Entre el 7 i el 10 d’abril de 1953 Barcelona va ser la seu del VII Congrés Internacional de Lingüística Romànica. Comptà amb l’assistència de 318 congressistes de més de vint països, amb 174 procedents de l’Estat espanyol (la majoria de Catalunya), 31 de França, 23 de Bèlgica, 17 de Suïssa, 17 d’Alemanya i 14 d’Itàlia, entre altres, que participaren en les sessions acadèmiques que tingueren lloc a la Universitat de Barcelona. També s’organitzaren sortides d’estudi al Tibidado, Sant Cugat del Vallès i Terrassa, així com actes complementaris (exposicions, mostra de folklore local, altres sortides...).

El Comitè organitzador estava presidit per Antoni Griera, eclesiàstic –llavors era rector de la parròquia de Sant Pere d’Octavià, a Sant Cugat del Vallès– i filòleg amb bons contactes internacionals, si bé amb una obra que ha estat molt qüestionada. La secretaria l’exercia l’arxiver i historiador Frederic Udina i Martorell, una persona que no formava part del món de la filologia i que uns anys més tard es convertiria en el director del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona i de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Però si algú va poder tirar endavant amb el congrés, aquest fou Antoni M. Badia i Margarit, des de la vicepresidència del Comitè organitzador.

Badia i Margarit s’havia llicenciat en Filosofia i Lletres (Filologia Romànica) l’any 1943 a la Universitat de Barcelona, on, poc després, entraria, primer com a professor auxiliar i a continuació com a adjunt. L’any 1945 s’havia doctorat a Madrid –tal com era preceptiu– amb una tesi dirigida per Dámaso Alonso sobre lingüística històrica. L’any 1948, amb només vint-i-vuit anys, guanyava una càtedra a la UB.

Al llarg de la seva carrera professional, Badia va voler estar al dia del que passava en el món de la romanística, la seva especialitat. I això, en l’Espanya dels anys 50, només era possible sortint a l’estranger. Per això, tal com hem volgut mostrar en l’exposició que es pot veure a la Biblioteca de Catalunya (Romania Amica: Badia i Margarit i la internacionalització del català), ben aviat inicià una presència activa en els ambients acadèmics, sobretot a través de l’assistència a congressos, però també amb estades a altres universitats, coneixences i relacions epistolars.

El “bateig” internacional de Badia –descomptada una primera estada a Coïmbra– fou el Congrés Internacional de Toponímia i d’Antroponímia de Brussel·les del 1949. Aquest simpòsium era el primer que se celebrava en l’àmbit filològic després de la Segona Guerra Mundial i hi assistiren romanistes pertanyents a països que havien estat enfrontats durant la guerra. La trobada serví també per discutir la continuïtat dels congressos que fins abans de la guerra havia estat organitzant la Société de Linguistique Romane (el darrer a Niça, l’any 1937). Una pugna al si de la Junta de la SLR, entre un membre que s’havia mostrat partidari del règim col·laboracionista de Vichy i un altre que s’havia apuntat a la Resistència, conduïa la Société a la inoperància. En el congrés de Brussel·les s’intentà desencallar la situació; en un primer moment, s’aconseguí convocar un Congrés Internacional de Filologia Moderna, que tindria lloc a Lieja el 1951 (i que després seria reconegut com a VI Congrés Internacional de Lingüística Romànica). En aquesta trobada del 1951, a la qual Badia i Margarit no pogué assistir, s’acordà celebrar el següent Congrés de la Societat fora de França, a Barcelona, i encarregar-ne la direcció a Mn. Griera.

Malgrat la seva joventut, Badia es va convertir de seguida en el puntal del Comitè organitzador del congrés de Barcelona, al qual va dedicar la seva extraordinària capacitat de treball, intel·ligència i grans dosis de diplomàcia institucional. Badia dosificà sàviament activitats acadèmiques amb altres més lúdiques per facilitar els intercanvis personals entre la gran família dels congressistes; totes elles es poden consultar en la crònica del congrés, que el mateix Badia i Margarit redactà i que són publicades a la fi dels volums d’actes i també com a separata. La presidència del Congrés, delicada pel moment difícil que travessava la SLR, s’atorgà al romanista suís Walther von Wartburg (1888-1971), mentre que la presidència d’honor va recaure en l’hispanista Ramón Menéndez Pidal (1869-1968). Aquest darrer, que havia d’assistir a l’acte inaugural, es va negar a ser-hi després que en una publicació recent del CSIC (patrocinador del congrés) es fessin al·lusions que humiliaven, segons sembla, un seu familiar; la bona marxa del simposi i la insistència dels organitzadors acabaren per doblegar la seva resistència, i estigué finalment present en l’acte de clausura.

En convocar-se el congrés, s’assenyalà com a tema general (però no únic, car es podien presentar comunicacions sobre qualsevol temàtica relativa a les llengües romàniques) el “Domini Lingüístic Català en relació amb les llengües iberoromàniques i gal·loromàniques”. Com a llengües del congrés, a part del francès i el castellà dels documents més oficials, es podia utilitzar en les comunicacions i els debats qualsevol altra llengua romànica. Era, per tant, i així ho veia Badia i Margarit, un bon motiu per situar la llengua catalana en el món científic internacional.

L’any 1953, en ple franquisme, l’ús del català estava prohibit en la major part dels àmbits, inclòs, per suposat, el de l’educació, des de la primària fins a la universitària. En aquest context, que es permetés el seu ús, ni que fos restringit, en aquest congrés obeïa al fet de ser un acte acadèmic i, per tant, reduït a un nucli molt restringit de la població (una cosa similar als permisos per a l’edició en català d’obres de bibliòfil) i, també, amb la necessitat del règim de mostrar una cara amable a nivell internacional en uns moments en què pretenia aconseguir la seva entrada a la UNESCO, cosa que succeí pocs mesos després. Així s’entén que el subsecretari d’Educación Nacional, Segismundo Royo-Villanova, manifestés en el seu discurs de la sessió de clausura que el govern espanyol mirava la llengua i la cultura catalanes com una glòria d’Espanya i que, com a tal, les protegia.

Aquest discurs oficialista contrastà amb la intervenció, en el banquet de clausura, del filòleg Joan Coromines. Professor a la University of Chicago després d’exiliar-se el 1939, Coromines intervingué com a únic representant nord-americà a Barcelona. Les seves paraules, majoritàriament en anglès, criticaren l’opressió que patia el català, dient, per exemple, que era l’únic lloc d’Europa on la llengua pròpia estava totalment prohibida a les escoles de primària i secundària.

El mateix Coromines, en una crònica anònima del congrés publicada en revistes catalanes d’Amèrica, era crític amb els seus col·legues catalans. Manifestava l’orgull pels que havien presentat les comunicacions en català (Rubió, Bohigas, Moll, Sanchis Guarner, Aramon i ell mateix), acusava de botiflers als que només s’havien expressat en castellà (Griera, Riquer) i d’alguna manera menystenia els que en presentaren tant en una llengua com en l’altra (Badia i Margarit, Colon) afirmant que “cregueren prudent de cremar un ciri a Déu i un altre al diable”. Aquesta acusació és rebatuda més tard per Badia en expressar que, per tal de promoure el català —però coneixedors de les limitacions que, explícitament o no, posava el règim—, es volgué mantenir un equilibri entre l’ús de català i castellà i, així, afavorir que una part d’aquests romanistes es pogués expressar en català, mentre d’altres se n’abstenien en pro de la “pau lingüística”.

I és que Badia sempre va expressar que en el dilema produït per la situació del país entre fer un congrés amb limitacions i retallades, però que, al cap i a la fi, havia de ser beneficiós per a la llengua catalana, o no fer el congrés per por a “embrutar-se”, la seva opció era la primera. El règim, sens dubte dins de la seva campanya propagandística, concedí als membres del comitè internacional del congrés insígnies i condecoracions de la Orden de Alfonso el Sabio, una distinció que també reberen els membres del comitè organitzador, entre ells Badia i Margarit. Senyals inequívocs del difícil que era en una situació de dictadura fer, des de l’interior, carrera universitària i a l’ensems lluitar per la llengua catalana: un món ple de contradiccions, difícil de jutjar des d’altres moments històrics.

El VII Congrés Internacional de Lingüística Romànica fou, però, tot un èxit, i la intervenció com a factòtum d’Antoni M. Badia i Margarit també. I ambdues coses foren reconegudes pel crític Joan Coromines. Referint-se a Badia, concloïa en la seva ressenya anònima: “estenguem àdhuc aquesta felicitació [que feia als filòlegs catalans que havien presentat les comunicacions en català], amb les degudes reserves i matisos, al jove professor Badia i Margarit, que malgrat la seva actitud oficialista, féu possible aquest acte de manifestació catalana defensant en el si de la Comissió organitzadora l’autorització dissimulada de l’ús del català i la migrada participació que es concedí a les institucions fidels al nostre esperit.”

Jaume Clarà
Secció de Col·leccions Generals

Anna Gudayol
Secció de Manuscrits

Bibliografia 

Badia i Margarit, Antoni M. Romania Amica. Treball inacabat, inèdit. Agraïm a Joan Veny la seva consulta.

 El capítol dedicat al Congrés de 1953, traduït al castellà, fou aprofitat per Badia com a discurs en la recepció del doctorat Honoris Causa per la UNED (“Por la romanística y por la lengua catalana: el VII Congreso Internacional de Lingüística Románica (Barcelona 1953)”).

Ferrer i Costa, Josep; Pujadas i Marquès, Joan. “Joan Coromines i el VII Congrés Internacional de Lingüística Romànica de Barcelona”. Revista de Catalunya, núm. 220 (2006), p. 53-71.

Pairolí, Miquel. Antoni M. Badia i Margarit, la passió i el rigor d’un investigador de la llengua catalana. Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca, 1997, especialment el capítol 7, “El Congrés de Lingüística Romànica de 1953” (p. 59-65).