Originari de Xina, el paper ha esdevingut un dels invents més importants de la història de la humanitat. La invenció del paper data, aproximadament, del segle II A. C. ; tanmateix l’arribada del paper a Europa no es produirà fins al segle XI. Fins aleshores el suport més utilitzat en l’escriptura era el pergamí, que en el seu moment ja havia desplaçat al papir.

A la península ibèrica, el paper hispano-àrab va ocupar un lloc destacat, però a partir del segle XVI, gràcies als grans avenços tècnics i a la millora en la producció, aquest predomini passà a mans d’Itàlia, França i Flandes.

A partir de la invenció de la impremta al segle XV, la necessitat de paper de qualitat va créixer exponencialment al llarg dels anys. L’augment en la producció editorial i la necessitat d’enviar paper a Amèrica, principalment per a la manufactura tabaquera, donà lloc a un elevat increment dels centres productors de paper, els molins paperers.

No serà fins ben entrat el segle XVIII en què, gràcies a la legislació promulgada al llarg d’aquells anys, la indústria paperera espanyola pren un paper hegemònic envers les manufactures estrangeres a la península. Es publicaren diverses disposicions, però les que més van contribuir a aquest creixement van ser la Real Cèdula de 1780, per al foment de totes les fàbriques de paper, i el Reglament per al lliure comerç amb Amèrica de l'any 1778. La primera va permetre la protecció dels molins paperers davant la força comercial de les manufactures europees, mentre que el reglament ampliava l’autorització de comerç amb Amèrica, entre d’altres, als ports catalans, a la vegada que prohibia als països estrangers el transport de certs productes i obligava a pagar aranzels en d’altres. Ambdues foren decretades per Carles III.

A Catalunya, la primera notícia sobre l’existència d’un molí paperer data de 1193. El document fa referència a una concòrdia sobre la disputa per a la utilització de les aigües del riu Anoia prop de Copons, per al servei d’un molí paperer[1].  A partir del segon terç del segle XVIII esdevindrà un dels territoris més  importants en la fabricació de paper a la península. Els nuclis paperers més importants de Catalunya eren la conca de l’Anoia i la del Francolí, on s’ubicaven autèntics clústers paperers amb 80 i 47 molins respectivament, seguit de la Conca del Mediona-Riudebitlles amb 29 molins.

Aquestes tres zones satisfeien les condicions òptimes per a poder elaborar paper: gran quantitat d’aigua, bona climatologia, accés a les matèries primeres i proximitat a grans ciutats i ports on poder comerciar.

Les matèries primeres per a la fabricació manual de paper eren els draps, bàsicament de cotó, lli i cànem, i les carnasses, que s’utilitzaven per a fabricar aiguacuit. La qualitat del paper depenia en gran mesura de quina mena de draps s’utilitzessin. Mentre els draps de cotó i lli blancs s’utilitzaven per al paper de major qualitat, el cànem s’utilitzava per a la fabricació de paper d’estrassa. Un altre element que influïa notablement en la qualitat era l’aigua. Una aigua neta i provinent de zones calcàries -el carbonat càlcic és un blanquejador natural- donaven al paper una qualitat extraordinària.

El primer pas en la fabricació de paper és la tria i esquinçat dels draps i tot seguit es deixaran podrir i triturar fins que només quedin les fibres. Més tard, aquestes fibres, dissoltes en aigua, es disposaran dins d’una tina on, amb l’ajuda de la forma -marc de fusta cobert amb una trama metàl·lica- s’elaborarà el full de paper. Seguidament els fulls es deixen assecar, s’encolen per evitar que s’escorri la tinta a l’escriure, es tornen a assecar i, finalment, es passen pel mall per setinar-los. Un alabrent -operari  que, amb la forma, elaborava el full de paper- podia arribar a produir en un dia al voltant de 2000 fulls. Per a la seva distribució, el paper s’agrupava en raimes o el que és el mateix,  500 fulls, i per al transport s’empaquetaven en bales, l’equivalent a 10 raimes.

La Junta de Comerç de Catalunya, com a institució rectora de l'activitat comercial i industrial, va establir normes, d’obligat compliment, per al bon desenvolupament de dites activitats.

En l’àmbit paperer, la Junta de Comerç va decretar normatives de caràcter més tècnic, com la que obligava a tots els fabricants a posar la seva marca al paper i al seu embolcall.

Aquesta marca o filigrana, com es coneix en l’argot paperer, quedava integrada en el mateix full i es podia veure a contrallum.  L’efecte s’aconseguia posant la imatge que es volia representar, feta amb filferro, a la trama metàl·lica de la forma de manera que el gruix del paper era menor en aquesta zona.

Les filigranes, més conegudes per la seva utilització en el paper moneda, es van començar a utilitzar en el segle XIII. Tot i que l’elecció de les filigranes en l’època medieval  no és molt clara, sembla que tenia un propòsit simbòlic religiós. En l’època moderna, les marques, en molts dels casos, es relacionen amb símbols al·legòrics al nom del paperer, localitat, etc... Com a exemples tenim la filigrana de les claus creuades que utilitzava el paperer Pau Parellada fent referència al poble de Sant Pere de Riudebitlles,  l’enclusa i el martell referit a la professió de ferrer o l’escut del Carme, que fa referència a Carme, població propera a Capellades.

Les filigranes donen molta informació als investigadors sobre qui, on i quan es va fabricar el paper. Això permet situar un document dins d’un interval de temps, quan aquest no indica la data. En aquests casos és molt important la consulta de obres de referència per poder comparar les marques. Actualment a Catalunya, l’obra cabdal és el llibre d’ Oriol Valls i Subirà, El Papel y sus filigranas en Catalunya. Aquest autor, el fons del qual es troba al Museu Molí Paperer de Capellades, va fer una selecció de les filigranes que havia anat recopilant al llarg dels anys per elaborar el seu llibre. En un futur les imatges digitalitzades de totes les filigranes s’incorporaran en un dels projectes més important de filigranes, a nivell europeu, el Bernstein Memory of paper. Aquest projecte és un portal plurilingüe d’internet que dona accés a la majoria de bases de dades existents en línia, amb gairebé 250.000 marques.

La Junta de Comerç controlava, també, la qualitat i l’any 1765 va facilitar una relació amb les característiques del paper que es fabricava en els diferents molins catalans. L’any següent es va enviar a tots els paperers una tauleta de fusta amb les mides que havia de fer el paper, per tal d’unificar-ne les dimensions.

L’any 1775 la Junta de Comerç va inventariar els molins paperers existents a Catalunya, amb dades prou rellevants com els propietaris i arrendataris, la situació i la producció de paper, tant la real com la potencial. Aquest document, consultat per molts investigadors, és essencial en la història del paper a Catalunya.

Jordi Armengol
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

 [1] El Paper a les terres catalanes : contribució a la seva història / Josep Ma. Madurell i Marimon. Barcelona : Fundació Salvador Vives Casajoana, 1972. 2 vol.  http://cataleg.bnc.cat/record=b1089317~S13*cat