L’any passat es va commemorar el 150è aniversari del naixement d’en Josep Triadó, de qui la Biblioteca de Catalunya custodia, pel capbaix, uns tres-cents registres, entre dibuixos originals, exlibris, cartells, petits impresos, revistes, butlletins, llibres, etc., i que la converteixen en la institució de referència per a l'estudi de la seva obra. 

Gran dibuixant, pintor i il·lustrador gràfic i, sobretot, exlibrista, Triadó va ser un artista compromès amb els corrents plàstics coetanis i que abasten el trànsit de les arts vuitcentistes cap a la modernitat de fi de segle, fins arribar als corrents figuratius del primer quart del segle XX. Raimon Casellas el va ben definir en referència a la seva pintura ‘La Mort’ exposada al certamen barceloní de Belles Arts de 1896: 

‘En Triadó procura fer-nos asistir al luctuós desenllaç de les destinacions humanes, amb la pàl·lida imatge de la Mort, la vella inmortal que, coronada de perpetuïnes, acompanya al vell decrèpit, que prompte haurà d’enfonsar-se en el clot sense fons del no-res’ (Etapes Estètiques, volum segon, p. 115-116). 

Com veurem, el to epitàfic, sovint ‘tumular’, de moltes de les obres de Triadó -i això també es veu en l’arquitectura gràfica dels seus exlibris-, seran una marca d l’artista.

Triadó ha estat generosament tractat per la historiografia de l’art, especialment per estudis diversos a l’entorn de l’exlibrisme, les arts gràfiques i el llibre. Després de la seva etapa de formació i la seva concurrència a diversos dels certàmens barcelonins de la darrera dècada del XIX –també fou premiat amb medalla de bronze a l’Exposició Universal de 1888,  la seva presència està ben documentada als catàlegs d’aquests certàmens. Val a dir que en ells només hi presentava pintures, d’entre les quals podem esmentar Lo lloch de la calavera (1898). També fou present al Salon des Indépendants parisenc de 1895, on presentà la pintura Consolatrix aflictorum. 

L’any 1902 esdevé, per oposició, professor de dibuix a l’Escola d’Arts i Oficis Artístics i Belles Arts de Barcelona, mateix any en què participà i guanyà el concurs per al cartell de les festes de la Mercè, en competència amb artistes de renom com Xavier Nogués o Adrià Gual, qui presentà, aquest darrer, una composició que hagués signat el mateix Josep Maria Sert, el dibuix original del qual es conserva a l’Arxiu Històric de la Ciutat. 

Triadó es decantà per una representació de la Mare de Deu de la Mercè, de cànon ‘michelangelesc’, amb un format decididament vertical, i se’n dugué l’honor d’un controvertit concurs que, sens dubte, va voler premiar una obra obertament catòlica, en una època de fervor religiós molt marcat, i al multitudinari enterrament de Jacint Verdaguer d’aquell mateix any ens hi podem remetre.

L’any 1907 Triadó fou honorat amb la inclusió d’un article dedicat a ell a l’Anuari Oliva: ensaig de materialització d’un moment intelectual, publicat per Oliva, Beyer i Donderis, i obra important de les arts gràfiques catalanes en tant que recull l’esperit de modernitat d’aquells anys, en una edició limitada a cinc-cents exemplars, cinc dels quals els tenim a la BC -a diverses col·leccions com la Reserva Catalana Aguiló o l’Arxiu Joan Maragall-, en diversos tipus de paper i amb reproduccions d’obres de Riquer, Triadó, Llaveries, entre d’altres.

Aquell mateix any, Triadó fou present a la V Exposición Internacional de Bellas Artes e Indústrias Artísticas de Barcelona on, a diferència d’anteriors ocasions, presentà a títol personal, entre d’altres, un joc de naips i dues cobertes d’enquadernació en pergamí, i, subsidiàriament dos vitrallers com la casa Rigalt, Granell & C.ª i Joan Vila Valls, exposaren vitralls amb dissenys seus.

A la BC tenim també un dels pocs catàlegs d’exposició individual de Triadó. Ja hem dit que fou present als certàmens barcelonins, però no es prodigà massa en exposicions individuals a galeries. Es tracta d’un catàleg en díptic d’una exposició de 1916 a les Galeries Laietanes,  on presentà quinze pintures amb temes diversos (paisatges, retrats…). En general, com a pintor es mostra afí al modernisme d’inspiració simbolista o decadentista, almenys pel que fa a les obres pictòriques que realitzà a cavall dels dos segles. Val a dir que també va exposar pintures a la Parés els anys 1908 i 1911. 

Cal esmentar també el seu paper com a director de la Revista Gràfica de l’Institut Català de les Arts del Llibre, de l’Anuari de les Arts Decoratives, així com la seva autoria del text Escuela de Artes y Oficios Artísticos y Bellas Artes de Barcelona (1919-1925), inclòs a la memòria de l’entitat l’any 1925. 

Com hem avançat, destacà en l’exlibrisme, com a hereu de Riquer, qui l’introduí en la tècnica de l’aiguafort, sent considerat el seu deixeble o continuador més evident. Ben representat a les diverses col·leccions d’exlibris de la BC, des de la Roca a la Miracle, passant per la de l’Associació d’Exlibristes de Barcelona, en els seus exlibris Triadó exhibeix un gran domini de registres plàstics així com un interès notori per la composició i arquitectura de la imatge. Uns quants d’ells destaquen per la seva tendència a la necrofília i a allò tenebrós i eròtic alhora, mode que s’adscriu a cert corrent en exlibrisme europeu de principis del XX.

En aquests exlibris, el gust pel joc de contrast entre bellesa i mort ens retorna a cert gust per la bellesa del terrible, d’allò sublim, pròpia del Romanticisme, i en els quals la figura femenina, com a l’obra de Riquer, pren el protagonisme, ara des del contrapunt amb les calaveres, dalles i esquelets que les acompanyen, en un contrast on la dona, com a dipositària de la bellesa, s’acara a l’eternitat de la mort, o transmuta en una nova aeternitas que rau en la seva bellesa i joventut. Ben conegut, en aquest sentit, és l’exlibris que va realitzar per al Dr. Josep Fabregat.

Los Exlibris Triadó fou una sèrie col·leccionable de tots els seus exlibris i que es venia en sobres en diverses entregues fins a un total d’onze o dotze sobres. Com a material contenidor o d’acompanyament, alguns d’aquests sobres foren preservats des de l’antiga Biblioteca Bergnes de las Casas i ara formen part de la Classificació General de la Unitat Gràfica.

Important és el fons de dibuixos originals seus que hi ha a la BC, dels quals en destacarem, primerament, els que va fer a la manera d’ombres xineses per a l’edició de El purgatorio del bibliófilo, pertanyent  a la col·lecció Pequeña colección del bibliófilo. En aquests originals a tinta, Triadó demostra una gran capacitat de síntesi i altes cotes d’expressió basades en els contorns d’allò representat, deixant que complementin subtilment la lectura del text, suggerint, però no determinant massa la imaginació del lector amb figuracions més naturalistes.

També va realitzar per a la mateixa col·lecció les exquisides il·lustracions classicitzants per a El Philobiblion, amb les quals Triadó es remunta, sens dubte, a la xilografia medieval i renaixentista per a il·lustrar un text del segle XIV sobre diversos aspectes relatius a l’adquisició, preservació i organització dels llibres i escrit pel bibliòfil Richard de Bury poc abans de morir al 1345.

Triadó fou també director de la Revista Ibèrica d’exlibris, al costat de Riquer, Renart i Casals i Vernís, els grans pesos pesants de l’exlibrisme modernista català. Des de la revista es van promoure edicions de bibliofília, com la de Dafnis i Cloe de Longus, on Triadó desplegà el seu talent al servei de la historia d’amor entre dos personatges de Lesbos. 

L’any 1924 Triadó realitzà una al·legoria de la bibliofília per als Contes de bibliofil, dibuix que seria gravat per Josep Torner en l’edició definitiva. A la BC conservem el dibuix original, on es representen la Ciència, torxa en mà, el geni de la bibliofília amb un filacteri amb els noms de grans bibliòfils i, a la part inferior, un home rebent un llibre d’un ancià. Triadó va combinar a la perfecció totes aquestes figures en una composició mesurada i equilibrada.

Altres llibres amb dissenys de Triadó, estampats en fotogravat, cromolitografia o aiguafort, també formen part dels fons de la BC. Per exemple, el Franciscus Columna de Charles Nodier, editat per l’Escola d’Arts Gràfiques de Barcelona (1934) com a extracte d’un dels Contes de bibliófil del francés, i que acompanyaren amb una escena d’inspiració veneciana seva reproduïda en cromolitografia per a aquesta edició.

Altres originals de gran interès són els dibuixos per a la il·lustració del Calendari poetich de Miquel S. Olivé, publicats a la Ilustració Catalana el 1905. Es tracta d’onze dibuixos en tinta xinesa on es representen les al·legories dels mesos de l’any i els signes del zodíac, tot seguint una tradició de l’època -el mateix Riquer ho va representar per a una edició de La Cristiada de Diego de Hojeda (1896)-, on Triadó desenvolupa el seu exquisit gust per la composició, jugant amb la dualitat requerida per l’encàrrec, assolint delicioses síntesis plàstiques, com és el cas d’aquest Sagitari, publicat com a portada d’aquella revista el 5 de novembre de 1905, i en la qual també observem el gust de Triadó per les simetries.

També es prodigà en el disseny de portades d’àmplia difusió, com per exemple el Jungle Book de Kipling, publicat per Gustavo Gili el 1908 amb el desafortunat títol El libro de las tierras vírgenes , o bé la coberta de portades de llibres com per exemple la Historia del Mundo de Pijoan publicada en 5 volums per Salvat des del 1926, o també podem esmentar els seus treballs per a l’editorial Montaner & Simón. 

Participà il·lustrant portades, capçaleres i decoracions de revistes, butlletins, etc., com per exemple la portada del butlletí dels mercers o el dels cotoners, així com a la revista El Mercurio: revista comercial hispano-americana (1910-1938), on hi participà com a il·lustrador, o bé a El Faro del Llobregat: periódico quincenal independiente, órgano de todos los pueblos de la comarca (ca. 1913-1919).

L’any 1917 va realitzar el goig dedicat a Nostra Senyora de Montserrat de l’Església Parroquial de Sant Just i Sant Pastor de Barcelona (1917),  i també participà, junt amb Labarta i Figuerola, en la il·lustració del Cançoner sagrat de vides de sants: segle XV publicat per la Societat Catalana de Bibliòfils (1912), per esmentar dues obres de marcat caràcter religiós.

Si bé no s’hi prodigà gaire en impresos de petit format, cal destacar, però, la col·lecció de cinquanta postals cromolitogràfiques representant els escuts de les províncies espanyoles, publicades per la Unión Postal Universal cap al 1915 i estampades per la Litografia d’Hermenegild Miralles, les quals també formen part dels fons de la BC. 

Triadó fou un artista fortament vinculat al món editorial i a tot allò relatiu als oficis del llibre, potser un dels més polifacètics en aquest sentit, d’un acurat i refinat gust en tot allò on hi participà, des de la tasca més artesanal com l’elecció de les tipografies, fins al seu concurs més impersonal en grans projectes editorials, movent-se per tot l’espectre de l’edició catalana, ço és, des de la més popular, a l’alta bibliofília. Un artista que donà el bo i millor del seu talent en l’exlibrisme on, junt amb la pintura, probablement se sentia més lliure creativament, desenvolupant una tendència natural de l’esperit cap a temes transcendentals com la finalista mort. 

Si bé en ell reconeixem certa influència anglesa, més marcada potser en Alexandre de Riquer, també trobem rastres de l’art del centre d’Europa i que bé coneixia per la seva tasca com a membre actiu de les associacions, des d’on pogué accedir a l’obra de molts autors de diverses latituds. Un artista, alhora, que bé connecta amb artistes catalans posteriors consagrats a l’edició com per exemple Louis Jou, hereu en part de la seva sensibilitat i sentit artesanal pel que fa a la il·lustració de portades, colofons, decoracions florals, tipografies i, a l’obra del qual es pot detectar el delicat esperit d’en Josep Triadó.

Xavier Soler Àvila
Unitat Gràfica