El fons Gasch, que va entrar a la Biblioteca de Catalunya el 2017 per donatiu de la família, està format per 170 capses d’arxiu, cinc de les quals corresponen a originals dels seus guions radiofònics.

Amb seixanta anys a l’esquena, la pipa sempre a flor de llavi, Sebastià Gasch s’apuntava a l’aventura de la ràdio. Escriptor i periodista prolífic, és evident que el seu bagatge li devia permetre escriure amb els ulls tancats, tant pels coneixements que tenia sobre els temes proposats, com per l’habilitat i mestratge demostrats en els llibres i articles que havia arribat a publicar.

El gruix de guions conservats a la BC eren per a programes de Radio Nacional de España en Cataluña (Centro Emisor del Nordeste), però en va escriure també per a altres emissores, com Ràdio Barcelona, Radio Bilbao, Radio Circus, i alguna conferència per a la Universidad del Aire.

Tot i que RNE era “el portaveu radiofònic del règim [...] els professionals de RNE a Catalunya [...] van connectar ben aviat amb l’esperit barceloní de tipus mitjà i, per extensió, del català d’arreu del país.”[i]  Un d’aquests professionals era Xavier Foz. Al seu llibre Sense embuts[ii] explica que va conèixer Gasch a principis dels anys seixanta. Foz – un jove de 26 anys, admirador dels articles del crític publicats a Destino - li va proposar de col·laborar a la ràdio.

De molts guions ens ha arribat el manuscrit, d’altres la versió mecanografiada, i en alguns casos ambdues versions. Es conserven també fulls solts amb notes de treball, llistes de temes musicals, retalls de premsa i algunes cartes.

Els papers ens parlen de qui hi escriu i del moment en que són escrits. I aquests guions escrits són reflex del seu autor i de la seva època. Gasch, com tothom en aquell temps, reciclava el paper: utilitzava el revers dels fulls per a notes i apunts, i també per redactar els seus escrits. Els fulls on escrivia són còpies en ciclostil de circulars, publicacions com la revista francesa de cinema Unifrance Film, congressos, festivals, etc. 

Així mateix també reciclava el contingut. En un text manuscrit, trobem retalls mecanografiats o impresos que són fragments propis intercalats. Devia aprofitar paràgrafs sencers d’articles publicats a Destino, altres revistes o, fins i tot, de guions de programes anteriors.

Els temes eren majoritàriament sobre l’art i l’espectacle. Hi surten personatges del music-hall, del flamenc, de la cançó, del circ. També versen sobre barris de Barcelona, èpoques i locals emblemàtics del passat que eren presentats com a molt enyorables.

Estan tots escrits en castellà, que era la llengua en que s’emetia als anys seixanta. La ràdio sota la dictadura donava poca informació - i només d’un color - i molt d’entreteniment. Gasch escrivia guions per a programes divulgatius d’alta qualitat, que varen ser molt ben rebuts per l’audiència.

Els continguts es presentaven amb blocs de veu i talls de so o de música que arrodonien el missatge. Per a la majoria de guions hem trobat llistes amb les músiques per a cada tall que s’introduïa, i ho hem pogut casar amb els textos. En d’altres, al mateix text ja s’hi indica el disc que sonarà.

La música que s’utilitzava era la de l’època a la que feia referència el capítol. És a dir, que sonaven les mateixes veus que varen fer famosos els temes.

Els guions conservats al fons Gasch corresponen als programes que veurem tot seguit.

“Historia del music-hall”

Va ser la primera col·laboració entre Gasch i Foz, l’any 1962. D’aquesta sèrie conservem només un guió, correspondència i retalls de premsa. Gasch va guardar els anuncis de cada programa publicats a diaris locals.

“A la luz del recuerdo”

S’emetia cada dimecres, entre l’octubre del 1962 i el setembre de 1964. El títol del programa – i el contingut - era el mateix que duia una columna que Gasch publicava a Destino. Era, en paraules de Gasch,  una “evocación nostàlgica de tipos, ambientes, pasajes de una época que yo, por mi edad, he conocido”. És la sèrie més nombrosa: comprèn una cinquantena de guions. El format constava d’una careta gravada locutada per una veu femenina i una masculina que s’expressaven amb musicalitat teatral:

“A la luz del recuerdo / Una pàgina retrospectiva jalonada por nombres y hechos inolvidables. / A la luz del recuerdo / Un mundo que revive en su mente; una épocas de fascinación inmortal, episodios y figuras resucitados ante el micrófono / A la luz del recuerdo.”

El pes de l’emissió anava a càrrec del narrador, Xavier Foz, i s’hi intercalaven els diàlegs de dos personatges - Don Luis i Don José – sexagenaris interpretats pels actors Fernando Parés i Juan Antolín. Era una lectura dramatitzada on els dos senyors ficaven cullerada al que explicava el narrador. Usaven fórmules repetides com “Y usted que lo diga, amigo mío”, o ”Vivir para ver, querido amigo, vivir para ver”. El to era pompós - avui ens pot sonar un pèl ranci – i estava ple d’enyorança pels temps passats on, evidentment, tot era millor.

Sempre s’obre amb un context històric i es fan referències concretes i quotidianes. Entremig de la narració, de tant en tant, apareix l’autèntic Gasch. I es mulla. N’és un exemple el fragment on abomina del Modernisme, a l’episodi “1900 o la Bella época”:

“El estilo modernista fue el reflejo de una época dotada de grandes medios materiales pero procreadora de genios presuntuosos, delirantes, anárquicos, de una oscuridad linfática en su búsqueda de lo extraño. Venida de Viena, una ola de singularidades ornamentales inundó Europa. Es lo que se llamaba entonces “el encanto profundo de las serpentinas agitadas por el viento”. Era el estilo pulpo, la cerámica verde y mal cocida, las líneas estiradas en ligamentos tentaculares, la materia atrozmente torturada.”

Al final de cada capítol s’anunciava el títol del nou episodi. Així, la majoria de guions han pogut ser encadenats, cosa que n’ha facilitat molt l’ordenació, ja que no estan datats.

El programa va tenir molt d’èxit, hi ha constància que els oients trucaven i escrivien cartes per proposar nous temes.

“El mundo rueda: Álbum del ayer”

Es va emetre entre el 1964 i el 1965. Conservem una vintena de guions, dividits cadascun en cinc parts. Es dedicava setmanalment a un tema monogràfic i cada dia de la setmana es radiava una part. Dins l’espai “El mundo rueda” Foz i Gasch conversaven, també mirant enrere amb nostàgia, en una secció amb el títol ”Album del ayer”. Foz interpel·lava el seu interlocutor i això donava peu a mini conferències de Gasch, ja fos sobre Dalí, el Paral·lel, el Liceu o Miró. A la majoria de fragments, s’acomiadaven així: “Y nada más por hoy. Hasta mañana, si Dios quiere!”

“Café-concierto”

Hi ha vuit guions mecanografiats, emesos entre el 1966 i el 1968. L’esquema ja no es presenta en forma de diàleg. O bé només hi havia un narrador i s’intercalaven les músiques (que vénen indicades), o bé s’adaptava el text al llenguatge radiofònic. Trobem també correspondència i documentació relacionada amb les remuneracions que rebia Gasch per cada programa.

L’arxiu de RNE a Catalunya conserva en bobines els enregistraments sonors d’aquests programes, que estan en procés de digitalització. Entre ells hi ha alguns capítols dels guions que han arribat a la Biblioteca de Catalunya i que varen ser radiats fa gairebé seixanta anys. En sentir les veus a la ràdio, materialitzant la paraula escrita, el text de Gasch reviu. Definitivament, els papers ens parlen.

Lourdes Martín
Secció de Manuscrits

[i] Joan Munsó Cabús. “RNE a Catalunya, síntesi històrica”. Dins: Annals del periodisme català, núm. 23 (1993), p. 64

[ii] Xavier Foz. Sense embuts. Barcelona: Planeta, 2003, p. 168-169