“Heus ací un títol que, de primer en castellà, després en català, temptà més d’una vegada els promotors de revistes...” ¹

Des de 1862 han estat diverses les publicacions que van escollir anomenar-se Revista de Catalunya. Tres d’elles, malauradament, amb una vida molt curta. El juliol de 1924, però, començaria a caminar la revista que ha aconseguit arribar fins a l’actualitat malgrat un camí amb força obstacles. Una de les revistes més perseverants i més emblemàtiques de la cultura catalana i del patrimoni escrit en català. Aquest article no pretén ser res més que un petit homenatge per commemorar el seu centenari i recordar de pas les publicacions precursores que s’editaren amb el mateix títol.

Comencem amb la més antiga, la Revista de Cataluña, “la primera revista literària i científica en que batega l’esperit de la Renaixença.” ²

Es publicà a Barcelona només dos anys, però en dues èpoques. La primera època de setze números, entre gener i agost de 1862 i la segona, de nou números i diversos suplements, des d’octubre de 1862 a juny de 1863. El títol anava acompanyat d’un llarg subtítol que ja donava una idea de les matèries que pretenia abastar: periódico quincenal de historia, ciencias, artes, literatura, intereses morales y materiales, industria y comercio, etc.

La revista utilitzà el castellà en la majoria dels textos, però es podien trobar alguns articles en català a la seva secció literària. A partir de la segona època va perdre el subtítol i la revista es redactaria completament en castellà. El seu editor era Salvador Manero Bayarri que havia editat els primers volums dels Jocs Florals de Barcelona i entre els principals col·laboradors destacaven Víctor Balaguer, Anselm Clavé, Manuel Milà i Fontanals, Joaquim Rubió i Ors o Joan Mañé i Flaquer.

A la segona Revista de Catalunya, en canvi, el català va ser la llengua principal tot i que també va incloure algun article en castellà. “La Revista de Catalunya serà essencialment catalana, però no exclusivament.” ³

Editada a Barcelona, la seva periodicitat seria mensual i publicaria només set números d’octubre de 1896 fins a l’abril de 1897. En el primer exemplar es deixaven palesos els propòsits de ser una revista “neutral” dedicada a les arts, les lletres i les ciències, les tres matèries reflectides en el seu subtítol. Tenia també diverses seccions de varietats, notícies i bibliografia. La va dirigir Josep M. Rabassa i alguns dels noms més importants del moment hi van col·laborar: Enric Prat de la Riba, Víctor Balaguer, Frederic Rahola, Josep Puig i Cadafalch o Àngel Guimerà.

Encara una tercera Revista de Catalunya es publicaria el 1912, novament a Barcelona i amb periodicitat setmanal. S’editarien tretze números entre el 3 d’abril i el 26 de juny. Dirigida per Antoni Rovira i Virgili, n’eren els principals redactors Claudi Ametlla, Alexandre Plana o Marius Aguilar i comptà amb col·laboracions de Carles Soldevila, Jaume Pahissa o Gabriel Alomar, entre d’altres.

Malgrat el gran equip que hi havia al darrere no va poder sobreviure a l’any, però es pot considerar la llavor de la següent Revista de Catalunya que començaria dotze anys més tard.

La Revista de Catalunya per excel·lència, la que tothom coneix i ha llegit de segur en un moment o altre, inicià la seva llarga vida a Barcelona el juliol de 1924.

Dirigida també per Antoni Rovira i Virgili, arrancava de manera molt ambiciosa amb un primer número de cent dotze pàgines i articles del mateix Rovira i Virgili, Carles Rahola, Josep Pla o Carles Soldevila. A més de les dedicades a la cultura, l’art, les lletres, el teatre, etc., destacaven les seccions: Els pobles i els estats, Cròniques catalanes i la curiosa Periòdics i revistes que reproduïa fragments i comentava articles de les revistes més importants de Catalunya i l’estranger. Publicada mensualment, aquesta primera etapa de la revista continuaria fins al desembre de 1929.

Des de setembre de 1930 a desembre de 1931, s’edità sota la direcció de Ferran Soldevila. D’aquesta segona etapa, cal esmentar l’especial de maig de 1931 dedicat a la proclamació de la República.

El 1934 tornà amb una nova etapa, aquest cop dirigida per Josep Vicenç Foix i patrocinada per la Generalitat de Catalunya. Es mantenien gairebé el centenar de pàgines per exemplar i la qualitat en els articles, tot col·laborant autors com Rovira i Virgili, Nicolau d’Olwer, Carles Capdevila, Frederic Oms, Joan Puig i Ferrater, etc. Només es van poder publicar cinc números entre abril i setembre. Si els motius econòmics havien estat la causa principal de les dues primeres parades, en aquest cas els fets d’octubre de 1934 van fer impossible la seva continuïtat.

No seria fins a gener de 1938 que es reiniciaria la publicació editada ara per la Institució de les Lletres Catalanes i sota un consell de direcció format per Rovira i Virgili, Ferran Soldevila i Jaume Serra Hunter. Armand Obiols n’era el redactor en cap. Els dotze exemplars publicats comptaven amb unes cent quaranta pàgines d’una gran qualitat literària: “Per la importància dels temes com per la vastitud del panorama cultural desplegat podem dir sense exagerar que és difícil que en circumstàncies tan hostils com les que es donaven a Barcelona l’any 1938 hom hagi pogut mai produir un esforç intel·lectual i editorial com aquell.” ⁴

Amb el número 93 de desembre de 1938, tancava aquest significant període.

La Revista de Catalunya havia sobreviscut a la dictadura de Primo de Rivera, continuat amb interrupcions durant la Segona República i havia patit els estralls de la Guerra Civil. Decidida a mantenir-se durant el franquisme, encara que fos des de l’exili, reapareix a París el desembre de 1939 amb el subtítol Revue catalane. Si bé anteriorment la revista havia seguit sempre la mateixa numeració, a partir d’aquesta etapa incorpora la menció de quarta època i s’enumera doblement amb el número corresponent a l’inici de la publicació i el corresponent al de la quarta època.

Les difícils circumstàncies no van impedir el compromís de grans noms de la cultura catalana: Pompeu Fabra i Josep Pou i Pagès hi figuren com a president i vicepresident. En el consell directiu, Antoni Rovira i Virgili, Ferran Soldevila i Jaume Serra Hunter. També hi van participar altres autors destacats: Ventura Gassol, Lluís Nicolau d’Olwer, Carles Riba, Carles Pi i Sunyer, etc. L’edició anava a càrrec de la Fundació Ramon Llull i es publicaren mensualment cinc exemplars, el darrer dels quals va ser el 5 (98) d’abril de 1940 quan es va haver de suspendre per la situació política a França. El número 6 (99) que estava a punt de sortir, va ser destruït per La Gestapo. 

Tres anys més tard, el 1943, s’edità un sol exemplar corresponent als tres números de gener/març que portava la menció de cinquena època i també numeració doble: núm. 1/3 (99/101). En aquesta ocasió la revista va viatjar fins a Mèxic on Antoni M. Sbart, responsable de la Fundació Ramon Llull, s’havia exiliat.

El 1947 s’editaria trimestralment a París per la mateixa Fundació. En el primer número la revista manifestava que “darrera anys de silenci imposats per la duresa dels nostres destins i pels d’Europa, reapareix a França tot proposant-se d’atènyer definitivament una vida estable.” L’objectiu no es va aconseguir i només es van publicar tres números entre abril i desembre del mateix any.

El desembre de 1956 tornarem a retrobar-nos amb la revista, ara a São Paulo i editada de nou per la Institució de les Lletres Catalanes. A banda d’alguns habituals entre els autors dels textos, que es van redactar des de Barcelona, trobem d’altres tan significatius com Pere Calders, Josep Trueta, Manuel de Pedrolo, Maria Aurèlia Capmany o Clementina Arderiu. A l’article de presentació es pot llegir: “Ben comptat són set vegades amb aquesta que la Revista de Catalunya ha reprès la seva vida i s’ha continuat ella mateixa. Sota quins aspectes diversos, per quins canvis o després de quines interrupcions, no importa gaire. És, com totes les altres vegades, sota el mateix títol que avui reapareix, menada per la fidelitat d’alguns dels redactors de totes les seves èpoques i per la de més joves que se sumen a ells. Aquest títol i aquesta perseverança ¿què signifiquen? El contingut de les pàgines d’aquest primer nou número i dels que seguiran ho farà patent...”

No va haver-hi prou amb la voluntat i l’entusiasme i en aquest setè intent només es va poder publicar el número 105.

Encara quedarien, però, dues reaparicions més:

La primera, el número 106 de setembre de 1967, altre cop a Mèxic. Amb articles també escrits des de Barcelona, destaca especialment el de Rafael Tasis sobre la història de la revista des de 1924 a 1956.

La segona i definitiva seria l’octubre de 1986. Sota aquesta nova època la revista recupera la seva periodicitat mensual i reinicia una nova numeració. Editada per la Fundació Revista de Catalunya, va ser dirigida primerament per Max Cahner.

A partir de 2012 se succeeixen diversos canvis en la direcció: Josep Maria Roig i Rosich (2012-2015), Joaquim Torra (2015-2018) i Agustí Pons i Mir (2018-2021). El 2022, Lluïsa Julià i Capdevila serà la primera dona al capdavant de la revista.

Des de 2012 la periodicitat passa a ser trimestral, tot incorporant el 2013 dos números extraordinaris monogràfics per any. Actualment també es pot consultar en línia.

El 12 d'abril de 2016, gairebé trenta anys després de la seva darrera aparició, la revista va ser reconeguda amb la Creu de Sant Jordi.

Max Cahner, presentava el número 1 de 1986 amb el text Seixanta-dos anys després, i ens deia que “La història de la Revista de Catalunya és un reflex de la mateixa història de Catalunya i, potser per això, ha esdevingut l’expressió més clara de la voluntat de persistència d’una cultura.” Així mateix, en el número 106 de setembre de 1967, Jaume Vicenç Vives escriu el que es podria considerar la millor definició del tarannà d’aquesta capçalera històrica i de tots els que l’han fet possible al llarg dels seus cents anys: “La vida dels catalans és un acte d'afirmació continuada: és el sí i no el si. Per això el primer ressort de la psicologia catalana no és la raó, com en els francesos; la metafísica, com en els alemanys; l'empirisme, com en els anglesos; la intel·ligència, com en els italians; o la mística, com en els castellans. A Catalunya el mòbil primari és la voluntat d'ésser.”

La Revista de Catalunya n’és un clar exemple.

Es poden consultar a la Biblioteca de Catalunya les col·leccions impreses de les diferents Revistes de Catalunya:

Revista de Cataluña (1862-1863)

Revista de Catalunya (1896-1897)

Revista de Catalunya (1912)

Revista de Catalunya (1924-)

Al portal ARCA, amb la col·laboració de l’Ateneu Barcelonès i la Universitat Autònoma de Barcelona es poden consultar les edicions digitalitzades de:

Revista de Cataluña (1862-1863)

https://arca.bnc.cat/arcabib_pro/es/consulta/registro.do?id=2231

Revista de Catalunya (1912)

https://arca.bnc.cat/arcabib_pro/es/consulta/registro.do?id=2592

Revista de Catalunya (1924-). El període de 1924 a 1967

https://arca.bnc.cat/arcabib_pro/es/consulta/registro.do?id=2155

La Revista de Catalunya (1896-1897) està entre les properes digitalitzacions previstes.

Actualment, es pot consultar la revista també en línia:

Revista de Catalunya

Pepa Bagaria 
Hemeroteca

BIBLIOGRAFIA:

Torrent, Joan; Tasis, Rafael. Història de la premsa catalana. Barcelona: Bruguera, 1966

Tasis, Rafael. Història de la “Revista de Catalunya” (1924-1956). Revista de Catalunya, núm. 106 (setembre 1967)

Revista de Catalunya

Qui som – Revista de Catalunya

Rdc-Revista-historia-JMT.pdf (revistadecatalunya.cat)

Revista de Catalunya | enciclopedia.cat

Revista de Catalunya - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure (wikipedia.org)

________________________________________________

¹Torrent, Joan. Tasis, Rafael. Història de la premsa catalana. Barcelona: Bruguera, 1966. Vol. 1, p. 509

²Torrent, Joan. Tasis, Rafael. Història de la premsa catalana. Barcelona: Bruguera, 1966. Vol. 1, p. 47

³Revista de Catalunya. Barcelona: Impr. La Académica, de Serra Germans y Russell, 1896-1897. núm. 1 (oct. 1896), p. 5

⁴Torrent, Joan. Tasis, Rafael. Història de la premsa catalana. Barcelona: Bruguera, 1966. Vol. 1, p. 855