Receptes de tinta
Al llarg de la història de l’escriptura, i dels nombrosos canvis que hi ha hagut en la utilització d’eines i materials per escriure, hi ha un element que ha perviscut durant milers d’anys i fins l’actualitat: la tinta.
La tinta pròpiament dita la van inventar els xinesos cap a la meitat del tercer mil·lenni abans de Crist, tot i que abans ja s’havien fet servir pigments provinents de plantes i animals per pintar.
Des de la seva invenció, les receptes per fer tinta han anat variant. Se sap que la tinta negra fou la primera en elaborar-se, amb ingredients que podien incloure sutge, o tinta de sípia, per exemple.
Tenint en compte els components, podem establir que hi ha principalment tres grups de tinta per escriure: les tintes de carboni, les tintes metalogàl·liques o ferrogàl·liques, i les tintes mixtes.
Tots els grups, però, contenen bàsicament aquests ingredients: un pigment, un aglutinant (idealment goma aràbiga) i un dissolvent.
En qualsevol cas, per ser considerada una tinta per escriure de bona qualitat ha de complir amb els següents requisits: ser de color intens, fluida, inalterable i resistent als agents atmosfèrics i la floridura[1].
Les tintes de carboni –dins d’aquest grup hi hauria el que coneixem com a tinta xinesa– reben aquest nom perquè fan servir com a pigment principal un tipus de sutge molt fi conegut amb el nom de negre de fum, que s’obté de la crema de fusta seguint un procés concret. Com més petites siguin les partícules de sutge resultants d’aquest procés, més bona serà considerada la tinta resultant.
A la Península Ibèrica trobem alguns exemples de receptes de tintes de carboni entre els segles XVII i XIX que contenen:
- Fum de brea, o faves seques (carbonitzades i moltes), o càmfora (pigment)
- Vi (dissolvent)
- Rovell d’ou (aglutinant)
- Aigua (dissolvent)
L’ús del vi en aquestes receptes té una explicació senzilla: tradicionalment es feia servir aigua en l’elaboració de la tinta per a escriure sobre paper, i alcohol –normalment vi blanc- si la tinta s’havia de fer servir per escriure sobre pergamí.
Aquí tenim un exemple d’una recepta de tinta per a pergamí del famós llibre de Juan de Icíar Arte subtilissima, por la qual se enseña a escreuir perfectamente, del 1553, on es fa servir vi blanc.
Icíar, Juan de. Arte subtilissima, por la qual se enseña a escreuir perfectamente. Top. Esp. 15-8º
A més, per a l’elaboració de la tinta era recomanable utilitzar eines vidrades noves o molt netes. Sense cap rastre de greix, en qualsevol cas.
Les tintes metal·logàliques, en canvi, fan servir pigments d’origen metàl·lic, com el sulfat de ferro o el sulfat de coure, per exemple, i un producte tànnic (gales). Ja que l’àcid tànnic posseeix la qualitat de acolorir-se amb les sals metàl·liques.
Així, per exemple, entre els segles XV i XIX trobem receptes que inclouen ingredients com aquests:
- Cecidi o gala (producte tànnic)
- Sulfat de coure o de ferro (sal metàl·lica)
- Goma aràbiga (aglutinant)
- Aigua o vi (dissolvent)
Curiosidades varias recopiladas de diversos authores [16--]. Top. Ms. 2058/1
[RECETA PARA HAZER TINTA FINA]
[A un cantaro de agua pondrás dos libras de agallas machacadas, y estará a remojo 7 u 8 días a la sombra, y después la sacarás al sol, y pondrás dos libras de vitriolo romano [derivat del coure, de color blau] y seis onzas de goma arábiga [aglutinant].
Se ha de remenear todo cada día, dos o tres veces con un palo de higuera: y en el estío a 5 u 6 días que esté estará hecho; y en invierno diez u doze días. Y quando este un día, o dos reposada la colaran, y será muy fina.]
El cecidi –en castellà “agalla”– és una hipertròfia de teixits vegetals produïda generalment per paràsits, especialment per insectes. És a dir, unes protuberàncies que es poden veure a les branques dels arbres que són atacats per un tipus d’àcars, i que contenen taní.
No és gaire desitjable pensar que per fer tinta fessin servir una protuberància d’un arbre produït per un insecte i, de fet, existeixen documents, com el d’un plet castellà de l’any 1551, en què un home es queixa de la pudor que ha de suportar i que prové de la casa del costat, pertanyent a una dona que té una impremta on també elaboren la tinta[2].
Per últim, existien també tintes mixtes. És a dir, tintes que a la recepta d’una tinta metal·logàlica hi afegien negre de fum, de pi, per exemple. Però és un tipus de tinta rarament usat.
Altres ingredients que es poden trobar en receptes per fer tinta són: aiguardent, pells de magrana, vara de figuera per remenar, vi negre, sucre candi, etc.
De fet, a la Península Ibèrica les tintes més esteses eren les metal·logàliques.
Amb el temps, per desgràcia, s’ha comprovat que algunes sals metàl·liques usades en la fabricació de les tintes corrompen el paper. Això és especialment greu en documents on es fa servir una gran concentració de tinta, com és el cas de la notació musical.
Aquí es pot veure com la tinta ha anat oxidant el paper, fins al punt que es transparenten les notes des de l’altra cara del full.
A Sta. Margarita [17--?]. Top. M 1679/17
La preservació de documents amb les tintes que contenen metalls és una tasca molt complicada, ja que la tinta, en molts casos, i depenent de la qualitat del paper, pot acabar fent un forat al document.
A més de les receptes per fer tinta negra, també ens han arribat receptes per elaborar tintes d’altres colors. Es creu que cronològicament, després de la tinta negra, es van crear la tinta verda, la vermella i la blava. La tinta vermella va estar reservada durant segles a les signatures dels nobles i prohibit el seu ús als plebeus.
Aquí tenim una recepta del segle XVII per fer tinta d’or.
Miscel·lània astrològica, mèdica i religiosa [entre 1651 i 1700]. Top. Ms. 2058/2
[PARA ESCRIVIR LETRAS DE ORO
Toma ojas, o panes de oro lo que quisieses a las quales mezclarás tres u quatro gotas de miel, muelelo que esté como unguento espesso y guardalo en un vasso de guesso y quando quisieses escrivir hecharás unas gotas de agua goma.]
Finalment, recordeu que també teniu l’opció de fer servir tinta invisible –suc de llimona o llet– que un cop seca, es podrà llegir aplicant-hi calor.
Maria Sadurní
Servei d'Accés i Obtenció de Documents
[1] Guareschi, Rinaldo. Tintas de escribir: manual teórico práctico. Barcelona: Gustavo Gili, 1920. Pàg. 16.
[2] Lucía Megías, José Manuel. Aquí se imprimen libros: la imprenta en la época del Quijote. Madrid: Ollero y Ramos, 2005. Pàg. 28.
Facebook de la biblioteca Twitter de la biblioteca Flickr de la biblioteca Tagpacker de la biblioteca Canal Youtube de la biblioteca Pinterest de la biblioteca Instagram de la biblioteca