Menú superior





Ets a: Inici / El Blog de la BC / L’últim sospir: músics dels fons de la Biblioteca de Catalunya als cementiris de Barcelona


Right menu

Arxiu

Dl Dt Dc Dj Dv Ds Dg
        1 2 3
4 5 6 7 8 9 10
11 12 13 14 15 16 17
18 19 20 21 22 23 24
25 26 27 28 29 30  

Etiquetes



L’últim sospir: músics dels fons de la Biblioteca de Catalunya als cementiris de Barcelona

Partitura manuscrita de l'obra  Quan jo ja seré mort, de Joan Lamote de Grignon

Quan jo ja seré mort de Joan Lamote de Grignon. [Top.: M 5025/34]

Un any més, l'1 de novembre, així com els dies anteriors i posteriors a aquesta data, es converteixen en visita ineludible als cementiris per homenatjar els avantpassats, familiars i amics morts o desapareguts. Aquesta cita fúnebre serveix per mantenir viu el record i el respecte pels nostres estimats difunts, al mateix temps que permet arranjar, encara que sigui un cop l'any, el nínxol, tomba, panteó o columbari fins a la propera visita.

Sigui com sigui, el cert és que la mort també esdevé un fet cultural. Cada civilització genera uns ritus funeraris i unes formes d'acomiadament i de representació del difunt. Fins i tot, segons el país, els cementiris es converteixen en lloc de recolliment i d'acompanyament sovint integrats dins les pròpies ciutats. Precisament, cal esmentar les visites guiades que molts cementiris han introduït dins les activitats culturals els darrers anys. Aquests recorreguts són una bona opció per conèixer la ubicació pòstuma d'alguns personatges que han estat il·lustres en vida o coneguts per les raons més diverses, i també ens ajuden a conèixer i entendre alguns aspectes de la nostra societat.

La proximitat del dia de Tots Sants és una bona ocasió per animar-se a fer un recorregut que ens apropi als nostres músics difunts, dels quals la BC conserva els fons personals. Ens en deixarem alguns, si bé la intenció és fer una pinzellada que engresqui a aprofundir en la cerca d'informació i permeti una visió renovada, perquè la passejada es pot complementar amb la documentació conservada a la nostra institució.

Enllaç a l'annex amb la localització de les sepultures dels músics als cementiris de Barcelona

El cementiri de Montjuïc, inaugurat el 1883, és el que per ubicació està més a prop de la Biblioteca de Catalunya. Hi trobem enterrats la soprano Conxita Badia (Barcelona, 1897-1975) i el tenor Marcos Redondo (Pozoblanco, 1893-Barcelona, 1976); els compositors Isaac Albéniz (Camprodon, 1860-Cambo-les-Bains, França, 1909), Gaspar Cassadó (Barcelona, 1897-Madrid, 1966), Joaquim Homs (Barcelona, 1906-2003), Joan Manén (Barcelona, 1883-1971), Frederic Mompou (Barcelona, 1893-1987), Francesc Taverna-Bech (Barcelona, 1932-2010), Cristòfol Taltabull (Barcelona, 1888-1964), Eduard Toldrà (Vilanova i la Geltrú, 1895-Barcelona, 1962) i Manuel Valls i Gorina (Badalona, 1920-Barcelona, 1984); així com el musicòleg Joaquim Pena (Barcelona, 1873-1944), entre d'altres.[i]

Làpida de la tomba d'Isaac Albéniz. És una sepultura a terra, amb una gran làpida al terra i una dreta.

Tomba d'Isaac Albéniz al cementiri de Montjuïc.

Aquest no és l'únic cementiri que hi ha dins el perímetre de la ciutat. Al cementiri de les Corts hem localitzat els compositors Joan Balcells (Barcelona, 1882-1972) i Agustí Cohí Grau (El Vendrell, 1921-2012), mentre que al de Sant Gervasi hi trobem els compositors Joan Lamote de Grignon (Barcelona, 1872-1949) i el seu fill Ricard Lamote de Grignon (Barcelona, 1899-1962); i el musicòleg Felip Pedrell (Tortosa, 1841-Barcelona, 1922). Les tombes dels compositors Josep Anselm Clavé (Barcelona, 1824-1874) i Jaume Biscarri i Bossom de Saga (Barcelona, 1837-1877), així com de la ballarina Carmen Tórtola Valencia (Sevilla, 1882-Barcelona, 1955), són al cementiri de Poblenou. També tenim constància de la incineració al crematori de Collserola del compositor Jep Nuix (Barcelona, 1955-1998).

Tombes a terra d'Anselm Clavé i de Tòrtola Valencia. La del músic inclou una columna amb un bust seu.

Tomba d'Anselm Clavé (a l'esquerra) i de Tòrtola Valencia (a la dreta) al cementiri de Poblenou.

En bona part dels casos, la premsa es va fer ressò de la pèrdua i ens ha deixat el record en esqueles, notícies i articles d'homenatge.[ii] Dins el fons de la Biblioteca de Catalunya s'han conservat altres documents que acostumen a passar desapercebuts als investigadors, sovint més interessats en les obres de creació. Si bé en bona part es tracta de recordatoris, també s'hi poden trobar testaments, actes de defunció, oracions fúnebres, textos i correspondència de condol, entre d'altres.[iii]

Dos fulls de paper manuscrits, amb les oracions de les filles de la Conxita Badia i amb el llistat de flors que la cantant va rebre en el seu funeral

Oracions de les filles de Conxita Badia. [Top.: M 7092/92] i Llistat de flors rebudes per Conxita Badia. [Top.: M 7092/97].

La Secció de Música conserva els certificats de defunció del compositor i trompetista Emili Salut i Payà (Barcelona, 1918-1982) [Top.: M 4947/20], de Conxita Badia [Top.: M 7334] i de Jep Nuix. De la soprano, a més, hi ha el recordatori de defunció [Top.: M 7092/93], les oracions de les seves filles Carme i Mariona Agustí per a la missa exequial celebrada a l'església de la Bonanova, les paraules pronunciades pel pianista Carlos Manso durant el sepeli [Top.: M 7100/11 i M 7143/1], un llistat de flors rebudes i un rebut del Servei Funerari a nom del seu gendre Josep M. Ainaud de Lasarte [ Top.: M 7112/2]. Tot i que potser, el que més crida l'atenció són les fulles de llorer que Natàlia Granados lliurà a l'esmentat Manso [Top.: M 7143/1], amb les quals probablement i simbòlicament feu un reconeixement a l'activitat artística de la difunta; i la reproducció fotogràfica del retrat postmortem que ens fa rememorar les màscares funeràries de personatges com Ludwig van Beethoven.

Dibuix a tinta que representa la part superior del cos de la Conxita Badia morta. Està de perfil, envoltada de fulles de llorer i amb una creu al coll.

Reproducció fotogràfica del retrat postmortem de Conxita Badia. [Top.: M 7100/25].

No podem oblidar les condolences enviades a la família per part de nombroses personalitats del cercle professional, com ara els compositors Joaquim Nin-Culmell, Joaquín Rodrigo o Montserrat Campmany (Barcelona, 1901-Buenos Aires, Argentina, 1995); la soprano María Orán; o els instrumentistes Giocasta Kussrow Corma, Genoveva Gálvez, Andrés Segovia, Henryk Szeryng o Pere Vallribera, entre d'altres, i que ens parlen de la seva dimensió nacional i internacional.

Dues cartes i un telegrama on s'expressen les condolences enviades a la família de Conxita Badia per part de Joaquim Nin-Culmell, Giocasta Kussrow Corma i Andrés Segovia

Condolences enviades a la família de Conxita Badia per part de Joaquim Nin-Culmell, Giocasta Kussrow Corma i Andrés Segovia. [Top.: M 7100]

Evidentment, cartes i telegrames de condol es troben també a altres fons i permeten comprovar que el món musical està connectat amb altres àmbits de la societat. Hi ha un reguitzell de personalitats, que tant a títol individual com institucional, testimonien les interrelacions entre els àmbits cultural, polític i, fins i tot esportiu. A mode d'exemple, es poden citar les cartes de Joan Teixidor, Pasqual Maragall o del Futbol Club Barcelona rebudes per Maria Antònia Aubert, vídua de Manuel Valls, i els seus fills.

Diverses esqueles superposades

Conjunt de recordatoris de defunció provinents de diferents fons personals

Les xarxes relacionals, però, no apareixen només a les condolences. Els vincles professionals o amicals també s'intueixen al trobar documentació relativa a músics que no són pròpiament els que donen nom a un fons. Per exemple, els recordatoris de defunció del bibliòfil Joan Carreras i Dagas (Girona, 1823-La Bisbal d'Empordà, 1900) i dels compositors Enric Morera (Barcelona, 1865-1942), Josep Sancho Marraco (La Garriga, 1879-1960) i Eduard Toldrà es troben respectivament dins dels Fons Felip Pedrell [Top.: M 964/374], Fons Ramon Salsas [Top.: M-RSal-82], Fons Concepció Anglada [Top.: M 7154/45] i Fons Conxita Badia [Top.: M 7092/85]; o el recordatori de l'aniversari de la defunció del compositor i musicòleg Francesc Pujol i Pons (Barcelona, 1878-1945) es conserva dins l'Àlbum de l'Orfeó Català d'Antònia Serrallonga [Top.: M 7133/13].

Primera pàgina del testament de Felip Pedrell

Testament de Felip Pedrell. [Top.: M-JGis-684]

Algunes vinculacions més estretes, com la de mestre i deixeble, queden reflectides en el paper exercit pels darrers en qüestions relatives al testament, l'enterrament o la preservació de la memòria dels difunts. I és que els testaments no parlen tan sols de possessions materials sinó també de vincles humans. El compositor i musicòleg Felip Pedrell, segons el seu testament i la clàusula testamentària [Top.: M-JGis-684, M-JGis-300 i M-JGis-301], nomenà marmessors al també compositor Robert Gerhard (Valls, 1896-Cambridge, Regne Unit, 1970) i a l'empresari Joan Gisbert i Padró (Alcanar, 1884-Barcelona, 1974).[iv] En aquests documents també feia esment a la donació del seu fons a l'Institut d'Estudis Catalans i a les facultats atorgades a Gerhard i al musicòleg Higini Anglès (Maspujols, 1888-Roma, 1969), com a representant de la Secció de Música, en l'edició de les seves obres literàries i musicals. En el cas del compositor Cristòfol Taltabull, a més de l'acta de defunció i els rebuts per les despeses d'enterrament, s'ha conservat documentació relativa al traspàs de drets funeraris i de la conservació de sepultures, així com un croquis de la seva làpida i el rebut que confirma que el pagament va anar a càrrec del seu deixeble Salvador Moreno i Pallí [Top.: M 3211/4].

Full de l'assegurança de defunció de C. Taltabull

Pòlissa de defunció de Cristòfor Taltabull [Top.: M 3211/4]

Dins l'àmbit de la testamentaria s'han conservat alguns documents sobre el compositor i violoncel·lista Josep Valls i Royo (Barcelona, 1904-Le Havre, França, 1999), així com dos certificats de la Dirección General de los Registros y del Notariado relatius al director i compositor Ramon Serrat i Fajula (Sant Joan de les Abadesses, 1883-Terrassa, 1944) [Top.: M-RSer-412] i a l'actor Eugeni Soler (Mataró, 1959-Sant Pere de Ribes, 1996). Precisament, la particularitat del segon certificat radica en que corrobora la inexistència d'un testament. Cal assenyalar, però, que dins els fons de caire més musicològic s'han conservat d'altres documents que també poden resultar interessants per als estudiosos. Aquest és el cas d'una nota testamentària autògrafa del musicòleg Baltasar Saldoni (Barcelona, 1807-Madrid, 1889) que es troba dins el Fons Felip Pedrell [Top.: M 942/166].

Alguns dels nostres músics o musicòlegs difunts van haver de fer un llarg viatge per ser enterrats. És el cas de Gaspar Cassadó, a qui un infart el sorprengué a Madrid, tot i que reposa en el panteó familiar a Barcelona; o de mossèn Higini Anglès, mort a Roma, però enterrat al cementiri de Maspujols. També Isaac Albéniz morí al municipi francès de Cambo-les-Bains, on residia per qüestions de salut. Les seves despulles arribaren en tren a Barcelona. Des de l'estació una comitiva recorregué la ciutat i les portà fins al cementiri de Montjuïc.

Val a dir que aquests trasllats no han estat els únics moviments pòstums dels finats. Un cop enterrats també s'han produït canvis d'ubicació. En general, aquest fet ha tingut a veure amb la coincidència o no del lloc de defunció amb el de naixement. De manera que, en ocasions, les localitats natals han considerat oportú iniciar un procés de trasllat, per tal de completar un circuit memorístic i d'homenatge que només pot tancar-se amb la disposició de les despulles del difunt. En aquesta línia pot recordar-se el cas d'Amadeu Vives (Collbató, 1871-Barcelona, 1932), traslladat del cementiri de Montjuïc al de Collbató el 2014 [v]; com també la constatació de la impossibilitat d'escometre el mateix en el cas de Felip Pedrell. L'impagament de les despeses del nínxol, probablement per la desaparició dels seus familiars directes, provocà que les seves despulles fossin col·locades al fossar comú del cementiri de Sant Gervasi el 1990 i va impedir el seu trasllat a Tortosa. En altres casos les qüestions econòmiques també queden reflectides a la documentació, com ho demostren la pòlissa de defunció de Cristòfor Taltabull [Top.: M 3211/4] i el rebut per a la publicació de l'esquela d'Eugeni Soler a La Vanguardia.

Abans d'acabar, volem recordar músics que moriren a l'exili. Així els compositors Jaume Pahissa (Barcelona, 1880-Buenos Aires, Argentina, 1969) i Montserrat Campmany van acabar els seus dies a Buenos Aires i Josep Valls a la ciutat francesa de L'Havre. Les despulles d'altres mai es trobaren. Aquest és el cas d'Enric Granados (Lleida, 1867-Canal de la Mànega, 1916), a qui la mort sorprengué al vaixell S.S. Rotterdam, torpedinat durant la Primera Guerra Mundial, quan tornava des de Nova York.

Com a curiositat assenyalarem que un dels darrers i inacabats projectes de Manuel Valls fou un estudi que havia de portar per títol L'últim sospir: lectura sociològica de l'esquela mortuòria i que hem recordat amb el títol d'aquest article. És per això que dins del seu fons trobem plecs d'esqueles i recordatoris mortuoris.

A l'esquerra Manuel Valls al carrer. A la dreta, full manuscrit del projecte "últim sospir" del compositor

Documents del projecte L’ultim sospir de Manuel Valls dins del fons del compositor

I és que, en vida dels nostres músics, la mort no va ser aliena a la seva obra. A tall d'exemple tenim les partitures Memoria fúnebre dedicada á mi Padre (1857) i Fantasia fúnebre de Jaume Biscarri Bossom de Saga [Top.: M 5025/56 i M 5025/34]; Quan jo ja seré mort de Joan Lamote de Grignon [Top.: M 5025/34]; o La mort (1974) de Jep Nuix, conservada dins del seu fons i basada en el poema de caire polític de Lluís Serrahima.

 

Agraïm al personal de Cementiris de Barcelona la informació i l'ajut facilitats a l'hora de localitzar algunes sepultures dins les seves instal·lacions.

 

Pilar Estrada Bonell
Montserrat Molina Egea
Unitat Bibliogràfica. Secció de Música 

NOTES

[i]  Els topògrafics dels documents apareixen entre claudàtors, excepte en els fons en procés. Hem inclòs les dates de naixement i mort dels difunts amb fons personals custodiats a la BC.

[ii] El 21 de desembre de 1969 l'Hoja dominical recollia la noticia de la mort de mossèn Higini Anglès [Top.: M 7360/47]. L'esquela de Manén apareixia publicada a diversos diaris [Top.: M 7069/54, M 7069/55 i M 7069/56]. També s'han conservat l'esquela de Lluís Arnau i Palomar (Barcelona, 1870-1899) [Top.: M 942/1], Robert Goberna (Barcelona, 1859-1934) [Top.: M 5412/7] i Francesc Laporta i Mercader (Santa Maria de Sants, 1857-Rubí, 1900) [Top.: M 942/66]. També es parla de la mort de Joan Altisent (Barcelona, 1891-1971) [Top.: M 7078/7]. Dins el Fons Joan Gisbert es conserva un quadern amb retalls de premsa sobre la desaparició del mestre Felip Pedrell [Top.: M-JGis-763].

[iii] S'han conservat els recordatoris de defunció del músic i impressor Lluís Risueño Quilis (Barcelona, 1925-2018) [Top.: M 7231/3], del compositor i mestre de capella Nadal Puig i Busquets (Balaguer, 1901-Barcelona, 1996) [Top.: M 5386] i de l'etnomusicòloga Palmira Jaquetti (Barcelona, 1895-Els Monjos, 1963) [Top.: M 6920/4]; així com un text autògraf de Manuel Blancafort relatiu a la mort d'en Cassadó [Top.: M 4897/5/51].

[iv] J. Gisbert havia estat deixeble de Pedrell.

[v] Vegeu "El compositor Amadeu Vives serà enterrat a Collbató", dins: La prensa del Baix (7 de juny de 2014).

Comentaris

RIP

R.I.P. (Recordar, Instruir, Plaure), Gràcies!

interessant!

Molt interessant! És un tema complicat d'abordar i ha resultat un post molt amè i instructiu. Moltes gràcies per la feinada.

Bona feina!

Ens heu fet descobrir una extensa documentació que cobreix tots els aspectes del tema. Segur que hi heu dedicat molt de temps i heu aconseguit fer-ho interessant! Felicitats!

homenatge

Moltes felicitats per l'entrada al blog: tant per l'originalitat del punt de vista com per la informació i gran homenatge i i divulgació que representa per a tots els nostres músics, a.c.s.