50 anys d’un servei de consulta pública de documents sonors. La segona etapa (1981-1993)
Quan la Generalitat de Catalunya, una vegada restaurada, va reorganitzar els serveis bibliotecaris transferits de l’estat espanyol amb el Real Decreto 2210/1979, el fons sonor procedent del Dipòsit Legal que era a la Universitat va passar a ser gestionat pel Servei de Biblioteques de la Generalitat. Durant deu anys (1981-1991), l’activitat de la Fonoteca es va mantenir sota mínims a la mateixa seu de la Universitat, malgrat que s’especulà amb la possibilitat de traslladar-la al Palau Moja, primera seu de l’organisme administrador del sistema bibliotecari català.
En el disseny del que havia de ser la futura Biblioteca Nacional, els responsables de la política patrimonial bibliogràfica imaginaven les funcions que hauria de tenir la Fonoteca, algunes de les quals no es van arribar a desenvolupar (com l’arxiu de veus il·lustres o el catàleg col·lectiu d’enregistraments sonors), mentre que d’altres s’han complert:
“Les biblioteques a Catalunya. Estat actual i perspectives”, text de la intervenció del Director General de Patrimoni Cultural, Antoni Bonet i Armengol, a la taula rodona celebrada l’11 de gener del 1981 i publicada al Butlletí de l’Associació de Bibliotecàries de Catalunya, núm. 1 (1982)
Malgrat els propòsits inicials de canvi de seu, la Fonoteca no es va moure del seu lloc original fins que, preveient la seva integració a la Biblioteca de Catalunya, el 1991 es va traslladar provisionalment a uns baixos de la Gran Via de les Corts Catalanes. Allà compartí espais amb la Biblioteca Bergnes de las Casas (avui també integrada dins la BC), el Centre d’Història de Catalunya (avui al Museu d’Història) i els magatzems de la Biblioteca de Catalunya, desplaçats mentre van durar les obres de reforma de l’Antic Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Finalment, el 1997 s’enllestiren aquestes obres i tant el fons com el personal de la Fonoteca s’hi instal·laren definitivament.
La situació del servei en aquesta etapa era molt irregular. Des de la inauguració, l’horari era de 18 a 22 h. Més tard, es reduí fins a les 9 del vespre. Quan se’n va fer càrrec la Generalitat, amb una auxiliar i una bibliotecària per a dur a terme tota la tasca ingent de posar al dia la catalogació de tot el Dipòsit Legal, l’horari encara es reduí més, fins a obrir tan sols una hora. En tenim constància a través de la queixa d’una usuària:
La missió de la Fonoteca, a més, no acabava de quedar clara dins la Llei 3/1981, de Biblioteques, ja que no en feia menció específica com a servei ja existent, sinó com a part de la producció bibliogràfica que, procedent del Dipòsit Legal, havia de gestionar la Biblioteca de Catalunya (art. 7). En la primera disposició addicional, en canvi, es diferencien els fons “audiovisuals i fonogràfics” dels bibliogràfics d’especial valor que hauria de protegir la Llei de Protecció del Patrimoni Cultural.
En aquest context, els documents sonors i audiovisuals procedents del Dipòsit Legal no eren els únics que esperaven una destinació planificada. Les partitures musicals, fullets o cartells tampoc no tenien assignat un organisme que les acollís, tal i com queda reflectit en la correspondència entre Diputació de Barcelona i Generalitat de Catalunya l’any 1985, en plena etapa de transició de la Biblioteca de Catalunya cap a servei nacional. Finalment, però, cada tipologia documental anà a parar al lloc que li corresponia. Totes, per cert, dins de les diferents unitats actuals de la Biblioteca de Catalunya.
Cal destacar que, malgrat el poc personal assignat a les tasques de gestió documental, durant aquesta etapa es va iniciar la catalogació del Dipòsit Legal corrent, mentre que es desencaixava tot aquell fons que encara no s’havia processat. Malgrat ser coneguda com a “Fonoteca”, la recepció dels primers vídeos de format domèstic (vídeo Beta i VHS) a partir del 1982 la va convertir a la pràctica en un arxiu sonor i audiovisual.
Mercè Rubió, directora en funcions i funcionària de la Generalitat, va iniciar un treball de recuperació del patrimoni sonor català que va donar com a fruit l’ingrés de col·leccions particulars molt destacables, entre les quals la del musicòleg gironí Emili Figueras o la del violinista Enric Roig i Masriera. Fruit d’aquesta excel·lent gestió, també arribarien les discoteques i els fons sonors dels cantants Marcos Redondo i de Conxita Badia, mentre el Departament de Cultura ampliava les col·leccions patrimonials amb l’aportació del fons de la discogràfica Concèntric.
Margarida Ullate i Estanyol
Unitat de Sonors i Audiovisuals
Facebook de la biblioteca Twitter de la biblioteca Flickr de la biblioteca Tagpacker de la biblioteca Canal Youtube de la biblioteca Pinterest de la biblioteca Instagram de la biblioteca