4.3 Convencions de nomenclatura de fitxers i identificadors únics

4.3.1 En discutir sobre  aquesta qüestió cal ser curosos en mantenir la distinció entre els  identificadors persistents (PID) emprats en la referència a una obra i  les convencions de denominació dels fitxers digitals que la puguin  compondre. En molts casos pràctics, els sistemes estableixen vincles  entre tots dos. Aquesta secció aporta recomanacions sobre convencions de  denominació de fitxers. Els fitxers de dades que  es gestionen en qualsevol dipòsit digital poden incloure diferents  tipus de dades, no únicament d'àudio. Un identificador únic (de  l'acrònim anglès UID, Unique Identifier) ​​ha d'identificar unívocament un recurs. Això vol dir que l'identificador pot canviar  en funció de la materialització física del recurs i per això cada còpia  del recurs en qüestió tindrà el seu propi UID. Conseqüentment, els UID  són URL. En l'àmbit d'aquesta discussió, els noms de fitxer es  consideraran UID.

4.3.2  Quan en un sistema s'estableixen vincles interns i externs,  l'identificador únic és la clau per a la gestió de les dades d'àudio i  de tots els fitxers associats (siguin còpies màster, còpies de  reproducció, versions comprimides per a accessibilitat, fitxers de  metadades, EDL¹,  textos explicatius, imatges, versions de qualsevol dels fitxers màster o  derivats). Per tant, llevat que l'arxiu o institució utilitzi identificadors "muts"²,   assignats automàticament pel sistema, és de vital importància que l'estructura d'identificadors únics es determini de manera lògica, sigui  de comprensió clara per a aquells que hagin d'emprar-la i de fàcil  lectura tant per a persones com per a màquines. També és important que  el sistema d'identificació reveli les connexions entre «famílies» o  fitxers de dades: un revisor compara aquesta connectivitat amb el «fil conductor»  persistent que permet que els recursos puguin ser tornats a  etiquetar o recosits al web. Parlar en termes de "recursos" en lloc de  col·leccions és un concepte important subjacent en aquestes Directrius.

4.3.3  Una de les maneres més potents d'establir un sistema d'identificació  capaç de preservar aquestes connexions és basar-lo en el concepte de  l'Identificador Arrel, de l'anglès Root ID  (RID). El RID és l'identificador d'una entitat. Tots els fitxers i  carpetes involucrats en la representació de l'entitat seran derivats del  RID mitjançant l'addició de prefixos i sufixos fins a la construcció  d’identificadors únics (UID).

4.3.4  Més enllà de la qüestió de si els identificadors aporten o no  informació intrínseca, els identificadors generats i llegibles  automàticament mitjançant ordinadors acostumen a ser codis de longitud  fixa. Aquesta opció ofereix diversos avantatges:

4.3.4.1 Permeten l'establiment de regles per a la creació de nous identificadors únics.

4.3.4.2 Garanteixen el reconeixement unívoc en el sistema (també per als usuaris que coneixen les regles).

4.3.4.3 Permeten la validació del codi o de components del codi.

4.3.4.4 Permeten la recerca, ordenació i presentació d'informació.

4.3.5 Hi ha hagut un llarg debat sobre els mèrits relatius de les opcions d'identificador mut davant l’intel·ligent o expressiu.  La majoria dels sistemes generen d'entrada un identificador mut en el  moment mateix en què les dades es guarden. Els identificadors muts  s'apliquen molt ràpidament, no requereixen intervenció humana i són  garantia d'unicitat. No obstant això, la seva aleatorietat i  arbitrarietat implica la necessitat d'establir mètodes alternatius que  mostrin la interconnexió dels fitxers generats i associats al cicle de  vida d'un mateix recurs digital. Una millor manera de reflectir aquesta  qualitat és mitjançant l'ús d'identificadors intel·ligents o expressius.

¹  Edit Decision Lists, llistes d'edició (n. dels t.)

²  De l'anglès dumb, identificadors que no aporten intel·ligència o mnemotècnia sobre el recurs identificat (n. dels t.)

  ____________________________

<--anterior    SUMARI    següent-->

                    CAP. 4