L’arxiu iconogràfic d’Àngel Puigmiquel: Imago mundi
Des d’octubre de 2014, la Biblioteca de Catalunya conserva una magnífica col·lecció d’originals del ninotaire Àngel Puigmiquel (1922-2009) gràcies a la donació que va fer la seva esposa, Cristina Durbà. Puigmiquel va ser una figura cabdal de la historieta del país, sobretot als anys quaranta. Als anys cinquanta va desenvolupar una excepcional activitat artística a Veneçuela al temps que s’introduïa en el món de l’animació i la publicitat; quan va tornar a Catalunya als anys seixanta va fer una reeixida carrera com a publicista, especialment en el camp de la televisió.
A més dels originals, la donació va anar completada amb material divers entre el que destaca especialment l’arxiu iconogràfic. El dibuixant de còmics i l’il·lustrador sempre ha dut a terme la seva feina amb el recolzament de la fotografia i de la il·lustracions fetes per altres artistes; sovint, amb una certa ingenuïtat, el lector ha pensat que el dibuixant podia plasmar en el paper qualsevol cosa gràcies a la seva imaginació. Res més lluny de la realitat; el ninotaire necessita un referent gràfic que li permeti dotar de versemblança la seva composició.
Avui en dia els dibuixants poden accedir a un fons infinit d’imatges gràcies a la xarxa però, fins fa ben poc, aquests professionals s’havien de dotar d’un arxiu que els permetés fer la seva feina. D’aquesta manera, i depenent del tarannà més o menys metòdic, el ninotaire anava recopilant tot un seguit de fotografies que retallava de revistes, catàlegs comercials, fascicles o anuncis, un fons de documentació el més ampli possible que li permetia dibuixar tot allò que necessités en cada ocasió.
Àngel Puigmiquel, sempre amb la col·laboració de la Cristina Durbà, va anar forjant al llarg de la seva vida professional un impressionant arxiu iconogràfic que ara es pot consultar a la Biblioteca de Catalunya. Està integrat per seixanta sis carpetes que acumulen milers i milers de fotografies i il·lustracions agrupades per temes tan diversos com ara Mar, vaixells, ports, fars, pesca submarina (carpeta 3), Arquitectura moderna, decoració, mobles, utensilis domèstics, supermercats (carpeta 13), o Amèrica llatina (carpeta 23). Les imatges procedeixen preferentment de revistes de la més variada procedència –entre d’altres, Enquirer, New Yorker, Life, Time, o Vogue- i la seva datació, sovint difícil d’establir perquè la majoria del material està retallat, va des d’inicis dels anys cinquanta fins a finals dels vuitanta. Igualment hi ha carpetes on agrupa la feina dels dibuixants als que admira –Milton Caniff, Sempé, Gluyas Williams, Bartolí- però el que és més important és aquesta voluntat de recollir una Imago mundi, una imatge del món construïda de manera pacient destinada a poder desenvolupar la seva tasca professional.
L’arxiu iconogràfic de Puigmiquel és un fons gairebé únic i excepcional; primer perquè avui en dia els dibuixants ja no disposen d’un arxiu d’aquestes característiques gràcies a les consultes online. Segon, perquè la majoria dels arxius dels dibuixants o no van ser tan metòdics o van ser destruïts pels propis autors o pels seus hereus; de fet, un arxiu similar només ens consta que existeixi al Museu Hergé, on es mostra una part significativa de l’arxiu del pare de Tintín. I tercer, perquè constitueix una singular mirada calidoscòpica sobre la realitat que, per si mateixa, i més enllà de la seva funcionalitat, té plena autonomia i entitat.
Joan Manuel Soldevilla Albertí
Facebook de la biblioteca Twitter de la biblioteca Flickr de la biblioteca Tagpacker de la biblioteca Canal Youtube de la biblioteca Pinterest de la biblioteca Instagram de la biblioteca