Ex-libris i Modernisme van molt junts. Especialment en època moderna, ja que els ex-libris, de sempre, o bé eren simples inscripcions manuscrites que indicaven a quí pertanyia un llibre, o bé eren paperets impresos que s'enganxaven a la guarda del volum amb el nom del propietari i, sovint, amb el seu escut o alguna al·legoria adient.

Va ser precisament amb el Modernisme que l'ex-libris prengué un protagonisme molt especial, i de ser només una minúscula eina d'identificació passà a ser tot un gènere artístic destacat, malgrat les seves dimensions sempre obligadament reduïdes. Fins i tot començà a donar-se el cas que l'ex-libris adquirís vida pròpia i que molt sovint esdevingués purament un gènere d'expressió artística i de col·leccionisme, fins a l'extrem que certes composicions d'aquest tipus potser mai arribaren a ser enganxades a cap llibre per a complir la finalitat utilitària per al la que teòricament havien estat creades.

És difícil definir el Modernisme. A les acaballes del segle XIX moltes inquietuds de tota mena foren batejades així en àmbits i llocs diversos. Quan un anglosaxó parla de modernism es refereix a una tendència general artística lligada a la condició innovadora de tot l'art contemporani, des del postimpressionisme a les avantguardes més modernes. Quan un castellanoparlant es refereix a Modernismo -amb majúscula- parla d'un corrent literari espanyol i hispanoamericà basat en un verb luxuriant i un rerafons simbolista (si ho fa en minúscula no vol dir altra cosa que quelcom acusadament nou). Quan un religiós parla de Modernisme s'està referint a una posició innovadora del Catolicisme que va inquietar tant la jerarquia que va ser desautoritzada formalment i amb tota solemnitat pel papa Pius X.

A Catalunya el Modernisme és tot un seguit d'innovacions culturals -artístiques, literàries, musicals...- voluntàriament empreses des dels anys vuitanta del segle XIX, i que varen tenir la seva versió més visible en la gran arquitectura del tombant de segle, amb Antoni Gaudí i Lluís Domènech i Montaner al capdavant. Veritablement l'arquitectura modernista catalana, iniciada als primers anys vuitanta i estesa fins ben bé els anys vint de la següent centúria, és una aportació enorme no sols a la cultura catalana sinó al conjunt de la història general de l'art, i és d'una originalitat extraordinària.

Totes aquestes tendències esmentades, les culturals i les religioses, les internacionals i les catalanes, tenen en comú que coincideixen més o menys en el temps - finals del segle XIX i començaments del XX- i que representen una voluntat d'innovació més o menys militant, però en canvi, malgrat el que moltes vegades es dóna a entendre, no constitueixen cap unitat d'estil.

El Modernisme català volia posar al dia la cultura del país i, en el camp de les arts, darrere els arquitectes, els pintors i els dibuixants varen tenir un paper destacat, mai però a través d'una única tendència plàstica. Mentre Santiago Rusiñol o Ramon Casas es manifestaven dins una línia d'un suau impressionisme que podia recordar Degas o Whistler, Alexandre de Riquer o el jove Adrià Gual ho feien a través d'un Simbolisme emparentat amb Burne-Jones o Beardsley. Alguns fins i tot es passaren d'un estil a l'altre, com Rusiñol, que es convertí al Simbolisme cap al 1894, però a tots els unia una voluntat de ser moderns, i d'aquí venia l'apel·latiu de modernistes que rebien.

I precisament aquells artistes modernistes catalans varen enamorar-se del modestíssim gènere de l'ex-libris, i seguint un moviment internacional de renaixença de gènere -iniciat per col·leccionistes com Aglaüs Bouvenne, Auguste Poulet-Malassis, l'espanyol Dr. Thebussem o el baró De Tabley-, no sols es dedicaren a reunir marques antigues d'aquest tipus sinó que aviat començaren a dissenyar-ne de noves. A Europa això ja ho havien fet recentment Édouard Manet o Félix Bracquemond però encara era una moda incipient, i a Catalunya el futur famós muralista Josep-Maria Sert ja va fer un primer ex-libris modern el 1892, si bé mai més tornà al gènere, del que la revista "Luz" difongué en 1898 diversos exemples anglesos que causaren gran impressió als cercles artístics del país. En aquell any mateix Ramon Casals i Vernis, a Reus, alentat pel bibliòfil Pau Font de Rubinat, s'abocava també a l'ex-libris, gènere en el qual aquest ja feia anys que hi estava interessat. Tanmateix va ser a començaments del nou segle que començà a generalitzar-se l'especialitat a Catalunya, de la ma especialment de tres noms: Alexandre de Riquer, Josep Triadó i poc més tard Joaquim Renart, que constitueixen una mena de trinitat de l'exlibrisme modernista català, si bé molts altres artristes plàstics acabaren deixant també un corpus exlibrístic molt considerable: Joaquín Diéguez, Enric Moyà, Jaume Llongueras, Modest de Casademunt, Alexandre Cardunets, Víctor Oliva, Francisco de Cidón..., així com els que s'acostaren al gènere des del vessant humorístic (Gaietà Cornet o Llorenç Brunet), presumiblement sense la complicitat del titular que figura inscrit a la marca.

Tot i que molts ex-libris foren concebuts tècnicament com a dibuixos i reproduits mitjançant la aleshores encara jove tècnica del fotogravat, l'ex-libris va molt lligat a la renaixença del gravat noble, especialment del calcogràfic (aiguafort, aiguatinta, burí, puntaseca, manera negra...) Precisament amb la generalització del fotogravat el gravat tradicional, no sols el calcogràfic sinó el xilogràfic, així com la litografia, anaren perdent el seu caràcter de mitjà ineludiblement necessari per a reproduir imatges. Ja no calia practicar aquelles tècniques lentes i cares quan el nou mitjà del fotogravat obtenia resultats molt més fàcils i molt més fìdels a l'original ja que la imatge n'era un reflex mecànicament exacte. Per això els artistes de fi de segle, en perdre el gravat clàssic bona part de la seva funcionalitat, se sentiren atrets a utilitzar-lo com el gran mitjà d'expressió plàstica que també era, i aprofundir-ne les possibilitats expressives.

Dr. Francesc Fontbona