Entre els papers del fons Jordi Carbonell, trobem molta documentació sobre la seva activitat literària, docent i també política. Aquest any, en què es celebren el 50 anys de la coneguda com a “detenció dels 113”, aprofitem per a recordar aquesta efemèride que visqué de molt a prop.

Per posar en context aquesta detenció que va ser molt significativa, tant pels motius com pels protagonistes, cal tenir en compte que l’etapa dels anys 1971-1973, en la historiografia dels Països Catalans, estigué marcada per dos paradigmes. Per una banda. el creixement i l’organització del moviment obrer i popular que anà de la mà de la dissidència respecte el catolicisme tradicional més conservador i, per l’altra, la pujada al poder de falangistes amb la tecnocràcia espanyola marcada per l’autoritarisme que va desencadenar una sèrie d’actuacions repressives. Fruit d’aquest camp de cultiu, les reaccions i mostres en contra no van tardar a manifestar-se en actuacions constants de resistència per part de la població, l’ocupació de les universitats i també dels carrers: ben aviat, la lluita per reclamar les llibertats democràtiques perdudes i la demanda de millores laborals, socials, i la defensa de la llengua i cultura catalanes van refermar la consciència popular i la reivindicació nacional com a poble motivat i organitzat de l’oposició antifranquista catalana. Les mobilitzacions es van estendre als barris protagonitzades per un ampli i transversal espectre de la societat civil format per estudiants, mestres i treballadors, entre d’altres. 

En l’àmbit polític, des de 1939 hi va haver nombroses iniciatives per aplegar les forces antifeixistes de l’oposició, a Catalunya. L’una va ser la Taula Rodona (1966-1973), resultant dels fets de “la Caputxinada”: la tancada al convent dels caputxins que va congregar estudiants, professionals i intel·lectuals de tot l’espectre polític català, en la qual van participar a títol personal. Destaquem també la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya creada en la clandestinitat el 1969. Pel que fa a les relacions de Catalunya amb l’estat, es va constituir també el 1975 el “Comitè d’Enllaç”.´

L’Assemblea de Catalunya neix en aquest context i té com a antecedent més immediat la Tancada d’intel·lectuals a Montserrat, que tingué lloc el 12, 13 i 14 de desembre de 1970 amb motiu del Consell de guerra celebrat a Burgos contra militants d'ETA, en comptes de ser jutjats per les instàncies civils o penals. I s’hi van sumar els fets ocorreguts a la SEAT i a la Tèrmica del Besòs, quan els treballadors es van declarar en vaga i en els quals alguns van resultar morts com a conseqüència de càrregues policials. La creació, en aquest moment, de l’Assemblea Permanent d'Intel·lectuals Catalans (1970-1975) va tenir un paper destacat en la creació de l'Assemblea de Catalunya, i posteriorment en el Congrés de Cultura Catalana. Ambdues entitats establiren sempre relació amb sectors d’altres nacionalitats de l’estat, així com amb organitzacions unitàries a nivell estatal.

En aquest ambient repressiu i crispat, després de 40 anys de la proclamació de la Segona República, el novembre de 1971, a l’església de Sant Agustí de Barcelona, es dugué a terme de manera clandestina la sessió de constitució de l’Assemblea de Catalunya que des dels seus inicis va patir boicots i pressió del govern. En l’acte de presentació, Josep Andreu i Abelló va començar amb una menció d'homenatge a tots aquells que havien perdut la vida en defensa dels seus valors i del seu país, així com també de tots els represaliats, els presos polítics i els catalans forçats a l'exili. I com no el seu manifest fundacional fou, també, tota una declaració d’intencions:

“Aquesta assemblea pretén ser una reunió de representants de partits polítics catalans, de grups, d’organitzacions paralegals, d’altres organitzacions i personalitats que a Catalunya mantinguin una activitat, o puguin eventualment desenrotllar-la, contra la dictadura franquista i reconeguin l’opressió a què està sotmesa la personalitat nacional de Catalunya, sense altra exigència per a participar-hi que la d’una actitud de diàleg”⁽¹⁾. 

El 1973, estigué marcat també per múltiples detencions i per l’empresonament de dirigents i membres de l’Assembla de Catalunya. Una de les batudes de la policia contra el dret d’associació i reunió va ser el boicot a la quarta assemblea de la seva Comissió Permanent celebrada el 28 d’octubre de 1973 a l’església de Santa Maria Mitjancera, al carrer d’Entença de Barcelona i de la qual es commemora l’efemèride. La reunió va aplegar tots els representants nacionals i comarcals de què comptava l’Assemblea, ja que celebrava el seu segon aniversari i hi havia tots o major part dels seus representants. A més a més, va coincidir  amb el procés de 1001 sindicalistes, un procés judicial que, si bé iniciat el 1972, es va saldar amb penes de presó per tot l’equip directiu del sindicat Comissions Obreres i al qual es va donar també tot el suport públicament. Aquestes dues circumstàncies que la preveien multitudinària, la varen convertir en un objectiu.

La irrupció de la Guàrdia civil juntament amb la Brigada d’Investigació Social va acabar amb la detenció de 113 dels 150 assistents que foren traslladats a la Jefatura de Policía a la Via Laietana de Barcelona, amb una contundent exhibició de forces de cossos de seguretat de l’estat espanyol. En el comunicat emès pocs dies després, concretament el dia 7 de novembre, “els 113” -i en el seu nom, l’Assemblea- s’adreçaren al poble de Catalunya com a organització restituïda amb l’eslògan, emblemàtic des d’aleshores: “L’Assemblea de Catalunya no pot ser posada a la presó perquè és al carrer”⁽²⁾. La nova Permanent en va informar en el següent número del butlletí: la preocupació era evident i aferrissada, tant com àmplia fou la mobilització d’intel·lectuals i advocats, encapçalats per Antoni Gutiérrez Díaz i Agustí de Semir que es convertiren en els mediadors en la petició d’amnistia, per part dels presos polítics que es dugué a terme en el marc d’una manifestació al Col·legi d’Advocats.

Si bé els noms es feren públics de seguida, de manera clandestina, no va ser fins el 2019 que es van publicar les fitxes policials dels encausats, en un article a la revista Sàpiens⁽³⁾.

Si bé l’aparell de l’estat va desplegar les seves influències per tal d’evitar que els mitjans se’n fessin ressò, la premsa ho va esmentar d’esquitllada citant-ne alguns noms però sense donar massa envergadura a la notícia (es va esmentar l’1 de novembre a La Vanguardia, Tele/Exprés i Diario de Barcelona). El comunicat emès per la cúpula de l’Assemblea de Catalunya va desencadenar un seguit de protestes alhora que mostres públiques de solidaritat, i es multiplicaren les concentracions i actes de rebuig des de molts sectors, en tots dos sentits. El grup integrat per partits polítics, sindicats, associacions i particulars es van manifestar també en publicacions de caràcter clandestí i com a òrgans i serveis d’informació paral·lels i alternatius als mitjans de comunicació oficiosos. Les mostres de suport a nivell internacional no es van fer esperar per part també de moltes universitats i de què va fer ressò la premsa. 

Enric Sopena, corresponsal a Barcelona del rotatiu de Madrid Informaciones, va ser detingut per publicar la notícia sobre la detenció; entre d’altres notícies consultades al fons Jordi Carbonell, destaca la polèmica sorgida arran de la informació de l’agència France Press publicada per Le Monde el 31 de novembre en què el periodista José Antonio Novais -conegut com aliat del règim franquista- fou manipulada.

A la carta que reproduïm, de febrer de 1973, Arthur Terry (University of Essex. Department of Literature) s’adreça al The Times al·legant que molts professors universitaris tenien els passaports confiscats i informa d’altres mesures repressives rebudes; adjunta una llista de professors universitaris, escriptors i intel·lectuals privats de llur capacitat de treballar: entre molts d’altres, hi trobem Jordi Rubió i Balaguer, Carles Barral, Antoni Tàpies, Ernest Lluch, Joaquim Molas i Batllori, Josep Fontana, Joaquim Marco i Albert Ràfols i Casamada. 

En el cas de l’església catalana, hi hagueren reaccions contradictòries. Es constituí l’Assemblea d’Eclesiàstics de Catalunya, anomenada “dels 304”, que agrupava eclesiàstics progressistes i compromesos amb la causa. Van obrir les portes de les esglésies i dels seus locals i, com a acte de denúncia, van emetre una pastoral en contra de la complicitat evidenciada amb les autoritats franquistes amb una clara mostra de solidaritat amb totes les iniciatives “que vagin d’acord amb els drets humans”. Va ser, però, l’homilia del cardenal Jubany a l’església dels Caputxins qualificant els esdeveniments “de fet trist i lamentable”, que va generar un gran enrenou, i del contingut de la qual les autoritats eclesiàstiques ben aviat es van desmarcar. A la circular titulada “El dret de reunió, conculcat”, imprès en català i castellà, i al manifest dels Cristians en Lluita pels Drets Humans emès l’1 de novembre de 1973, es va apel·lar a la Declaració Universal dels Drets Humans a 10 dies de celebrar-ne, el 10 de desembre, el 25è aniversari. La qualificació dels fets en aquests comunicats denunciava la manca de llibertats i la necessitat moral d’acollir i de prestar servei a tal vulneració del dret de reunió, sempre deixant clar que al marge de qualsevol partidisme polític.

L’1 de desembre Xirinacs començava una vaga de fam, com a acte de repulsa a l’arrest substitutori i multa que es va imposar als empresonats.

La difusió de les idees de contra-cultura que apostaven per aquesta obertura i llibertat democràtica van circular tot tipus de fulls volanders, consignes, grafits, poemes i pancartes en forma de proclames, amb una gràfica que es va fer habitual⁽⁴⁾. Fins i tot es va constituir un grup de treball que aplegava artistes vinculats al conceptualisme més compromès, polític i social, moviment al qual van pertànyer, entre molts d’altres, artistes de renom i compromesos com són Joan Brossa, Tàpies o Joan Miró que van publicar cartells que han esdevingut icònics. Un grup d’artistes de Girona signà també la declaració “Els Drets Humans, ara!” en forma de cartell que tingué molta difusió. Fins i tot en Carles Santos va crear un himne que cantaven dins de la presó.

En la ponència preparatòria de la segona sessió, l’Assemblea va fer una anàlisi i valoració de la autocrítica de la situació actual i convé destacar que va arriba a redactar un “Informe sobre el règim penitenciari de l’estat espanyol”. Altres iniciatives i campanyes foren, per exemple, la Campanya per l'Oficialitat del català i la campanya “Volem l'Estatut”.

Entre els intel·lectuals que en formaren part, hi ha molts dels lingüistes, escriptors, sindicalistes, activistes i defensors de la cultura catalana el fons personal dels quals estan custodiats a la Biblioteca de Catalunya, i publicacions conservades en les seves col·leccions. Com hem dit, és el cas de Jordi Carbonell i de Ballester (Barcelona, 23 d'abril de 1924 - Barcelona, 22 d'agost de 2016). Filòleg i polític català és un exemple dels 113 detinguts que, en aquest cas, va ser posat a la presó: el gener de 1971, en ser processat, va exigir el dret a declarar en català pretenent denunciar la violació dels drets lingüístics i el 30 de gener del mateix any va ser destituït com a professor de la UAB per part d'una ordre del ministeri d'Educació i Ciència del govern franquista. Entre el seu arxiu, s’hi conserva molta documentació de tota la seva trajectòria i participació política del període anomenat “Transició” així com documentació diversa sobre la seva participació i suports a la seva detenció (també correspondència, documentació judicial i comunicats al respecte).

De la seva participació a l’Assemblea de Catalunya i sobre la detenció dels 113, Jordi Carbonell també en fa menció a les seves memòries: Entre l’amor i la lluita⁽⁵⁾.

25 anys després de la seva fundació i, en paral·lel a l’evolució dels inicis de la transició democràtica, l’any 1995 el PEN Club Català va organitzar a La Model de Barcelona -pel seu valor simbòlic i de memòria històrica- un acte en homenatge de tots els defensors de les llibertats, en el marc d’un acte organitzat conjuntament amb Antoni Gutiérrez Díaz a la Presó Model, amb motiu de la presentació del llibre de poemes dels presos més joves Sentimientos cautivos, el 28 d’abril. Entre d’altres, hi van assistir J.M. Huertas-Claveria, Nadala Batista, Núria Amat, Neus Aguado, Carme Riera, Francesc Candel, Jordi Coca, Feliu Formosa, Araceli Bruc, J. Palau i Fabre, José M. Valverde, Manuel Vázquez-Montalbán, Montserrat Abelló, Rosa Fabregat i Antoni Luchetti. Al número del mes de novembre de 1996, en què es tracta el tema des de diferents punts de vista, del qual conservem aquesta fotografia. I la lluita continua.

Anna Nicolau
Secció de Manuscrits

Notes:

(1) Antoni Batista; J. Playà Maset. La gran conspiració: crònica de l’Assemblea de Catalunya. Barcelona: Empúries, DL 1991.

(2) Gemma Caballer Albareda. La lluita per la llibertat. Badalona: Ara Llibres, 2007.

(3) Antoni Batista. “Les fitxes policials dels 113 detinguts de l'Assemblea de Catalunya”. Sàpiens, 203 (febrer de 2019):

https://www.sapiens.cat/temes/catalunya/consulteu-al-web-les-fitxes-policials-dels-113-de-l-assemblea-de-catalunya_201829_102.html

(4) Narcís Sellés. La Imatge impresa en les cultures visuals de l'antifranquisme : els anys de l'Assemblea de Catalunya. Barcelona : Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, novembre, 2021.

(5) Jordi Carbonell. Entre l’amor i la lluita. Barcelona: Proa, 2010. 

Bibliografia:

- Josep Colomer. Assemblea de Catalunya: Llibertat Amnistia Estat d’Autonomia. Barcelona: L’Avenç, 1976 (Sèrie política; 4).

- Genís Ribé i Monje; Anna Cabeza; Xavier Vinader. “Entrevista a Xavier Vinader: a l’entorn de 1974...”. Dins: Arraona Núm. 35 (2015), p. 174-191.

- Jordi Escoda i Vilà. Memòria històrica d'un reusenc: la transició. Valls: Cossetània, 2007

- Narcís Selles Rigat. La imatge impresa en les cultures visuals de l’antifranquisme. Els anys de l’Assemblea de Catalunya. Barcelona: Memorial Democràtic; Generalitat de Catalunya, 2021.

- Agustí Colomines i Companys. Amnistia i Llibertat! Dies que han fet Catalunya: 28 d’octubre de 1973. Barcelona: Edicions de la Rosa dels Vents, 2023.