Carlos Barral (Barcelona, 1928-1989) va ser una personalitat destacada de la vida cultural i literària catalana –en especial barcelonina– de la segona meitat del segle passat.  Notable poeta, inserit per la crítica dins l’anomenada «Escola de Barcelona» al costat d’Alfonso Costafreda, Jaime Gil de Biedma, José Agustín Goytisolo, Gabriel Ferrater o Josep Maria Castellet –tots ells a la vegada membres de la Generació del 50–, és autor, entre altres, de Las aguas reiteradas (1952), Metropolitano (1957), Diecinueve figuras de mi historia civil (1961), Figuración y fuga (1966), Usuras y figuraciones (1979), Lecciones de cosas: veinte poemas para el nieto Malcolm (1986).

A nivell popular, però, és probablement més coneguda la seva obra en prosa, tant per les sovintejades col·laboracions periodístiques com per la redacció d’uns llibres de notable difusió, il·lustrats pel fotògraf Xavier Miserachs, com són Catalunya des del mar i Catalunya a vol d’ocell. Sense oblidar, per descomptat, la important obra memorialística constituïda per Años de penitencia (1975), testimoni de la dura postguerra en què va créixer (1939-1950); Años sin excusa (1978), on s’endinsa en els inicis de la seva activitat editorial, etapa que culmina a Cuando las horas veloces (1991); el conjunt de les memòries s’ha publicat posteriorment en un únic volum, la darrera edició editada per Lumen l’any 2015 a cura d’Andreu Jaume. Barral també va escriure narració (Penúltimos castigos) i va ser traductor i prologuista d’obres d’autors amics (Benet, Duras, Marsé, Vargas Llosa...).

Havent-se llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona, l’any 1950, tot seguit entrà a l’editorial familiar Seix Barral, al costat de Víctor Peix i Joan Petit. Allà Barral es convertiria en el dinamitzador de l’empresa, tot especialitzant el seu catàleg en l’edició en castellà de la millor literatura europea (Duras, Eliot, Frisch, Pavese, Svevo, Woolf), al costat d’autors aleshores emergents (Cabrera Infante, Donoso, Vargas Llosa) i, naturalment, dels poetes i crítics de la seva generació (els ja esmentats Castellet, Goytisolo, Ferrater...). La col·lecció Biblioteca breve amb el premi que hi estava vinculat, i els premis Formentor i Internacional –empresa en què involucrà altres grans editorials europees com Einaudi, Gallimard i Rowohlt– consolidaren el prestigi de Carlos Barral com un dels grans editors de la seva època. Acabada la seva etapa a Seix Barral (1950-1970), reinicià la seva carrera en solitari amb Barral Editores (1970-1979).

Amb un ampli ventall de relacions personals –entre d’altres, dins de la gauche divine barcelonina–, la seva activitat pública també inclogué el pas per la política, exercint com a senador pel Partit dels Socialistes de Catalunya entre 1982 i 1989. L’any 1983 va ser distingit per la Generalitat de Catalunya amb la Creu de Sant Jordi.

Barceloní i prototipus de la vida urbana, dins la seva trajectòria, però, hi juga un paper destacat Calafell. Lloc d’estiueig familiar, Carlos Barral se’l féu completament seu, amplià la casa heretada amb l’adquisició de la del costat i, tot mantenint la seva estructura i aparença de botiga de pescadors, la convertí en un punt de repòs i, sobretot, de contacte de les seves moltes amistats que hi feren estada. La relació amb la població pescadora local i la seva afició pel mar també constitueixen un referent de la personalitat de Barral, juntament amb el Capitán Argüello, pseudònim utilitzat pel seu pare i amb el qual ell batejà les barques amb què navegà pel litoral mediterrani.

Uns anys després de morir Barral, la seva vídua, Yvonne Hortet, vengué la casa de Calafell a l’ajuntament per preservar el llegat del seu marit. És l’actual Casa Museu Barral. L’ajuntament també adquirí la biblioteca i la documentació personals de Carlos Barral, que, per garantir-ne la conservació i consulta foren dipositades a la Biblioteca de Catalunya l’any 2003 i cedides en comodat a la mateixa institució el desembre del 2014. Després que el fons ja fos accessible als estudiosos a través d’un inventari, fruit del darrer conveni, a més de la realització de l’exposició Carlos Barral, poeta-editor-memorialista, s’ha completat el procés de catalogació de tot el fons bibliogràfic, que ja es troba disponible en el catàleg de la Biblioteca.

Aquest fons és format per 1.250 llibres, dels quals gairebé tres quartes parts són de poesia. Així, al costat de la pròpia obra barraliana hi ha representats la major part dels autors de la Generació dels 50: no només poetes de l’«Escola de Barcelona» (Enrique Badosa, Jaime Gil de Biedma, Josep Maria Castellet, Jaime Ferrán, Joan Ferraté, José Agustín Goytisolo, Joaquín Marco...), sinó també l’andalús José Manuel Caballero Bonald, el madrileny Jesús López-Pacheco, el castellà Ángel Crespo, l’asturià Carlos Bousoño o el gallec José Ángel Valente.

De les generacions anteriors a la de Barral sobresurten en el seu fons les obres de Vicente Aleixandre i de Jorge Guillén, de la Generació del 27; les del valencià Juan Gil-Albert, nexe entre aquests i la Generació del 36, o les de Gabriel Celaya i de Juan-Eduardo Cirlot, immediats predecessors dels del 50.

Les relacions amb poetes més joves que Barral es concreten en la presència de llibres d’alguns dels que J.M. Castellet va designar amb el nom de «novísimos»: Guillermo Carnero, Félix de Azúa, Pere Gimferrer, Ana María Moix.

La dedicació a la poesia i, sobretot, a la seva tasca editorial, van portar Carlos Barral a establir lligams amb gran nombre d’escriptors estrangers, sobretot llatinoamericans. En aquest vessant, en el fons bibliogràfic dipositat a la Biblioteca de Catalunya hi ha una bona representació de les poesies mexicana (José Emilio Pacheco, Octavio Paz), argentina (Marcos Antonio Barnatán, Roberto Juarroz), cubana (Roberto Fernández Retamar, Miguel Barnet), xilena (Pablo Neruda), colombiana (Álvaro Mutis), peruana (César Calvo), nicaragüenca (Pablo Antonio Cuadra), veneçolana (Juan Liscano), entre altres.

La poesia en llengua catalana hi és representada, sobretot, per l’obra de J.V. Foix, Joan Vinyoli i Gabriel Ferrater. De la francesa, autors ja clàssics com Stephane Mallarmé i Guillaume Apollinaire. En llengua alemanya, Gottfried Benn i Rainer Maria Rilke. I de la italiana, Sergio Solmi, Cesare Pavese i Salvatore Quasimodo.

Val a dir també que un gran nombre dels exemplars del fons Barral contenen dedicatòries autògrafes dels respectius autors, fet que n’enriqueix el seu valor i ajuda a entendre els lligams i les connexions personals i professionals que van marcar la vida de Carlos Barral.

Jaume Clarà

Secció de Col·leccions Generals