Per gairebé tothom és conegut que la Biblioteca de Catalunya té la seu principal en l’antic Hospital de la Santa Creu, però allò que es coneix menys és que una bona part dels serveis tècnics es troben situats en un edifici no tan emblemàtic, però també amb una història interessant. Ens referim al que fou seu dels diaris coneguts com La Soli, en el número 91 del carrer Villarroel, xamfrà amb el 202 de Consell de Cent.

Prolegomens: la Parròquia de Sant Josep Oriol

A principis del segle XX, l’Eixample de Barcelona s’havia anat extenent per tot el Pla i les autoritats eclesiàstiques consideraven que faltaven esglésies per atendre els seus feligresos, molts dels quals tenien la parròquia a més de mitja hora de distància. Amb la finalitat de resoldre el problema, el cardenal Casañas, bisbe de Barcelona entre 1901 i 1908, va impulsar una campanya per a la creació de noves parròquies. Un dels fruits que obtingué va ser la donació, el desembre del 1907, d’un solar d’uns 3.800 m² en l’illa formada pels carrers Diputació, Villarroel, Consell de Cent i Urgell.

La donatària era Magdalena Modolell i Freixas (1848-1915), vídua de l’advocat i periodista d’ideologia carlina Jaume Nogués i Taulet (1851-1902). Per part de la seva família, Magdalena disposava de propietats a Viladecans –on encara es conserva la Torre Modolell–, a més de l’herència rebuda del seu marit i la d’uns oncles, de cognom Alegret, que havien mort sense descendència. El matrimoni Nogués-Modolell tampoc havia tingut fills.

Havent fet l’oferiment a finals de 1907, Magdalena Modolell signà l’acta de donació el 3 d’abril de 1909. Els terrenys estaven destinats a la construcció d’un gran temple parroquial en honor de sant Josep Oriol, canonitzat aquell mateix any, i del qual n’era fervent devota. Les obres s’iniciaren amb la col·locació de la primera pedra, el 27 de juny de 1915, però el temple no fou inaugurat fins el 10 d’octubre de 1926 (encara que la construcció de les dues torres i la consagració definitiva no es produí fins a l’any 1931). Mentre el temple estigué en construcció funcionà, des del 1918, una capella provisional situada al carrer Villarroel, en els locals que havien d’estar destinats a escoles parroquials (i que actualment ocupen diverses dependències parroquials).

El solar que ara ocupa l’edifici de la Biblioteca estava emmurallat, com es pot veure en una fotografia del Diumenge de Rams, probablement del 1924.

El Col·legi dels Maristes (1925-1936)

El gener del 1921 va obrir les portes, en els locals parroquials de la capella provisional, un col·legi gratuït destinat a la instrucció dels nens pobres. El primer any van ser una quarantena, xifra que s’havia doblat el segon any. Ben aviat, però, es decidí la construcció d’un edifici específic per a escoles en la part de l’illa que donava als carrers de Villarroel i Consell de Cent. Això fou possible gràcies a la deixa testamentària que havia fet Ramona Borràs i Mas (m. 1921), vídua de Joaquim Alorda i Bosch. La Fundació Alorda-Borràs va aportar 240.000 pessetes per a la construcció de l’Escola-Asil Sant Josep Oriol. La revista parroquial, San José Oriol, informava en el seu número d’agost de 1924 del projecte de construcció, amb planta i tres pisos en el cos central i només un en els laterals, i una façana de setanta-dos metres lineals. Estava previst que l’escola funcionés dividida en quatre classes graduades i que fos regentada per les Religioses de la Caritat. Els infants pobres de menys de set anys hi podrien ingressar al matí, se’ls donaria dinar i berenar, i haurien de ser recollits a la tarda.

L’edifici escolar –actual segona seu de la Biblioteca de Catalunya– obrí les seves portes el setembre de 1925, amb el nom de Colegio de San José Oriol. Però no eren les Religioses de la Caritat qui se’n feien càrrec sinó els Germans Maristes. Ho testimonien els anuncis publicats en la premsa barcelonina, on es posava en relleu el fet que l’escola era en un «nuevo local ad hoc». Els maristes hi oferien l’ensenyament primari, classes de comerç i batxillerat. Com en la major part dels col·legis religiosos de la ciutat, a més de donar classes gratuïtes a alumnes pobres, comptava amb estudiants «mig-pensionistes», de pagament. L’any 1935 constava com a depenent de l’Institut Balmes.

Tal com preveia el projecte, l’edifici constava en el cos central de planta i tres pisos amb la façana coronada per merlets. Les finestres del segon pis (dobles) i les del tercer eren acabades en punt rodó. Per la part interior, el col·legi comptava amb una galeria amb arcs de mig punt al primer pis –encara existents– i un porxo obert a la planta baixa amb arcades arrodonides només en els extrems que donava a un ampli pati. Aquestes arcades inferiors encara es poden veure en el magatzem 04 i, tapiades, en l’actual magatzem d’Unitat Gràfica i en el passadís de Dipòsit Legal i Material Menor.  

Entre els alumnes que passaren per les aules del col·legi hi hagué l’actor Adolfo Marsillach (1928-2002), el qual n’ha deixat una breu referència en les seves memòries (Tan lejos, tan cerca, Barcelona: Tusquets, 1998, p. 39).

El Colegio de San José Oriol funcionà des del 1925 fins a l’esclat de la guerra civil, l’any 1936. La comunitat marista hagué d’abandonar la casa entre el 19 i el 20 de juliol, just  abans que tant l’església com el col·legi fossin incendiats. Dels disset maristes, nou foren morts. Quatre ho van ser el dia 21 de setembre a l’Arrabassada: els germans Apolinar (Lucinio Elena García), Cosme (Florencio Gil Navarro), Graciano (Narcís Girbau Puig) i Pascual Pedro (Martín Ojanguren Gómez). Els altres cinc formaven part del grup de quaranta-sis maristes assassinats el 8 d’octubre del mateix any en el cementiri de Montcada: els germans Isaías María (Victorino Martínez Martín), Porfirio (Leoncio Pérez Gómez), Prisciliano (Josep Mir Pons), Ramón Alberto (Feliciano Ayúcar Eraso) i Santiago María (Santiago Sáiz Martínez).

Seu de la Solidaridad Obrera (1936-1939)

L’incendi de l’edifici no va afectar-ne l’estructura, només les parts interiors. Segons Martí Viñoles, es va poder «aprovechar todo lo exterior, o sea toda la obra, por carecer en gran parte de tabiques y muros, ya que casi todas las clases estaban separadas por vidrieras practicables» (carta publicada a La Vanguardia, 14 jul. 1977, p. 5).

L’edifici va ser incautat i, en una data que desconeixem, adjudicat a la CNT-FAI per a instal·lar-hi els tallers de la seva impremta, que fins aleshores estaven en el mateix carrer del Consell de Cent, entre Casanova i Muntaner. El primer número imprès en els nous tallers de la Solidaridad Obrera –coneguda popularment com a Soli– fou el 1416, corresponent al dimecres 28 d’octubre de 1936. El 29 de gener de 1937 hi queda també instal·lada la Redacció, provinent de la Ronda de Sant Pere.

Segons Jaume Fabre, el taller comptava amb tres rotatives traslladades des de l’antic taller (una comprada el 1930 al diari madrileny Libertad i dues d’alemanyes adquirides, respectivament, els anys 1934 i 1937). A aquestes hi afegí encara dues rotatives més, petites, incautades a La Veu de Catalunya. Tenia també setze linotípies angleses, estenotípies i abundant material tipogràfic, tot comprat legalment per la CNT amb aportacions dels seus militants, a excepció de les dues rotatives incautades.

És molt possible que, per a encabir-hi la maquinària de la impremta, d’aquesta època dati l’ampliació de la planta baixa de l’edifici, ocupant part de l’antic pati de l’escola. També és probable que, a causa dels desperfectes causats per l’incendi de l’edifici, desapareguessin els merlets de la façana i es modifiquessin les obertures del segon i tercer pis del cos central. No hem aconseguit trobar de quan data l’ampliació de l’ala del carrer Villarroel amb l’afegit d’una segona planta; segons una còpia fragmentària del lloguer de l’edifici que es va fer l’any 1939 (conservat a l’arxiu de la Parròquia de Sant Josep Oriol), en aquells moments la part de Consell de Cent ja comptava amb els dos pisos.

A més de la Soli, dirigida durant els anys de la guerra per Liberto Callejas, Jacinto Toryho i Josep Viadiu, i que va arribar a tirar 200.000 exemplars diaris, l’edifici de Villarroel-Consell de Cent també fou la seu dels tallers i la redacció del diari Catalunya. Amb aquesta publicació (febrer 1937-març 1938), dirigida per Ricard Mestres, la CNT pretenia adreçar-se als treballadors catalans en la seva pròpia llengua. L’intent, però, no acabà de reeixir i un parell de mesos després d’aparèixer el darrer número era substituït pel diari de tarda CNT, escrit com la Soli en castellà.

BIBLIOGRAFIA

Capdevila i Soldevila, Josep. La Parròquia de Sant Josep Oriol : notes històriques, 1907-2004. Barcelona : Parròquia de Sant Josep Oriol, 2005
Fabre, Jaume. La Contrarevolució de 1939 a Barcelona [en línia] : els que es van quedar.  Bellaterra : Universitat Autònoma de Barcelona, 2003. < http://www.tdx.cat/TDX-0626103-191127/> [consulta: 4 abril 2014]
Instituto de los Hermanos Maristas. Mártires maristas [en línia]. Roma, 1996. < http://cepam.umch.edu.pe/Archivum/Archivum01/2022160063199990020004.doc> [consulta: 10 abril 2014]
Lligadas Vendrell, Jaume. L'Herència de Magdalena Modolell : Viladecans 1915. Viladecans : Grup Tres Torres, 2011
Magrinyà Bragulat, Raimon. Sant Josep Oriol : una parròquia de l'Eixample de Barcelona : 1907-1936. Barcelona : Parròquia de Sant Josep Oriol, 1992
Marsillach, Adolfo. Tan lejos, tan cerca : mi vida. 2a ed. en Fábula. Barcelona : Tusquets, 2002
Solà i Dachs, Lluís. Història dels diaris en català : Barcelona 1879-1976. Barcelona : EDHASA, cop. 1978
Tavera, Susanna. Solidaridad obrera : el fer-se i desfer-se d'un diari anarco-sindicalista (1915-1939). [Barcelona] : Diputació de Barcelona : Col·legi de Periodistes de Catalunya, DL 1992 

Agraïments: M. del Tura Molas (Hemeroteca), Josep Capdevila (Arxiu de la Parròquia de Sant Josep Oriol)

Jaume Clarà i Arisa
Secció de Col·leccions Generals