Els Greuges de Guitart Isarn, senyor de Caboet

La fama de les Homilies d’Organyà i la seva conversió en un manuscrit emblemàtic (2), ha deixat en l’ombra el document dels Greuges de Guitart que té, en canvi, una gran importància tant per a la investigació de l’origen i formació del català com per als estudis sobre la Catalunya del segle XI, un temps en què els documents d’aquest tipus són ben rars.

El text dels Greuges ha estat força difós, més entre els filòlegs que entre els historiadors. La seva transcripció s’ha publicat almenys dues vegades, la primera per Joaquim Miret i Sans poc després de la troballa i la segona, amb millor criteri paleogràfic, l’any 1965 per P. Russell-Gebbet que la incloïa en la selecció de textos lingüístics catalans d’època medieval.

Els Greuges de Guitart Isarn, no són datats, però Miret i Sans, d’una manera indiscutible, situava la confecció del document entre els anys 1080 i 1095 a partir de l’anàlisi dels noms dels personatges que hi figuren, ben coneguts per Miret a través dels nombrosos documents d’Organyà que va estudiar. És escrit en català en les seves tres quartes parts, si no més. De fet, la part llatina del document és tan insignificant que es podria considerar pràcticament el document escrit en català més antic conegut, anterior en més de 100 anys a les Homilies. Diu Miret i Sans sobre els Greuges:

 “Per altra part, no tractant-se d’un jurament ni d’un reconeixement de feus –documents que eren fins avui els únics que contenien frases en llengua vulgar – sinó que és molt més important i relata diversos fets concrets, aquest acte es decanta del formulari habitual i conté un gran nombre de locucions noves i de formes interessants que no hauríem trobat en català en peces autèntiques del segle XI.”

Segons Miret i Sans, aquest document prova de forma definitiva que la nostra llengua vulgar no sols ja era totalment formada en la segona meitat del segle XI, sinó que des d’aleshores no ha patit d’alteracions essencials, convertint-se així en la llengua que més ha conservat les formes primitives d’entre les llengües llatines. La conjugació catalana així mateix era ja completament fixada, cosa que es pot veure clarament per la utilització en aquest text de diferents temps verbals.

Si els Greuges de Guitart són un document fonamental per al coneixement del naixement de la nostra llengua, també té un gran valor com a reflex dels fenòmens que van tenir lloc a les terres pirinenques en la segona meitat del segle XI. Catalunya va experimentar en aquesta època un seguit de canvis que afectaren les relacions entre els homes i amb la propietat de la terra. En aquests anys de bonança econòmica i creixement demogràfic, el feudalisme va arrelar a la Catalunya Vella, començant per les petites valls pirinenques, on una nova aristocràcia rapinyaire lligada als castells i a les bandes de guerrers a cavall (castlans i cabalers), afermava el seu poder i imposava les relacions de domini damunt de pagesos i petits propietaris aloers que fins llavors havien gaudit de llibertat. Noves imposicions i càrregues pesaren damunt dels humils i bona part de la pagesia lliure va perdre les seves terres, retornades després gravades amb pagaments proporcionals a les collites i sovint amb l’obligació del pagès de residir en el seu tros. Els pagesos aloers es transformaven així en pagesos de remença. Les càrregues característiques de la servitud (mals usos) s’imposaven arreu de Catalunya on perdurarien fins a la fi del segle XV en què la Sentència Arbitral de Guadalupe les va anul·lar.

La família de Caboet, una de les més puixants del país, posseïa en el segle XI amplis territoris distribuïts al voltant d’Urgell, limitats a l’oest per la serra de Boumort i per la d’Odén a l’est, avançant profundament cap al Solsonès. El nucli original del seu patrimoni, però, era a la zona impenetrable dels massissos que separen les valls d’Andorra del Pallars superior, terres situades a alçades d’entre 1200 i 2000 metres, des d’on havien anat guanyant terreny cap a les terres baixes. La Vall de Cabó donava nom a la seva senyoria que exercien en nom del bisbe d’Urgell.

En el document que es presenta, el senyor de Caboet, Guitart Isarn, relaciona les vexacions que ha suportat dels seus vassalls, castlans de Cabó. Comença amb l’expressió llatina: Hec est memoria de ipsas rancuras que abet domnus Guitardus Isarnus, sennior Caputense. Les rancures eren els actes escrits pels quals un senyor demanava la reparació dels perjudicis causats per l’incompliment dels pactes feudals. La fórmula son rancurós o rancur-me’n, utilitzada de manera repetitiva per Guitart Isarn, amb la qual va desgranant al llarg del document els greuges i malvestats que li han fet, dóna lloc a un text gairebé literari que és al mateix temps simptomàtic dels canvis que transformaven la Catalunya del segle XI (3) amb la consolidació de la nova aristocràcia, representada en el document pels Arnall pare i fills, i l’increment de la violència, la inseguretat i la dependència pagesa fins a extrems mai vistos. L’antiga noblesa, representada en el document per Guitart Isarn, no va tenir més remei que fer lloc als nouvinguts, a costa, però, de l’extrema explotació del treball camperol.

Els motius adduïts per Guitart Isarn contra Guillem Arnall i els seus fills Guillem Arnall i Mir Arnall, amb els quals no era la primera vegada que s’enfrontava, eren la violació dels pactes vassallàtics concretats en els insults rebuts per ell i la seva esposa (per mal che Mir Arnall m·avia fait et dict a mi et a ma muler), el menyspreu a la seva esposa (Rancur-me quar desmentist ma mulier ante me e de las folias que li dexist davant me), l’establiment de pactes amb altres senyors sense el seu consentiment (E sso rancurós de Guilelm Arnal quar fed conveniencia de la mia onor ab suo fratre senes lo men consel), el desacatament de judicis (e fforon-ne judicis donads et aculids et Mir Arnall fer no·ls me volg), els robatoris (Rancur-me de I bou de Oliba d·Ares e no li vol redre. Rancur-me de I vaca de Guilelm Oler, no la vol redre.), el cobrament de rendes i serveis que no els corresponien (Et rancur-me de Mir Arnall de la casa de Botxera che s’a presa e m’a tolta et non debet abere nisi solum decimum), l’elecció de batlles sense llicència del seu senyor (He rancur-me de Mir Arnall quar d·altra guisa elegit baiulum en la onor de Guilelm Arnal sino con el o mannà), les violències (Et son rancurós de les toltes e de les forces que fa en la mea onor) i la manca de l’assistència obligada al senyor (Rancur-me’n de la cavalleria de Mir Guilabert qui no m·és servida).

Conclou el document dels Greuges confiant Guitart Isarn la seguretat de la seva esposa i del seu fill als seus homes i als seus batlles per tal que els protegeixin quan ell no hi sigui, tant en plets com en guerra, fins que llur dret els serà reconegut (per pled et per gera, tro lor dret los en sia exid.)

Per acabar, cal destacar que el conjunt de documents dels segles XI i XII escrits en català o amb expressions catalanes que guarda la Biblioteca de Catalunya, dels quals el pergamí dels Greuges de Guitart Isarn és un dels més importants, la converteix en un centre d’excepció per a l’estudi dels orígens de la llengua catalana.

Citació bibliogràfica

Greuges de Guitart Isarn de Caboet, [1080-1095]
Pergamí. Català i llatí.
102 x 527 mm.
TOP: Pergamí 1910 (4-III-4)

Enllaços relacionats

Documents sobre l'origen del català al catàleg de la BC

Notes

1. Vegeu l'excel·lent narració de la història de l'adquisició de les Homilies per l'Institut d'Estudis Catalans i més tard la Biblioteca de Catalunya que fa Amadeu J. Soberanas a A.J. Soberanas, Andreu Rossinyol i Armand Puig, Homilies d'Organyà Barcelona, 2001, p. 9-17.

2. En paraules d'Amadeu J. Soberanas “... tan representatiu, el més representatiu –o emblemàtic, com es diu ara– de la literatura catalana. Un manuscrit que ha esdevingut una mena de símbol de Catalunya” a A.J. Soberanas, Andreu Rossinyol i Armand Puig, Homilies d'Organyà, Barcelona, 2001, p. 17

3. Vegeu per a aquesta època l'estudi cabdal de Pierre Bonnassie, Catalunya Mil Anys Enrera, Barcelona, 1979-1981, vol. I i II.