Ets a: Inici / El Blog de la BC / Les gramàtiques de la llengua catalana abans de la Reforma Ortogràfica

Subscriu-te

Arxiu

Desembre 2024

Dl	Dt	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
						1
2	3	4	5	6	7	8
9	10	11	12	13	14	15
16	17	18	19	20	21	22
23	24	25	26	27	28	29
30	31

Etiquetes

Les gramàtiques de la llengua catalana abans de la Reforma Ortogràfica

28/01/2014 12:15

Etiquetes: Gramàtica , Català , Ensenyament

Com ja és ben sabut, l’any 1906 es convocà el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana amb la finalitat de redactar-ne una gramàtica i unificar criteris a l’hora d’escriure en català. Aquest I Congrés suposà, a més de l’intent de redactar una gramàtica, una manifestació d'adhesió col·lectiva a la llengua catalana i l’augment del prestigi de la nostra llengua.

Però abans de la reforma ortogràfica, ¿quin era el panorama de la normativa en l’escriptura del català?

Amb l’aparició de la impremta, les primeres gramàtiques que es publiquen als Països Catalans (Nebrija, Perotti...) són bàsicament en llatí i contenen, només, alguns exemples en català. D’aquesta època només es coneixen les Regles d’esquivar vocables o mots grollers o pagesívols, de Bernat Fenollar i Jeroni Pau (ca. 1487, no s’arribà a publicar), un llistat de mots elaborat amb la intenció de corregir-ne el lèxic i la pronunciació. Aquest és l’únic intent conegut de fer de la llengua catalana objecte d’estudi fins entrat el segle XVII.

Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols : unas normas del siglo XV sobre pureza de la lengua catalana / por Antonio Ma. Badia Margarit. Barcelona : Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, 1950-1953. TOP: Bad-8-C 102/12-14

Durant aquest segle, al Principat, apareix la Gramatica cathalana breu i clara..., de Llorenç Cendrós i la Summa de temps..., d’Ignacio Vallès. També s’elaboren alguns repertoris lexicogràfics: Fons verborum, d’Antoni Font (1637), el Thesaurus verborum, de Pere Torra (1640), i, a finals de segle el Gazophylacium catalano-latinum, de Joan Lacavalleria (1696).

Cendrós, Llorenç. Gramatica cathalana, breu y clara : explicada ab molts exemples y advertencias à part, ab lo modo de compondrer, repetir, apuntuar, escriurer... En Barcelona : en casa de Mathevat, administrada per Martí Gelabert : a costa de Ioseph Moyá ..., 1676. TOP: 1-I-76

Cal remarcar però, que aquestes gramàtiques, tot i estar escrites en català, estaven més enfocades a l’estudi del llatí.

Als segles XVI i XVII el català s’usa en la majoria d’àmbits –família, escola, documents de cancelleria... –tot i que el castellà, a causa d’un seguit de factors polítics, econòmics i culturals, comença a penetrar a la societat catalana. És però, al segle XVIII, i sobretot després de la desfeta del 1714, que amb la introducció progressiva del castellà a les escoles, a l’administració i a altres parcel·les abans reservades al català i al llatí, l’ús del català va quedant reduït a l’esfera familiar i íntima.

Amb tot, encara hi ha certs sectors de la població que defensen la llengua catalana i el seu ús. Així, al segle XVIII, cal destacar les figures capdavanteres de Pere Màrtir Anglès amb la seva obra, Prontuario orthologi-graphico trilingüe... i la de Josep Ullastra, que no es publicà fins a l’any 1980, però de la qual la Biblioteca de Catalunya conserva el manuscrit original.

JOSEP ULLASTRA. Gramàtica catalana. [S. XVIII]. TOP: Ms. 176

JOSEP ULLASTRA. Gramàtica catalana. [S. XVIII]. TOP: Ms. 176

Al País Valencià destaca la figura de Carles Ros, gran defensor de la llengua catalana i considerat un precursor de la Renaixença en aquest indret.

Ros, Carles. Tractat de adages y refranys valencians y practica pera escriure ab perfecció la lengua valenciana. Valencia : J. Estevan, 1788 TOP: 8-II-22

Ros, Carles. Tractat de adages y refranys valencians y practica pera escriure ab perfecció la lengua valenciana. Valencia : J. Estevan, 1788 TOP: 8-II-22

Arribem al segle XIX amb una llengua empobrida, molt castellanitzada i sense unificació ni fixació gramatical. A les primeries d’aquest segle, i en un entorn de dominància de la llengua castellana en molts àmbits, apareixen les gramàtiques de Josep Pau Ballot (1813) i la de Joan Petit i Aguilar, de la qual la Biblioteca de Catalunya conserva el manuscrit. També, en un intent de fixar la llengua, Pere Labèrnia elabora el seu Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana y Llatina (1840).

JOSEP ULLASTRA. Gramàtica catalana. [S. XVIII]. TOP: Ms. 176

Petit i Aguilar, Joan. Gramàtica catalana predispositiva per la més fàcil inteligència de la española y llatina, disposada en forma de pregunta y resposta, per un pare que desidja enseñar a sos fills el modo de pronunciar en escrit lo idioma català conforme vuy se parla [Manuscrit] / [Joan Petit i Aguilar].[ca. 1823]. TOP: Ms. 1128

És a partir del moviment de la Renaixença (1833-), quan sorgeix de la voluntat de fer renéixer el català com a llengua literària i de cultura després de segles de diglòssia respecte al castellà. L’Oda a la Pàtria, de Bonaventura Carles Aribau enceta un nou període de revalorització de la llengua i n’augmenta el nombre d’estudiosos. En aquest període, destaquen, al Principat, les gramàtiques de Magí Pers i Ramona, Pau Estorch, Jaume Nonell i Mas i Antoni de Bofarull, entre d’altres. A Mallorca, la de Juan José Amengual, a Menorca, la d'Antoni Febrer i Cardona i al Rosselló, la de P. Puiggarí.

Gramática de la lengua catalana / por D. A. de Bofarull y D. A. Blanch. Barcelona : Espasa Hermanos, Editores, [1867]. TOP: Bad-8-3148

Gramática de la lengua catalana / por D. A. de Bofarull y D. A. Blanch. Barcelona : Espasa Hermanos, Editores, [1867]. TOP: Bad-8-3148

En aquest segle trobem altres intents d’unificació de la llengua. D’una banda, als Jocs Florals, es crea una Comissió amb figures destacades — Milà i Fontanals, Víctor Balaguer, Marià Aguiló...— "per reconquistar la importancia lliteraria de que gosá [Catalunya] en altres épocas”.

De l’altra, diverses publicacions periòdiques —Lo Gay Saber, el Calendari Català, La Revista literària, L’Avenç...—dediquen seccions a revisar aspectes lingüístics de la llengua catalana. En aquest sentit, convé destacar la “Campanya Lingüística” de l’Avenç (1890-1892) que es pot considerar precursora de la reforma ortogràfica.

L’Avenç. 2a època. Any IV, núm. 10 (oct. 1892). p. 318-319

L’Avenç. 2a època. Any IV, núm. 10 (oct. 1892). p. 318-319

Tot i els diversos intents de fixació de la llengua, al tombant del segle XIX ens trobem amb força controvèrsies entre els partidaris i els detractors de la unificació de la llengua, així com entre les tendències modernitzants o arcaïtzants del català.

Cal agrair doncs, la gran tasca iniciada en aquest Congrés, així com la de la figura capdavantera de Fabra a l’hora de salvar la llengua catalana de l’anarquia ortogràfica que havia regnat fins llavors.

Gramàtiques a la Biblioteca de Catalunya

Gramatiques a la BC.pdf 156,37 kB

Bibliografia

Fabra, Pompeu. La llengua catalana i la seva normalització / Pompeu Fabra; a cura de Francesc Vallverdú. Barcelona : Edicions 62, 1980

Segarra, Mila. Història de la normativa catalana. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1985

Segarra, Mila. Història de l’ortografia catalana. Barcelona : Empúries, 1985

Gazophylacium: bloc amateur sobre lexicografia catalana i altres lletraferidures.http://lexicografia.blogspot.com/2011/03/gramatica-catalana-en-linia.html

Victòria Casals
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

Contingut relacionat

Comentaris

No són lo mateix

J. Deuloféu

22/11/2019 22:49

Todos los autores valencianos, mallorquines y menorquines aquí citados defendían la autenticidad de su lengua.

El único parámetro gnoseológico para definir la cientificidad de la lengua es la gramática. Y el mallorquín y el valenciano contaban con gramáticas desde mucho antes del s. XIX, siglo en que también se actualizaron ambas lenguas.

En los s. XV, XVI, XVII y XVIII hay gramáticas del valenciano, del mallorquín y del menorquín. Coinciden, andando el tiempo, también, con las primeras gramáticas y diccionarios castellanos. El catalán habría de esperar al s. XVII. Las diferencias son claras: el canon catalán es decimonónico.

En el s. XVII hay una gramática catalana de Llorenç Cendrós, es cierto; pero en sí en la obra no se ordenan los cánones de la lengua catalana, sino que es una suerte de manual en catalán para el estudio del latín (muy distinto, mucho más elegante que el barcelonì moderno): no es hasta el XIX que los cánones del catalán no parecen fijarse.

Carles Rós escribía y defendía la lengua valenciana. Amenguol, en sa llengo mallorquina. Los hnos. Ramis i Ramis, en sa llengo menorquina; y Ferber, explicaba los principios generales y particulares de la lengua menorquina. Busquen las obras y lean las fuentes: en ellas está la verdad.

P.S.: lo escribo en castellano para comprensión de todos.

Gramàtica Catalana

Joan Petit i Aguilar

13/12/2018 17:36

L'institut d'Estudis Catalans en va fer una edició d'aquesta gramàtica obra d'en Joan Petit i Aguilar, l'any 1998; edició i estudi a cura de Jordi Ginebra i Serrabou (premi Nicolau D'Olwer 1992)

Re: Gramàtiques catalanes

Victòria

30/01/2014 10:53

Moltes gràcies Xavier per les teves aportacions i correccions al document. Farem les esmenes pertinents per tal d'anar polint la informació que conté.

Gramàtiques catalanes

Xavier Rofes

30/01/2014 10:27

Un apunt molt útil i ben il·lustrat, que fa un bon dibuix de la tradició gramatical del català per a qui tingui curiositat i que és d'agrair.

Hi ha algun petit detall que cal precisar (la gramàtica d'Amengual és de Mallorca, no del Principat, tal com es veu al vostre document Gramàtiques a la BC). També es pot completar el panorama de gramàtiques d'arreu dels Països Catalans amb una gramàtica valenciana (la de Nebot, TOP:43-8-21, que sí que figura en el document Gramàtiques a la BC) i es podrien esmentar les primeres gramàtiques de Fabra (també del XIX i també consignades en el vostre document): l'Ensayo (TOP:A 43-8-481) i la Contribució (TOP:A 43-8-482). Finalment, crec que aquest apunt enllaça molt bé amb el vostre apunt del 18 IX 2012 dedicat als llibres de text i beceroles i estaria bé que els enllacéssiu entre si.

Pel que fa al vostre document Gramàtiques a la BC, tan recomanable com aquest apunt (i com tot el vostre blog en general), és d'agrair tots els enllaços que faciliteu (si a algú li calgués ampliar aquests enllaços també pot fer un cop d'ull a l'apunt del 29 III 2011 de l'excel·lent Gazophylacium o en aquesta altra adreça: http://bit.ly/1aJwjfk [per a les obres ortogràfiques es pot consultar aquesta altra adreça: http://bit.ly/1d9zwzb]).

Val la pena aclarir que el document Gramàtiques a la BC no conté tan solament gramàtiques, sinó també algun diccionari (com el de Font i el de Torra o Torre, els quals porten en apèndix breus tractats d'ortografia), alguns treballs ortogràfics (com l'Ensaig encarregat pel Consistori dels Jocs Florals), de prosòdia, etc.

Un bell apunt

Puigmalet

30/01/2014 08:50

Un apunt per entretenir-s'hi i per il·lustrar-se. Merci per la referència a cal Gazo.

Excel·lent !

Eulàlia

29/01/2014 18:15

Bona feina de recerca. Molt estimulant, tant per als documentalistes, com per als interessats en la història de la normativa de la llengua

Gazophylacium

Núria

29/01/2014 17:33

Molt interessant aquesta entrada. I molt interessant la tria de documents. El Gazophylacium és una caixa de sorpreses, mireu per exemple, la definició de Xocolata: certa pasta o confecció ques fa en les Índies”

Menú superior

Right menu