Els antecedents més immediats dels àlbums romàntics els trobem en els alba amicorum, que eren els llibres de viatges i records on els joves de la noblesa europea de mitjan del segle XVI registraven la seva xarxa de contactes acadèmics i professionals. Segles més tard, en ple Romanticisme, la moda dels àlbums va revifar amb força a Anglaterra i a França i es va exportar a altres països del continent europeu. Ara bé, a diferència del seus predecessors renaixentistes, que habitualment pertanyien a homes, els àlbums romàntics van causar furor entre les noies joves i les dones casades de les classes benestants.

La moda i la vanitat eren els principals motors que impulsaven les noies burgeses a col·leccionar autògrafs. La possessió d’un àlbum dedicat situava la dona i la família en una posició de prestigi, així doncs, com més rica era l’enquadernació i més famosos els autors de les dedicatòries, més valor adquiria. És per aquest motiu que els àlbums romàntics van esdevenir autèntiques peces d’ostentació de l’estatus familiar i a la vegada una eina d’interacció molt popular, de la mateixa manera que a l’actualitat ho són les xarxes socials com Instagram, Facebook, etc.

L’àlbum (del llatí albus, -a, -um, és a dir “blanc”) era un llibre en blanc on amics i coneguts, o bé artistes de renom, estampaven les seves dedicatòries en forma de textos, dibuixos i partitures adreçats a les seves propietàries. Aquests tres elements eren els motius centrals i recurrents en tots ells, i responien a la voluntat integradora de les tres arts, típica del Romanticisme: literatura, pintura i música.

Aquests volums, que es completaven amb el pas dels anys omplint els fulls buits amb les dedicatòries, distaven molt de ser un objecte íntim i personal; les seves propietàries es delectaven ensenyant-los a les visites i presumint davant el cercle d’amistats, convertint-se en un termòmetre que mesurava el poder de les xarxes socials de la família.

Les enquadernacions són obres singulars i úniques^[i]

L’embolcall dels àlbums era, en certa manera, la carta de presentació de la seva propietària en societat. Havia de ser agradable als ulls i al tacte, per això sovint trobem enquadernacions de vellut, de lacre o amb pedres incrustades que encara abellien més els sentits i convertien l’àlbum en un objecte de desig. En els actes socials que es realitzaven als salons privats, els acostumaven a deixar tancats en algun lloc ben visible per poder ser admirats com a objecte decoratiu, o també oberts, com un llibre de visites o d’autògrafs. Ara només calia descobrir-hi la bellesa interior que amagava.

L’interior importa

Les portades solien portar el títol “Àlbum” o “Àlbum dedicat a la senyoreta...” o “Mi álbum”. La marca del possessiu anava més enllà de la pertinença física: propietari i destinatari acostumaven a ser la mateixa persona, generalment una dona, tot i que a la segona meitat del segle XIX també hi ha àlbums dedicats a homes.

En tractar-se de manuscrits col·lectius, l’interior de l’àlbum és força heterogeni pel que fa a les grafies, la disposició del text o dels dibuixos, i l’espai que ocupa la dedicatòria en relació al total del full també varia. Les dedicatòries es podien improvisar durant les visites, però era habitual que l’àlbum circulés per les cases dels literats i els artistes per ser dedicat i després retornat a la seva propietària. És per aquest motiu que, molts d’ells, contenen fulls amb espais reservats i “compromesos”.

El text era el rei del farciment dels àlbums

Si bé convivia amb dedicatòries musicals i gràfiques, la composició literària era, en general, força més abundosa. El gènere de la majoria de textos era la poesia, però també hi havia fragments de peces teatrals, frases d’elogi i pensaments solts. I el tema era recurrent: la lloança de la jove propietària de l’àlbum, enaltint les seva bellesa física i les seves qualitats morals.

Alguns dels textos, que podien ser inèdits fruit de la improvisació en el moment d’escriure la dedicatòria, han passat desapercebuts a causa de la privacitat característica d’aquest tipus de document, nascut i conservat dins l’àmbit familiar.

Ocasionalment, els poetes difonien alguns dels versos en diaris o a les edicions de la seva obra poètica. Un exemple seria el d’Àngel Guimerà, de qui conservem el poema original manuscrit i la seva rèplica impresa al setmanari La bandera catalana.

Poetes menors es delien per figurar a la col·lecció de certes senyoretes i, en contraposició, poetes molt reconeguts refusaven a prestar-se al joc de les dames (i si ho feien, sovint seguien un model com a plantilla i només canviaven el nom de la noia i els atributs). Per aquest motiu, però també pels tòpics, per les repeticions i per la poca sinceritat dels poetes en la majoria dels casos, sovint s’ha menystingut la producció literària dels àlbums del XIX. Però cal remarcar que són el reflex de la societat i dels gustos del moment, i per aquest motiu cal reivindicar el seu valor.

Als àlbums romàntics de la BC destaquen textos de personalitats literàries de l’alçada d’Àngel Guimerà, Victor Balaguer, Narcís Oller, Joan Maragall o Frederic Soler.

La música: per a Filomena, per a M. Lluïsa, per a Elisa...

Les partitures també són molt presents als àlbums, ja siguin en forma de petites composicions, fragments o, simplement, d’un sol compàs.

Algunes d’elles van precedides per un petit escrit del compositor i, en d’altres, la música és la pròpia dedicatòria. Tot i que normalment les grans figures del panorama musical hi reproduïen fragments de les seves obres, altres músics hi escrivien petites improvisacions compostes expressament per a la jove. No és estrany, doncs, que gran part d’aquestes siguin per a piano o per a veu amb acompanyament de piano, dos dels instruments més en voga entre les joves burgeses. A banda d’aquests, també és recurrent trobar als àlbums composicions per a formacions de cambra (sobretot per a instruments de corda), i duets vocals (òbviament per a veus femenines) i instrumentals, sent els de piano i violí els més freqüents.

Les partitures per a orquestra són l’excepció donades les limitacions del format físic de l’àlbum, que solia ser apaïsat i de mida mitjana o petita. Sí n’apareixen dins l’àlbum d’autògrafs de Filomena Miralbell, amb dos dels exemples destacats: un fragment de l’òpera modernista Gaziel d’Enric Granados i d’El Jutglar de Joan Lamote de Grignon, tots dos autògrafs.

A banda d’aquests compositors, als àlbums de la BC hi ressona la música d’Isaac Albéniz, Enric Morera, Felip Pedrell, Amadeu Vives, Lluís Millet i un llarg etcètera. A través de les seves dedicatòries hom pot copsar els gustos operístics i musicals del moment, propis de l’onada musical romàntica que recorria Europa.

Les il·lustracions

Així com els textos ens parlen de les virtuts de les dames, les il·lustracions no acostumen a tractar aquest tema i en general hi ha pocs retrats de les propietàries. La part gràfica respon, doncs, a la moda i al què interessava en aquell moment a la societat, que era tota la iconografia romàntica: els paisatges i les composicions florals, les escenes costumistes i també aquelles que reflectien els aspectes més genuïns de la vida dels pobles, i fins i tot els paratges amb ruïnes medievals que evocaven temps pretèrits.

La intenció d’embellir l’àlbum anava més enllà de la il·lustració i els fulls s’adornaven amb detalls decoratius o amb exercicis cal·ligràfics molt acurats. 

Pintors i dibuixants de primer ordre com Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Alexandre de Riquer, Modest Urgell o Eliseu Meifrèn il·luminen les pàgines d’alguns dels àlbums de la BC.

I després, què?

Que la febre de l’àlbum baixés no vol dir en absolut que acabat el Romanticisme no existeixin àlbums d’autògrafs o de dedicatòries. Simplement evolucionen.

Apareixen recopilacions fetes pel propietari, però ja no estan dedicades a ningú en particular, són fruit dels seus gustos. La dona ja no és la inspiradora, sovint és qui fa l’àlbum i l’omple del que més li agrada, com en un àlbum de cromos.

També els trobem en forma de llibres de visites d’entitats o institucions, llibres de signatures als funerals, llibres de comentaris en galeries d’art, o llibres de particulars que reuneixen dedicatòries ja siguin textuals o gràfiques. La BC conserva àlbums de personatges del segle XX que han aplegat endreces de col·legues i amics.

Avui en dia la moda i la vanitat continuen essent un dels motors que impulsa la interacció social a les xarxes. Jo exhibeixo i tu em fas un «m’agrada».

La vanitat no morirà mai.

Iris Torregrossa i Lourdes Martín
Unitat Bibliogràfica. Secció de Manuscrits

Bibliografia

- Cardona Suanzes, Asunción. “Joyeros en papel. Álbumes de señoritas en el Museo Nacional del Romanticismo”. Dins: Literatura ilustrada decimonónica: 57 perspectivas. Santander: Icer19, 2011, p. 145-168
 - Quiles Faz, Amparo. “Los álbumes de señoritas: sujetos y objetos femeninos en el siglo XIX. Dins: Prototipos e imágenes de la mujer en los siglos XIX y XX. Málaga: Atenea, 2022, p. 17-40
 - Quiney, Aitor; Trenc, Eliseu. El llibre català en temps del Modernisme. Barcelona: Viena Edicions, 2020.
 - Romero Tobar, Leonardo. “Los álbumes de las románticas”. Dins: Escritoras románticas españolas. Madrid: Fundación Banco Exterior, 1990, p. 73-94
 - Romero Tobar, Leonardo. “Dibujos y pintures en álbumes del siglo XIX: Una variedad del ut pictura poesis”. Dins: Príncipe de Viana. Anejo. Nº 18, 2000, p. 331-442

[i] A. Quiney. El llibre català en temps del Modernisme, p. 140