons XIII. Igualment, algunes il·lustracions de El sueño de las calaveras (1898), del llibre Contes blanchs (1909) i de la portada de Musa Catalana (1911) són ex-libris de F. J. Miracle, J. Salvatella, Joan Llongueras i J. Meifrén; com també la marca d'editor de la "Biblioteca Popular de l'Avenç" (1903), el medalló de la bandera d'"Unió Catalanista" (1903) o la invitació d'una exposició personal de pintures, dibuixos i aiguaforts al Fayans Català (1912), fàcilment reconeixibles en els ex-libris de Hans Bethge, Francesc Matheu i Wifred Coroleu, i molts altres exemples, els menys dissimulats dels quals són aquells en què el disseny d'un ex-libris és utilitzat per a més d'un titular: "Enrique Granados" i "Frederic J[oan]. Miracle"; "Enciclopedia Universal Ilustrada Espasa" i "Carl Neumann"; "Josep Carreras" i el referit dibuix inèdit a nom d'"Ignasi de Llorens"; "Jordi Monsalvatje", "J. Meifrén" i "Julián Pérez Carrasco"; etc.

Les figures femenines, molt sovint nues o seminues, són recurrents en les il·lustracions de Riquer, com les lletres en la paraula o les paraules en el discurs. Una "lectura" atenta dels seus ex-libris ens permet de constatar presències familiars, conegudes, que en cada ocasió interpreten papers diferents, com en els ex-libris a nom de Léon V. Solon i l'esmentat de Carl Neumann; el de Trinitat Monsalvatge i els de Josep M. Monsalvatge i Pere Grau Maristany o els que són a nom de Julián Pérez Carrasco i Joan Subirachs, que comparteixen una figura també present en la coberta d'un àlbum de Hojas Selectas (gener 1905). En la majoria dels casos es tracta només d'un recurs estrictament compositiu i/o ornamental i, doncs, la funció simbòlica en si d'aquestes imatges reiterades resta molt atenuada, tot i que poden participar de manera decisiva en la comprensibilitat de les diferents composicions en què s'integren.

Des de les primeres produccions, Alexandre de Riquer va saber assimilar molt bé el tipus de llenguatge requerit en l'època per a l'elaboració d'ex-libris: va comprendre l'essència significativa de l'antic blasó i de les marques parlants; va apropiar-se del valor al·legòric d'algunes marques d'impressor; va tractar els temes més atractius del moment (flora, fauna, espais naturals, etc.) i va atorgar un paper destacat a la presència femenina. La dona apareix en la major part dels seus ex-libris; sovint són dones soles, llegint, i molt sovint nues; és una nuesa, però, que només denota sensualitat en poques ocasions, com en l'ex-libris calcogràfic titulat "De la llibreria de Pau Font de Rubinat", en el qual sembla fusionar en una sola invitació la lectura i el sexe.
Els ex-libris d'Alexandre de Riquer són, encara avui, molt apreciats i cotitzats entre els col·leccionistes d'arreu del món, com ho evidencien els remats que van obtenir les matrius subhastades a Madrid el desembre de 1999, l'èxit de les exposicions d'Ortona, Itàlia, (1993) i de la Caixa de Terrassa (2000) o l'increment continu de bibliografia riqueriana.

Joan-Lluís de Yebra

 

Bibliografia:
A. de Riquer : Ex-libris 1903. Leipzig : Hiersemann, 1904.
"Alejandro de Riquer". Miniatura : revista quinzenal, n. X. 15-11-1905, [p. 5-8].
·"Alexandre de Riquer", Foment de les arts decoratives, v. III, Barcelona : 1921, p. 143-146.
Alexandre de Riquer : l'home, l'artista, el poeta. Calaf : Comissió organitzadora de l'homenatge a Alexandre de Riquer, 1978.
DOMÈNEC, Rafael. "El renacimiento del exlibris en España : Riquer y Triadó". Revista Ibérica de Exlibris, v. III, n. 2, Barcelona : 1905, p. 33-37.
GIRALT-MIRACLE, Daniel. "Homenaje a Alexandre de Riquer, el dibujante más completo de nuestro modernismo". La Vanguardia española, Barcelona : domingo, 1 octubre 1972.
GONZÁLEZ MARTÍ, Manuel. "El exlibrista Alejandro de Riquer". Levante, Valencia, 23 de febrero de 1968.
JUNYENT, Sebastià. "Exlibris de A. de Riquer", Joventut, v. V, Barcelona : 1904, p. 164.
MIQUEL i PLANAS, Ramon. "Les 'ex libris' en Espagne : Alejandro de Riquer", Schweizerische Blätter für Ex libris-Sammler, v. III, n. 1, Zürich : Januar 1904, p. 3-6.
RIQUER, Martí de. Quinze generacions d'una família catalana. Barcelona : Quaderns Crema , 1998.
SIGALÉS, Bartomeu. "N'Alexandre de Riquer", Vell i nou, n. 15, Barcelona : juny 1921, p. 85-90.
TRENC, Eliseu. Alexandre de Riquer. Terrassa : Caixa Terrassa, 2000.
YEBRA, Joan-Lluís de. "Alexandre de Riquer", a Antonio Grimaldi. 2ª Biennale di ex libris: Italia -Spagna. Ortona : Progetti Farnesiani, 1993, p.68-77. [Versió catalana: Biennal d'ex-libris Itàlia-Espanya. Badalona : Fundació Catalunya-Amèrica, 1996, p. 17-24]
YEBRA, Joan-Lluís de. Alexandre de Riquer i l'exlibrisme. Barcelona : Universitat de Barcelona, 1983.
YEBRA, Joan-Lluís de. "Alexandre de Riquer y Ynglada". A arte do ex-libris, v. XIV, n.105, 1º semestre 1985, p. 13-14.
Ex-libris en línia d'Alexandre de Riquer:
http://pyreneweb.free.fr/gravure/atelier/alex1.htm
[Última consulta: 10-2-2003]
Lectura en línia del llibre d'Alexandre de Riquer. Crisantemes. Barcelona : 1899
[Última consulta: 10-2-2003]