L’any 2024 la Biblioteca de Catalunya ha completat la catalogació del fons de monografia moderna de la biblioteca del psiquiatre Ramon Sarró.

Ramon Sarró i Burbano és un dels psiquiatres catalans més importants de tot el segle XX. Nascut a Barcelona el 12 de novembre de 1900, quan encara no tenia quatre anys perd la seva mare; el nou matrimoni del seu pare amb una dona que, segons el mateix Sarró, era una persona excel·lent però que no li va mostrar la tendresa d’una mare, li causaria un trauma interpretat posteriorment com l’origen del seu interès per la psiquiatria. Això farà que una vegada llicenciat en Medicina –el seu pare també era metge– per la Universitat de Barcelona l’any 1923, només exerceixi durant uns quants mesos com a metge i, captivat per les lectures sobre la psicoanàlisi de Sigmund Freud –al qual havia arribat a través d’Ortega y Gasset– marxi cap a Viena.

                                   Dues obres de Sigmund Freud publicades poc abans de l'estada de R. Sarró a Viena

A Viena hi viurà, amb estretors econòmiques segons explica, entre 1924 i 1927. De fet, Sarró és l’únic ciutadà espanyol que es pot considerar deixeble directe de Freud, si bé aquest el va derivar per a les seves sessions psicoanalítiques a la polonesa Helene Deutsch. La seva formació vienesa va ser molt profitosa, però Sarró es va anar allunyant progressivament de la psicoanàlisi freudiana per centrar-se en la psiquiatria. A la capital austríaca rep la influència de psiquiatres com Erwin Stransky, Josef Berze, Julius Wagner von Jauregg, Wilhelm Reich i Paul Schilder. Tot això fa que en una entrevista publicada l’any 1986, Sarró declari: «Me gustaría que se me recordara más como parricida de Freud que como su alumno».

E. Stransky (ed.). Leitfaden der psychischen Hygiene (Berlin, 1931) 
P. Schilder. Contributions to developmental neuropsychiatry (London, 1964)

Problemes de salut del seu pare el menen a retornar, l’any 1927, a Barcelona, on comença a treballar en centres de salut mental. L’any 1931 es doctora amb la tesi La psicología de la esquizofrenia: pensamiento presimbólico y existencia mítica en la esquizofrenia, i entre 1933 i 1938 és professor adjunt de la Càtedra de Psiquiatria de la Universitat de Barcelona –la primera que es crea a l’estat–, dirigida per Emili Mira. Aquesta càtedra quedaria vacant en haver-se d’exiliar Mira després de la Guerra Civil i no seria recuperada, pel mateix Sarró, fins l’any 1950.

Ja abans d’ocupar la càtedra de Psiquiatria i Psicologia Mèdica, la inquietud científica de Sarró el va fer ser capdavanter en la introducció de nous mitjans terapèutics com l’electroxoc, per al qual va fer construir el primer aparell de què es va disposar a l’estat (1941). El 1955 publica un treball sobre la clorpromazina, una substància que llavors feia poc que s’havia descobert, en què exposa les seves experiències amb aquest fàrmac iniciades a l’Institut Pere Mata de Reus. També es poden destacar, entre d'altres, els estudis sobre l’acció de diversos psicofàrmacs al·lucinògens, o la introducció de les tècniques de psicoteràpia de grup. Entre les seves actuacions sobresurt així mateix la creació, l’any 1953, de l’Escola de Visitadores Socials, origen de l’Escola Universitària de Treball Social.

L’any 1970 va ser honorat com a president del Primer Congrés Internacional de Medicina Catalana i l’any següent es jubilava de la seva activitat docent. El 1987 era reconegut per la Generalitat de Catalunya amb la Creu de Sant Jordi. Ramon Sarró moria a Barcelona el 17 de maig de 1993.

Ramon Sarró també es va interessar per les institucions psiquiàtriques catalanes

La biblioteca de Ramon Sarró està formada per més de 25.500 monografies, a més de prop d’un centenar de títols de publicacions periòdiques. En gran part són els llibres que van contribuir a la seva formació com a psiquiatra i al desenvolupament de la seva activitat professional. Així, no és estrany que en el fons s’hi trobin obres d’aquells psiquiatres amb qui va tenir contacte a Viena –els abans esmentats Reich, Wagner von Jauregg, Schilder...– a més, lògicament, de Sigmund Freud, però també d’altres com C.G. Jung, Alfred Adler, Wilhelm Stekel, Otto Rank, Karl Jaspers, Wolfgang Kretschmer, Adolf Meyer, Henry Ey, Egas Moniz, Viktor E. Frankl... També consten obres dels seus col·legues en els àmbits català i espanyol, com el seu predecessor a la càtedra de la Universitat de Barcelon Emili Mira, Carlos Castilla del Pino, A. Polaino-Lorente, Ramón Rey Ardid, Gonzalo Rodríguez Lafora, Francesc Tosquelles i Llauradó... És una biblioteca que permet endinsar-se en el món de la psiquiatria mundial, però també en la història i l’evolució d’aquest àmbit al nostre país.

                                                           O. Rank. Le traumatisme de la naissance (Paris, 1968) 
                                                                  W. Reich. Character analysis (New York, 1949)

Els interessos de Ramon Sarró anaven molt més enllà del seu àmbit d’estudi. En la seva infantesa havia llegit, entre molts d’altres, Jules Verne, Daniel Defoe o Jonathan Swift, o El Quijote als deu anys –alguns d’aquests llibres encara es conserven en la seva biblioteca–. A l’adolescència cita com un dels seus autors preferits Pío Baroja, com a pas previ a decantar-se cap a interessos més filosòfics que no pas literaris.

                                               D. Defoe. Vida y aventuras de Robinson Crusoe (Madrid, cap a 1910).
                                                               R. Royo Villanova. La locura de D. Quixote (1905)

Amb tot això, la filosofia, la literatura, la història, l’art... constitueixen un bon exponent del seu fons bibliogràfic que contribueix a definir la seva personalitat, incorporant als seus prestatges no només les obres de més actualitat sinó també amb un gran interès pel llibre antic, del qual n’arribarà a tenir una bona col·lecció. Això fa que entre els llibres donats a la Biblioteca de Catalunya hi poguem trobar des de, per exemple, La consolation de la philosophie de Boeci (1772), La Sybile gauloise de Nicolas Bricaire de la Dixmerie (1775), els escrits filosòfics de Moses Mendelssohn (1780) o l’estudi sobre Immanuel Kant fet per Johann Schultz (1784) –per citar només algunes de les edicions del segle XVIII presents en la seva biblioteca– fins a llibres adquirits els darrers anys de la seva vida com Exil et engagement : les intellectuels allemandes et la France 1930-1940 d’Albrecht Betz (1991), ¡Qué lejos hemos llegado! amb discursos de Nelson Mandela i Fidel Castro (1991) o Question of ethics de Charles E. Scott, tots ells mostra de la varietat d’inquietuds i interessos per on va discórrer la vida professional i intel·lectual del psiquiatre Ramon Sarró.

Jaume Clarà
Secció de Col·leccions Generals

______________________________________________________________

Bibliografia

Amenabar Beitia, J. M. «Ramón Sarró, explorador de los delirios». Folia neuropsiquiátrica, 31 (1996), pp. 15-37

Antón, Pedro (coord.). Medio siglo de psiquiatría en España : homenaje al profesor Ramón Sarró. Madrid : ELA, Editorial Libro del Año SL, 1992

Buqueras i Bach, F. X. «El doctor Ramon Sarró i Burbano». Dins J. M. Sánchez Ripollès. Anotacions mèdiques : (història de la medicina). Segona edició. Tarragona ; Reus : Universitat Rovira i Virgili, 2002, pp. 149-150

Mediavilla, José Luis. Conversaciones con Ramón Sarró : psicoanálisis y locura. [S.l. : s.n.], 1980

Muntané, M. D. (texto); Cid, Juan (fotos). «Ramón Sarró: “Me gustaría que se me recordara más como parricida de Freud que como su alumno”». El Médico : profesión y humanidades. 2 (17-23 enero 1986), pp. 61-66