Itàlia i Catalunya. Recepció i projecció culturals

A mitjan segle XIX es feien evidents a Europa els efectes de la industrialització, que potenciaren avenços tecnològics, millores en les comunicacions i el transport, l’augment significatiu de població en les ciutats i el desvetllament creixent del moviment obrer. Europa vivia un període de convulsió: a mesura que avançava el segle, s’hi afermava la cerca -promoguda sigui pel rebuig a governs estrangers sigui per la consciència d’identitat i un sentit profund de nació- d’un nou equilibri de poder, que acabaria per redefinir el mapa polític. En aquest context històric se situa el procés d’unificació italiana amb la proclamació de Víctor Manuel II com a rei del regne d’Itàlia el 1861, de la qual es compleixen ara els 150 anys.
La premsa barcelonina del moment se’n féu ressò. Encara que Le mie prigioni de Pellico hagués esdevingut obra de culte en determinats cenacles, no hi deixava d’haver opinions polaritzades. Enmig d’una Europa en efervescència, el Diario de Barcelona, El Telégrafo i La Corona de Aragón (amb canvi de capçaleres) es llençaren a una campanya d’informació ideològicament compromesa. 
Aquesta mostra, que transcendeix la política i les relacions establertes amb territoris italians, vol palesar les relacions entre les dues entitats culturals, que al llarg dels segles han mantingut un flux constant de recepció i projecció, i ho fa amb un alt component literari i amb un toc musical: unes particel•les manuscrites de Francesc Valls, autor de la Missa Scala Aretina; un llibre de registre manuscrit de les òperes italianes representades des dels inicis del Gran Teatre del Liceu i un dibuix original a tinta negra d’Enrico Caruso.
El periple literari s’inicia a l’època medieval. D’un recull miscel•lani amb textos historiogràfics sobre Sicília, es passa a la selecció d’un conjunt de manuscrits del segle XV, traduccions de textos -de Petrarca i Boccaccio, entre altres-, per arribar a l’encreuament que adreçà part de la producció cap a la impremta.
Les edicions incunables reflecteixen el transvasament mutu: autors com Berlinghieri o Perotti, que incideixen en la nostra cultura; autors com Ramon Llull, Arnau de Vilanova o Bernat de Granollacs, que tenen un lloc en els tòrculs de Venècia, de Milà o altres indrets; traductors italians, que ens acosten a clàssics, o obres que mostren vincles jurídics, comercials i socials. 
S’han triat de la col•lecció Toda peces il•lustratives dels segles XVI al XIX, que abasten des d’originals de Boscà i Garcilaso i del Lazarillo, publicats a Itàlia, a traduccions castellanes de l’Aminta de Tasso o italianes del Tirant, i textos d’altres tipologies que conserven el caràcter d’amalgama.
El segle XX s’ha centrat en les traduccions de l’una a l’altra cultura sense oblidar la inclusió del popular Pinocchio o de la inquieta Bruixa avorrida. La procedència dels fons és plural. A volums singulars de procedències també singulars, s’oposen aquelles col•leccions que mantenen una unitat temàtica: la col•lecció Toda ja esmentada, per exemple, de bibliografia espanyola a Itàlia, amb l’afegit de la bibliografia sarda, o la generada concretament a l’Alguer. 

Podeu consultar el tríptic de l'exposició.