Louis Jou i Senabre (Barcelona, 1881 – Baus, 1968) va ser un dels més grans xilògrafs catalans del segle XX. Si bé gairebé tota la seva obra la va dur a terme des de França, als seus primers anys a Barcelona va adquirir els fonaments tècnics i teòrics de la seva futura vocació a l’entorn del llibre, que inclogué també un interès manifest per la tipografia. Nascut a l’antiga Vil·la de Gràcia, es va formar de ben petit a la Impremta Tasso. Se’l relaciona amb Eudald Canivell, aleshores bibliotecari de la Biblioteca Arús, qui l’introduí en el mon del llibre, la tipografia, els manuscrits i la lectura dels clàssics, donant-li una sòlida base per al desenvolupament del seu art per venir, que sovint tindrà com a referent el mon clàssic, especialment de la Baixa Edat Mitjana tardana, el Renaixement i del Barroc -amb influències ben paleses, entre d’altres, de Piero della Francesca (pel cànon de figura) o Hyeronimous Bosch (pel grotesc d’algunes representacions de figura seves)- i la literatura universal, amb especial interès per la francesa a partir del Renaixement.

Jou va estudiar a l’Escola de Belles Arts de Barcelona (Llotja) i formà part de la coneguda com a Agrupació Artística. Amb un bagatge que anava des de la ceràmica, la pintura, el cartellisme i la il·lustració satírica (treballà per a La Esquella de la Torratxa i La Campana Gràcia), als vint-i-quatre anys d’edat (1906) es desplaça a París, on dissenyà l’escenografia d’una òpera inèdita basada en el poema Canigó de Jacint Verdaguer. La seva habilitat com a dibuixant i il·lustrador no passà inadvertida i pogué veure publicats els seus dibuixos a L’Assiette au beurre, Frou-Frou, Panurge o Le Rire, entre d’altres revistes satíriques franceses. A París també es pogué relacionar amb artistes catalans com l’escultor Manolo o el músic Josep Civil, entre d’altres.

Jou veu la necessitat de seguir il·lustrant llibres a la manera tradicional amb xilografia, sent la seva una relació i amor tant per la literatura antiga com per la contemporània, sobretot francesa, i la seva translació i adequació tipogràfica i visual sota uns paràmetres d’altíssima exigència. Així, l’any 1909 entrà com a tipògraf a La Belle Edition, des d’on va poder conèixer les grans biblioteques de París així com els autors més nostrats de l’avantguarda literària i artística francesa com Guillaume Apollinaire, Anatole France, Raoul Dufy, Kees Van Dongen (amb qui va exposar a les Galeries Dalmau), Albert Marquet, etc.

La seva dèria, però, era poder fer les seves pròpies edicions, la primera de les quals (tot i que encara per altri) fou una de les recents adquisicions de la Biblioteca de Catalunya: Les Opinions de M. Jérome Coignard d’Anatole France (1914), amb unes estampes que foren inclús validades pel mateix literat, qui permeté la seva publicació per a la Societé des Cent Bibliophiles. L’edició de France li serví per rebre més encàrrecs: Les jaloux de Carrizales de de Miguel de Cervantès (1916), també comprada aquest any passat per la BC i Amour d’André Suares (1918), autor amb qui encetà una amistat i una col·laboració que duraria la resta de les seves vides. La BC va adquirir també aquest any passat una magnífica edició il·lustrada per Jou de Le Voyage du Condottière, del mateix Suarès, per a Les éditions d'Art Devambez (1930), amb imatges al text, un joc de làmines sense text (puntes seques (imatges) i xilografies a color (caplletres)).

Amb Van Dongen i Marquet varen coincidir a Marsella i, de tornada a París, s’aturaren a Les Baux-de-Provence (Baus), on Jou llogà una casa que restaurà i on passaria els estius des de 1918, localitat que amb el temps es convertiria en la seva llar. L’any 1921 inicia el seu somni com a editor d’alta bibliofília associat amb Bosviel amb Le Prince de Maquiavel que també trobem als fons BC, editant ja com a Jou & Bosviel (1921), a la que seguiran Discours ou Le Contr’un de la servitude volontaire (1922) d’Etienne de La Boétie. L’any 1926 va il·lustrar una altra obra d’Anatole France per a les Editions Lapina: L’Ile des Pingouins, una edició amb extraordinàries il·lustracions xilogràfiques a color.

Ja sense Bosviel com a soci, inicia la col·lecció Les Livres de Louis Jou, on assumeix el paper d’editor, gravador, estampador, etc., publicant set edicions en poc temps: Les sonnets pour Hêlêne de Bonsard (1927), la colpidora edició de L’evangile selon Saint Mathieu (1928), Frases choisies de Napoleon le petit de Víctor Hugo (1929), Psyche segons La Fontaine (1930), Tres opuscles de Mn. Blaise Pascal (1932), l’ambiciosa obra en tres volums Essais de Montaigne (1934-1936) i Les Oraisons funebres de Bossuet (1939).

A partir de 1940 s’instal·la definitivament a Les-Baux-de-Provence. En perdre els seus ajudants de taller per la guerra, decideix treballar sol des de la Provença. Si bé es diu que el seu nivell ja no té l’esperit colpidor de les seves primeres obres, segueix treballant i aprofundint en el coneixement i les possibilitats de la xilografia i la tipografia. El canvi de la ciutat pel camp també donà a la seva producció un caire més seré. Va seguir editant obres importants i en el seu esperit artístic seguia tenint un lloc tant la mística religiosa com la guerra i la devastació a la que se sotmet l’esser humà: va fer una altra sèrie entre 1941 i 1944 intitulada Danse Macabre (1953) sobre els horrors de la segona guerra mundial. La seva darrera obra va ser Les petites fleurs de Saint François (1966), dos anys abans de la seva mort.

Exemple de l’avançada formació artística del principat a Llotja, Jou vol recuperar la gran tradició de gravat xilogràfic perduda quan fou substituïda al darrer quart del segle XIX per procediments fotomecànics. Però ho fa de manera artística, sense anar als usos interromputs de la xilografia, sinó com a tècnica on l’artista gravador donava forma a noves propostes plàstiques dins els corrents plàstics que fossin. Se l’inclou, doncs, dins del que hom ha convingut en acceptar com a representant de la neoxilografia del segle XX.

En Jou es veu la tradició i la modernitat com en pocs gravadors xilògrafs del XX. Abeura dels clàssics i alhora se'ns mostra plenament contemporani en el seu registre més personal, aquell on conviuen gravadors com Dürer, Morris, Riquer o el mateix Triadó. El seu estil entronca per l’estilització de les seves figures, amb les d’Ismael Smith, amb el tensionat fuet curvilini que defineixen molts dels seus nus femenins, en ambdós casos d’un erotisme orientalista sense embuts. El seu estil, però, és inconfusible, proper a l’orfebreria en la seva perfecció i detall en treballar la fusta.

Tot i destacar-se com a xilògraf, amb les seves puntes seques i aiguaforts, Jou també se’ns revela com a un gravador excepcional. La primera guerra mundial fou un sotrac en la consciència europea de la qual molts artistes varen treure el bo i millor d’ells, com fou el cas de Jou que, amb Spolium, ens ofereix una nova versió dels desastres de la guerra, en aquest cas la del 1914. Aquesta sèrie fou exposada, entre d’altres, a l’exposició que va fer a les Galeries Dalmau l’any 1925. Reproduïm aquí una de les estampes, precisament la que ha pogut adquirir recentment la BC d’aquesta mateixa sèrie. Amb l’aiguafort va poder fer unes escenes més expressionistes i amb un major valor tràgic i emocional, menys esteticista. Colpit per la guerra del 1914, Jou ens lliura una suite relacionable pel to i el dramatisme amb l’obra de Goya.

També va fer altra sèrie intitulada Chemins de Croix (o Via Crucis), també impressionant, cruel i dura sobre els darrers moments de la vida de Jesucrist. Tractat per Romà Jori a la revista Vell i Nou l’any 1916, on reprodueix una altra imatge d’aquesta carpeta, d’ell va dir, parlant de la seva xilografia:

‘En Lluís Jou no ve ara a ressuscitar el gravat al boix per imitar, podem per exemple, l’obra d’En Alberto Durero. Utilitza la fusta perquè creu que així podrà traduir molt millor que amb planxes de metall les seves sensacions artístiques, les seves composicions decoratives. La fusta té una dolcesa que mai tindrà el zinc. I dona una qualitat als valors que no es pot trobar en cap més altra matèria’.

Jori destaca com Jou va enrere en les seves inspiracions, sobretot dels mestres del Renaixement, per anar endavant, és a dir, per a fer un art personal i que contemporitza amb molts gravadors del que hom ha convingut en denominar Neoxilografia, és a dir, la pràctica de la xilografia al segle XX lluny de les seves servituds com a eina de difusió gràfica i si com a tècnica on l’artista s’expressa lliurement.

El total d’obres gràfiques i bibliogràfiques de Jou que atresora la BC probablement sigui una de les col·leccions més importants del mon -amb el permís de la BNF- de les seves edicions, tot i que a França no és massa apreciat en el mercat (tampoc aquí, almenys amb la justícia que mereix), tot i tenir una fundació que vetlla i difon el seu llegat. La Fundació i el Museu Jou de Les-Baux-de-Provence (Baus) són un lloc excepcional que es pot visitar i on, com hem dit, el gravador s’hi establí per a viure i treballar des de 1940. No és un conegut destacat a Catalunya, tot i haver-se fet des dels anys vuitanta diversos treballs des de la crítica d’art i la bibliofília com assaigs, biografies, catàlegs, exposicions, etc.

Va ser batejat com a ‘arquitecte del llibre’ per Seghers -sobrenom que fou extrapolat aquí afegint-ne els noms de Jaume Pla i Miquel Plana, arran de l’edició del catàleg i exposició barcelonina de 1984 sobre els tres artistes, sobrenom també assumit per Teresa Costa-Gramunt de l’Associació d’Exlibristes de Catalunya qui, a propòsit de la tasca de Jou com a exlibrista (en la qual no s’hi prodigà massa), ens va lliurar un article on afirma, amb meridià encert, el següent:

‘Podem imaginar-nos les primeres impressions que les pàgines il·lustrades dels incunables, i la bellesa dels llibres deguts a l’enginy de Gutenberg relligats amb pell, devien anar fent en el tendre cervell de Lluís Jou. Aquesta petja no va esborrar-se-li mai més. Perquè tota la seva obra posterior està inspirada en aquestes estètiques medievals i renaixentistes posades al dia pel seu alè creador’.

El catàleg raonat Biobibliographie de Feuille publicat l’any 1984 ens ofereix testimoni i  referència de tota la seva obra, sent una eina fonamental de la que recentment també s’ha fet desiderata; sens dubte una pedra angular en la historiografia sobre Jou per completar el seu fons (l’original i el relatiu a ell) a la BC. De Jou encara hi ha molt a estudiar, interpretar i encaixar dins el continu de la historia de les arts gràfiques, l’edició, la bibliofília, la literatura i l’art del gravat catalans i europeus. Que aquest breu a manera de passeig per la seva trajectòria serveixi, almenys, per a mantenir encesa l’esca que ens il·lumini sobre ell i el seu ric llegat. Ja per acabar, relacionem una selecció bibliogràfica i encoratgem a capbussar-se en la seva obra i la historiografia -mai suficient- sobre un artista català que bé mereix ser recordat amb una major vehemència: un tresor nacional al capdavall.

Bibliografia:

COSTA-GRAMUNT, Teresa, Lluís Jou: arquitecte del llibre. A: EX-LIBRIS. Portaveu de l’Associació Catalana d’Exlibristes. Any XII. Núm. 23. Juny-Desembre 2000, p. 8-9.

ESTRUGA, Jordi, La Neoxilografia catalana, [catàleg de l’exposició], Barcelona: Associació de Bibliòfils de Barcelona, 2004.

ESTRUGA, Jordi [et al.], Jou, Pla i Plana. Arquitectes del llibre, [catàleg de l’exposició], Barcelona: Museu d’Història de Catalunya / Associació de Bibliòfils de Barcelona, 2005.

FEUILLE, André, Louis Jou. Biobibliographie, Bordeaux: Société des Bibliophiles De Guyenne, 1984.

JORI, Romà, Xilografia d’En Lluís Jou. A: Vell i Nou. Revista Quinzenal d’Art. Any II. Núm. 16. 1er. Gener 1916. Barcelona: Impr. Gabañach, 1915-1921.

JOU i MIRABENT, Lluís, Lluís Jou Senabre, gravador i tipògraf. A: Anuari de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona 1997-1998, Barcelona: Associació de Bibliòfils de Barcelona, 1999, p. 11-26.

JOU, Louis, SUARÈS, André, Correspondance 1917-1948, Les-Baux-de-Provence: Fondation Louis Jou, 2010.

MACCHIA, A. Louis Jou : prince des artistes du livre : 1881-1968. [Paris]: s. n., 1992. (Art et métiers du livre nº 153).

PUIG, René, Louis Jou, Perpignan: Tramontane, 1960.

SEGHERS, P., Louis Jou : arquitecte du Livre et des Baux. [Paris?]: Poppy Jou et Pierre Seghers, 1980.

Roser Insenser
Xavier Soler

Unitat Gràfica