Menú superior





Ets a: Inici / El Blog de la BC / Les festes de Sant Joan


Right menu

Arxiu

Dl Dt Dc Dj Dv Ds Dg
        1 2 3
4 5 6 7 8 9 10
11 12 13 14 15 16 17
18 19 20 21 22 23 24
25 26 27 28 29 30  

Etiquetes



Les festes de Sant Joan

La nit del 23 de juny, revetlla de Sant Joan, és una celebració molt tradicional a Europa, i de forma especial en el Mediterrani. És, de fet, una nit màgica en què se celebra el solstici d'estiu i dona inici al cicle de les festes de Sant Joan, que acaba amb la festa de Sant Pere, el 29 de juny.

L’origen de les festes de Sant Joan és pagà i es remunta als temps primitius, on es feien celebracions amb l'encesa de fogueres. La gent de l'antiga societat, bàsicament agrària, prenia com indicadors el sol i la lluna per tal de celebrar rituals dins de l'espai i del temps. Aquesta societat, que vivia en el camp i dels seus recursos, depenia de l'estat de la natura i de les collites i, tanmateix, del moment solar i lunar en que es trobaven, que els marcava i regulava la natura.

El cristianisme va assimilar molts dels vells mites i costums pagans que s’hi relacionaven. L’Església Catòlica va cristianitzar aquesta festa pagana i la va substituir per la celebració en honor a Sant Joan Baptista, El Precursor, fent-la coincidir amb la seva data de naixement. La veneració d'aquest profeta -que va preparar el camí per quan vingués el Messies-, va ser molt estesa en l’antiguitat cristiana en els Països Catalans.

Diferents teories ens ajuden a interpretar el significat dels costums i pràctiques de les festes de Sant Joan. La teoria més bàsica  -i la que recolza la resta de teories-, considera el cicle com un record de les festes solsticials en què antigues civilitzacions celebraren l'entrada de l'estiu i el dia més llarg de l'any. Hi ha també la teoria solar, on les pràctiques de la nit i matinada de Sant Joan serien la supervivència d'un antic culte al sol, font de la llum i de la vida, i l’allargament del dia, pel solstici d’estiu. La teoria lunar, dels pobles cèltics i germànics, veu, en la pràctica dels focs, la supervivència d'un antic culte a la lluna i als cicles de les seves fases.

Coexistint també amb d’altres teories astrològiques i simbolistes, hi ha una teoria pagana en la que els romans varen fer un catàleg de dies "fast" i dels dies "nefasts". També els musulmans del nord d'Àfrica conserven un altre catàleg sobre períodes, entre els quals hi coincideix la nit, la matinada i el dia de Sant Joan, com un període de caràcter excepcional i sagrat que comuniquen a tot allò què es relacionen, en aquest cas amb als focs, les aigües, els vegetals, i les pràctiques màgiques diverses, entre d'altres.

Les festes de Sant Joan donen entrada a l'estiu, on la natura es troba en la seva plenitud, la vegetació és exuberant i a les terres de secà és temps de sega. És doncs, un temps de proliferació i fertilitat i on l’amor hi aflora amb tota la seva dimensió.

A les festes de Sant Joan s'esdevenen diferents creences, pràctiques, i ritus de diferents procedències, on la bruixeria també hi té el seu protagonisme. Se celebren doncs, diferents ritus ancestrals de purificació, de protecció i cerimònies de tipus magicomedicinals, amb la creença que aquest dia de solstici d'estiu és màgic, és un dia Fast, on la natura adquireix un estat màgic amb propietats especials. Per exemple, en el sentit de la parella i del matrimoni, les ordalies (pràctiques magicoreligioses), podien ajudar a llegir i a pronosticar com seria el futur marit, quina aparença tindria, si seria ric o pobre...

De les diferents creences provenen una sèrie de costums, com el d’anar a cercar herbes aromàtiques, amb les quals es feien creus, que eren col·locades a les llindes de les portes de les masies, doncs se'ls hi atribuïa virtuts màgiques i protectores.

L'aigua és també un element molt significatiu amb la màgia de Sant Joan. Prendre un bany a mitjanit o la purificació amb l'aigua de les fonts i dels rius prové de l'antiga creença que aquest dia les aigües tenen virtuts terapèutiques, medicinals i protectores. L'aigua s'associa també a la fertilitat i a la vida. 

Des del punt de vista del cristianisme la relació de l’aigua amb la festa de Sant Joan és molt significativa; El profeta, guaridor, Sant Joan Baptista, practicava el baptisme, la immersió de persones dins del riu per iniciar-los en la religió - per això el nom Baptista-. El bany en l’aigua del riu Jordà, acompanyat d’una confessió dels pecats, era signe del perdó i compromís de vida nova. De fet, Jesús va ser batejat a les aigües del riu Jordà per Sant Joan Baptista.

Per altra banda, en una diada com aquesta, no pot passar desapercebut l'àpat col·lectiu, celebrat a l'aire lliure i al voltant d'una foguera, tal com era habitual. La gastronomia de la nit de Sant Joan és d'allò més variada i la coca és l'element gastronòmic per excel·lència.

Antigament, la coca considerada típica de Sant Joan era rodona i amb un forat al mig. La seva forma circular, diu la tradició, volia figurar la imatge del sol, el signe de l'estiu. Es coïa a casa i s'havia de consumir a l'exterior, doncs a pagès es deia que menjar-la sota teulat portava desventura.

Els ingredients bàsics de la coca, són la farina, els ous, la llet i el sucre, on els forners i els pastissers fan coques de diferents tipus: coques de pinyons, llardons, fruita confitada i més recentment, coques amb crema i nata, entre d'altres.

El baró de Maldà ens descriu la revetlla i la festa de Sant Joan en el seu dietari, ‘Calaix de sastre’, de l’any 1799:  

Amat i de Cortada, Rafael, baró de Maldà. (1987-2003). Calaix de sastre (selecció i edició a cura de Ramon Boixareu). Barcelona : Institut Municipal d'Història : Curial. Top. 1994-8-983

 

Hi ha un altre element significatiu de les festes de Sant Joan: el foc

El foc (foguera), és un dels element més característic de Sant Joan, al voltant del qual hi ha diferents tradicions i ritus on s'hi llencen andròmines velles (senyal de renovació), s'hi fan un determinat nombre de salts pel damunt, s'hi dansa o balla al voltant seu i es llencen focs d’artifici. En aquest cas, hi preval la creença que el foc té un poder alquimista, purificador, guaridor i renovador, i per altra banda, les flames espanten i allunyen els esperits malèfics que passegen durant aquesta nit. També, l'aire, pel fum de les fogueres, purifica els camps i les persones.

En el Pirineu, per exemple, amb l’objectiu de garantir la fecunditat de la terra i allunyar els mals esperits hi ha el costum anomenat "falles" on es llencen grans troncs encesos des de la muntanya fins a la plaça del poble.

També, el llançament massiu de petards, coets i traques, és un costum molt característic que s’inicia molt abans de les festes i que juntament amb l’aigua, està relacionat amb la creença que fer-ho allunya els mals esperits.

Degut al risc que comportava dins la ciutat, l'encesa de fogueres i l'ús de focs d’artifici, ja en els segles XVII i XVIII, es van dictar lleis que pretenien posar-hi fre. De tota manera, la tradició estava molt arrelada i s'ha mantingut fins ara malgrat les prohibicions i les restriccions. 

                                                                                                                 
Don Jacintho Pazuengos y Zurbaran ... gobernador militar y politico de esta plaza. [Barcelona? : s.n., 1781?]. Top. F.Bon. 18589. Edicto. [Barcelona : s.n., 1822?]. Top. F.Bon. 17655  
                                                     

A Catalunya, la nit de Sant Joan també està relacionada amb les llegendes de la muntanya mítica i màgica del Canigó, on hi conviuen éssers fantàstics com gnoms, follets i fades.

De fet, el Canigó dona protagonisme a una tradició molt vinculada al solstici d'estiu, la Flama del Canigó, que simbolitza la llengua, la germanor i la cultura catalana i és el foc a partir del qual s'encenen bona part de los fogueres catalanes de la nit de Sant Joan.

La Flama del Canigó neix l'any 1955, quan Francesc Pujades, veí d’Arles de Tec (Vallespir), enamorat del Canigó, i inspirat en el poema del mateix nom de Mn.Cinto Verdaguer, va prendre la iniciativa d’encendre un foc la nit de Sant Joan al cim del Canigó i, des d’allà, repartir la seva flama per totes les contrades dels Països Catalans, com a símbol de germanor i d'identitat catalana.

Des d’aleshores, la Flama, custodiada durant l’any al Museu de la Casa Pairal del Castellet de Perpinyà, es transportada cada any al cim del Canigó la nit del 22 al 23 de juny; s'hi encén una foguera i els portadors de la Catalunya Nord la porten al Coll d’Ares, i des d’allà, amb una llarga cadena de relleus, es reparteix pels pobles catalans.

Una setmana abans de Sant Joan, se celebra l’Aplec del Canigó per pujar feixos de llenya vinguts d’arreu al cim del Canigó (2784 m.), que serviran per encendre la foguera amb la Flama.

També és costum que sigui el Joan més gran i el Joan més petit els habitants del poble que encenguin, amb la Flama, la foguera de la nit de Sant Joan.

Primer només era una tradició dels pobles de la Catalunya Nord, però, a la vigília de Sant Joan de 1966, el vigatà Martí Cassany, president aleshores de la Unió Excursionista de Vic, es va oferir per baixar la Flama a l'altra vessant del Canigó i la va portar fins a la capital d'Osona, on encengué la foguera d'aquesta ciutat. Des de llavors, la Flama no ha parat d’estendre’s a més municipis de tots els Països Catalans, també a València i Balears.

Actualment, Òmnium Cultural, Tradicat i Tradicions i Costums (TiC), vetllen per la coordinació, promoció, suport i desenvolupament de la Flama del Canigó al Principat i ofereixen suport organitzatiu a aquelles entitats, institucions i grups que organitzen l’arribada de la Flama als seus pobles i ciutats. Per altra banda, es coordinen també amb les entitats que l'impulsen a la Catalunya del Nord.

Cada any, a finals del mes de maig, es fa un Congrés dels Focs de Sant Joan en un poble diferent. Quan un municipi és el responsable del congrés, se li encomana la custòdia de la Barretina D'Or, que no és pas d’or, sinó que està representada en un quadre voluminós fet de pedra.

Flama del Canigó : Manlleu, maig del 1983. Congrés dels Focs de Sant Joan (1r : 1983 : Manlleu). Top. 39-Fol-48

 

La Flama del Canigó és rebuda per les autoritats locals i entitats culturals i esportives de tot el territori. Així doncs, cada 23 de juny el president o la presidenta del Parlament de Catalunya rep la Flama de mans d’Òmnium Cultural i de Tradicions i Costums.

La premsa es fa ressò de la rebuda de la Flama del Canigó i del seu significat profund, i també dels esdeveniment polítics succeïts a Catalunya; l’edició del 2018 fou dedicada a reivindicar la llibertat dels presos polítics i el retorn dels polítics exiliats, cosa que, de manera insòlita, portà la Flama a les ciutats europees on aquests s’havien refugiat.

 

Granollers comunidad cristiana : semanario parroquial, juny 1975. Top. 05(46.71Gra)Gra Fol

Diari de Tarragona, juny 2000. Top. 07/25 GFol

 

Cada 23 de juny a la tarda la flama del Canigó arriba a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, on és rebuda per les autoritats municipals, l’Àliga de la Ciutat i els Gegants de la Ciutat, mentre sona la cançó «Muntanyes del Canigó». Tot seguit, els representants de cada barri agafen el foc que encendrà les fogueres de tota la ciutat.

Amb l’encesa de les fogueres comencen les revetlles a les places i carrers dels barris barcelonins i, paral·lelament, els sopars populars, espectacles pirotècnics, balls i molta gresca fins a la matinada[1]   

 

Us hi apunteu?

 

Núria Bonet
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

 

[1] Ajuntament de Barcelona. La revetlla a Barcelona. [En línia]: <http://lameva.barcelona.cat/culturapopular/ca/festes-i-tradicions/nit-de-sant-joan> [Consulta: maig del 2019]

Bibliografia

Canals, R., Carbé, A., Cazeneuve, X. (2016). La Nit de Sant Joan a Barcelona. Barcelona : Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura : Angle. Top. 2016-4-1529

Carrera i Escudé, Manel (2012). Calendari de festes amb foc. Barcelona : Botarga Produccions. Top. 2013-8-3434

Gran enciclopèdia catalana. [En línia]: < https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-22023283.xml> [Consulta: maig del 2019]

Grau i Martí, Jan (1995). La Nit de Sant Joan. Barcelona : Columna. Top. 2003-8-16505

Pladevall i Font, Antoni. (1999). Flama del Canigó : focs de sant Joan. Vic : ED, Editorial D. Top. 2000-4-1196

Romeu i Figueras, Josep. (1953). La Nit de Sant Joan. Barcelona : Barcino. Top. 398 (46.71) Bib-12º

Soldevila, Josep Ramon. Els focs de Sant Joan i la Barretina d'or. [En línia]: <http://www.reagrupament.cat/actualitat/opinio/els_focs_de_sant_joan_i_la_barretina_d_or[Consulta: maig del 2019]

TRADICAT. Història de la Flama del Canigó. [En línia]: <http://tradicat.cat/presentacio-2/historia-de-la-Flama-del-canigo/> [Consulta: maig del 2019]

Comentaris