El pi d'Estrac
El pi d’Estrac era un gran pi que a l’inici del segle XX es trobava situat entre els municipis de Caldes d’Estrac i de Sant Vicenç de Montalt, i que en l’actualitat es creu que ja no existeix. Joan Maragall va estiuejar a Caldes diversos anys i al migdia, quan la família descansava, anava a seure «...a l’ombra d’un gran pi a veure tremolar la calitja del migdia...», segons escriu a Enric de Fuentes en una carta de 14 de juliol de 1907. També era el lloc on solia conversar amb el seu amic i escriptor Salvador Albert.
Joan Maragall sota el pi d’Estrac entre 1908 i 1910 (mrgll-Ftgr 3/46). A l’Arxiu Joan Maragall es conserven tres plaques de vidre amb imatges d’època del famós pi
Maragall va immortalitzar el pi en un poema que va escriure cap al setembre de 1910, després de fer-hi diverses excursions amb la família. El dia 21, concretament, en una carta al seu amic, fixa una primera versió del poema, que publicaria el 1911 dins el llibre Seqüències com a quart poema de la sèrie «Seguit de les vistes al mar».
Carta de Joan Maragall a Salvador Albert, del 21 de setembre de 1910 (mrgll-Mss. 5-1-13)
La seva filla gran Helena en va fer un magnífic gravat al boix, que el poeta va enviar a Josep Pijoan juntament amb el poema. Escriu Maragall: «La noya tragué la fotografia: jo vaig calcar els perfils y vaig interpretar la massa de l’abre: llavors ella ho estragé sobre el boix, y ab el buril intrepretá la riera y les mates, y ab cera reinterpretá la copa. Prenguin la bona voluntat».
Manuscrit del poema de Joan Maragall en una carta a Josep Pijoan de la tardor de 1910 (mrgll-Mss. 5-1-13). Gravat al boix d’Helena Maragall Noble.
Matriu de boix del pi d’Estrac feta per Helena Maragall Noble el 1910 (mrgll-clx II/1/1)
I per acabar, la versió final del poema, en l’edició de l’especialista Glòria Casals (2010):
El pi d’Estrac
Aquest és aquell pi com una catedral
que vora de la mar s’està secularment
bevent l’aire i la llum amb copa colossal
que mai travessa el sol, ni la pot moure el vent.
Immòbil beu els aires amb una remor igual
a aquella que en la platja ressona eternalment,
i llença una gran ombra en l’hora migdial
posant fredor i tenebra al cor del dia ardent.
Jo, a l’hora de la sesta, m’hi solc aixoplugar
de la mortal carícia del sol roent d’estiu,
i veig arran de terra la calda tremolar
entorn; i a sobre sento milers d’aucells; i enllà
la mar, que brilla i riu.
Esther Vilar
Arxiu Joan Maragall
Bibliografia
Buch, Antoni, Manuel Llanas, Joan Puig i Bartomeu Roig. «Joan Maragall i el pi d’Estrac», 3 viles, núm. 147 i 148.
Maragall, Joan. Poesia. Edició crítica, a cura de Glòria Casals. Barcelona: La Magrana, 1998.
Maragall, Joan. Poesia completa. Edició de Glòria Casals i Lluís Quintana. Barcelona: Edicions 62, 2010.
Facebook de la biblioteca Twitter de la biblioteca Flickr de la biblioteca Tagpacker de la biblioteca Canal Youtube de la biblioteca Pinterest de la biblioteca Instagram de la biblioteca