Conclusions de la Jornada ‘Guimerà i el Nobel’
Amb motiu de la inauguració de la Fira del Llibre de Frankfurt del 2007, en la qual la cultura catalana havia estat convidada d’honor, Quim Monzó va fer un impactant discurs que posteriorment va ser traduït a diferents llengües. Deia:
«[…] en un altre muntatge literari –més nòrdic i bastant més pompós–, ara fa més d’un segle (el 1904) el jurat del premi Nobel de literatura va premiar Frederic Mistral. Frederic Mistral no era català. Era occità […] el premi va molestar tant els puristes de la nació-estat («Soyez proper, parlez francais») que mai més a la vida cap literatura sense estat ha tornat a tenir Premi Nobel».
Efectivament, com no podia ser d’una altra manera, Quim Monzó tenia raó.
Dins el marc de l’Any Guimerà, la Biblioteca de Catalunya amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes, ha organitzat aquest dijous 3 d’octubre, a la Sala de la Caritat, un acte dedicat a Guimerà i el Nobel, presentat per Eugènia Serra, directora de la Biblioteca, i Izaskun Arretxe, màxima responsable de la Institució de les Lletres Catalanes.
En primer lloc, el professor Enric Gallén, expert en la matèria, ha pronunciat una documentadíssima conferència, intitulada Guimerà i el premi Nobel, en la qual ha exposat les vicissituds per les quals van passar les reiterades propostes d’Àngel Guimerà –17 ocasions, entre 1907 i 1922–, en què, per diferents raons, mai no aconseguí el preuat guardó. Raons que anaven des de l’aplicació de criteris estètics per part dels avaladors de l’Acadèmia sueca, fins a d’altres d’ordre polític que reflectien les posicions ideològiques del Comitè Nobel de la mateixa institució.
A continuació, l’actriu Laura Conejero ha llegit un seguit de fragments de textos, com els informes de l’avalador August Hagberg (1910, 1914 i 1921), que han estat recentment digitalitzats per incorporar-los en accés obert al Fons personal Àngel Guimerà que custodia la Biblioteca de Catalunya. A més de la lectura d’articles de premsa que han facilitat la contextualització dels textos (El Poble Català i El Diluvio, de 1912, i L’Esquella de la Torratxa, de 1920).
Finalment, s’ha obert una taula rodona amb el títol Guimerà com a figura popular, moderada per Joan Martori, en la qual han participat Ramon Barcardit, comissari de l’Any Guimerà, i la professora Neus Oliveras, estudiosa de l’obra de Guimerà.
En la conversa que s’ha establert entre els tres experts s’han destacat diferents qüestions:
Neus Oliveras entre altres aspectes, ha parlat la dimensió popular de Guimerà a partir de la veu del propi Guimerà, a través d’un text que ha posat en relació amb un altre que moments abans havia llegit Laura Conejero sobre el suport de l’Associació Euterpe dels Cors d’En Clavé a la candidatura de 1912. Entre els fets destacables de la dimensió popular de Guimerà, ha esmentat el discurs d’obertura del curs acadèmic de l’Ateneu Barcelonès, el 1995, i la seva repercussió; la difusió entre amplis sectors de la societat catalana que va tenir Mestre Oleguer, i el significatiu homenatge que es va retre a Guimerà el 1909, com un exemple interclassista que superà enfrontaments d’escola. I com aquella mateixa nit els teatres de Barcelona programaren obres del dramaturg amb entrada completament gratuïta.
D’altra banda, ha afegit una dada interessant: com Dolors Monserdà va promoure un homenatge a Guimerà en el qual es rememorava la persona de Margarita Jorge, mare de l’autor.
A continuació, Ramon Bacardit ha parlat de la significació de Guimerà en diversos moments històrics, de la dimensió popular de la figura, del que va arribar a simbolitzar per a la societat catalana com a verbalitzador del catalanisme i del contingut del seu parlament en la inauguració de l’escultura del personatge de Manelic a Montjuïc. En definitiva, de la figura transversal que, des del punt de vista ideològic, Guimerà va significar, i de com es va convertir en un personatge icònic a través de les sardanes compostes per Enric Morera, del cuplet «La muller d’En Manelic», de Càndida Pérez i lletra de Rossend Llurba, i el poema del propi Guimerà dedicat a Raquel Meyer, com exemples, tots ells, de la connexió del poeta i dramaturg amb les capes populars.
A més, ha remarcat la posició de Guimerà davant dels fets de la Setmana Tràgica, fins a cert punt més compromesa que la que va adoptar Joan Maragall. En aquest sentit, Bacardit ha assenyalat que si Maragall considerà Ignasi Iglésias com «el poeta dels humils», Guimerà, al llarg de la seva vida, a través d’una connexió més intensa amb les bases populars de Catalunya, s’hauria convertit en l’amic dels humils.
Finalment, Joan Martori ha parlat de la significació de Guimerà en la renovació del panorama teatral de finals del segle XIX en l’escena de Madrid, i com aquesta serví de plataforma perquè la seva obra fos coneguda a ultramar. A Buenos Aires, l’obra de Guimerà fou portada per actors de companyies espanyoles des del 1897 amb un paper determinant per part de la de María Guerrero i el seu marit. De manera que se’n va fer una versió criolla de Terra baixa, interpretada per Pablo Podestá, un dels actors fundacionals del teatre argentí. Martori ha remarcat com l’obra de Guimerà arrelà en els repertoris autòctons professionals i amateurs de tot el país, posant èmfasi en els repertoris teatrals dels casals catalans repartits per tota la geografia argentina en els quals Guimerà sempre fou un clàssic inqüestionable, on la seva figura va ser considerada com un emblema i venerada en tot moment.
Ha assenyalat també que a la ciutat de Buenos Aires es produeix una cruïlla en la internacionalització de l’autor: les companyies espanyoles i, molt especialment la de María Guerrero, a partir d’aquest epicentre de l’espectacle llatinoamericà, van portar el repertori de Guimerà a altres repúbliques del continent. Per altra banda, l’actor catanès Giovanni Grasso interpretà Feudalismo, la versió siciliana de Terra baixa en la seva primera gira a Buenos Aires, el 1907. Com a conseqüència d’aquesta posada en escena, Grasso fou contractat per treballar amb la seva companyia a París i, posteriorment, a les principals capitals russes, per acabar portant la versió siciliana de Terra baixa a Istambul, Alexandria i Egipte.
També ha comentat que, fruit de la implementació de l’obra de Guimerà a Buenos Aires, aquesta obra es va adaptar al cinema en dues de les indústries cinematogràfiques més potents de Llatinoamèrica, Argentina i Mèxic, a través de diferents versions de Maria Rosa i Terra baixa (1910, 1946 i 1951), i a la televisió, el 1972.
Per acabar, ha connectat les paròdies del teatre de Guimerà com un dels indicadors de la popularitat de l’autor. Guimerà, ha dit, fou l’autor més parodiat de la història del teatre català. De les vuit paròdies que es coneixen, una es va fer a Madrid i una altre a Buenos Aires. La resta són catalanes i van ser estrenades a Barcelona. Totes vuit, doncs, es van produir en les escenes en què l’obra d’Àngel Guimerà va ser més popular, Barcelona, Madrid i Buenos Aires.
Facebook de la biblioteca Twitter de la biblioteca Flickr de la biblioteca Tagpacker de la biblioteca Canal Youtube de la biblioteca Pinterest de la biblioteca Instagram de la biblioteca