Amèlia Riera és una d'aquestes artistes peculiars, la seva obra és trencadora, innovadora i només hi ha dues paraules per definir-la: Amèlia Riera és Amèlia Riera. 

L’Amèlia, que aquest any ha donat a la Biblioteca de Catalunya part de la seva creació, és una artista que dialoga amb ella mateixa en la seva obra de manera molt profunda però alhora sempre s'ha implicat perquè l'art salti del llenç i s’aboqui en la societat. 

Tot va començar quan aquest 23 d'abril, a la Jornada de Portes Obertes per sant Jordi, hi havia un espai reservat per a l'obra que Amèlia ha donat, i en les fotos que van prendre els fotògrafs en la visita de l'artista a la biblioteca, van captar la força d'ella i de la seva obra, de manera que és impossible quedar-te indiferent.

Aquest article és un homenatge a la mostra col·lectiva que va promoure l’any 1974.

Amèlia un dia prengué un taxi per dirigir-se a una de les galeries d'art del carrer Consell de Cent i com que el conductor era sabedor de la vida artística d'aquest carrer, li va comentar que a la seva dona li encantaria visitar una galeria, però mai s'hi havia atrevit. L’artista els va convidar a anar-hi quan volguessin ja que una galeria d'art és un espai per al delit i no un mercat de peces.

Després d'aquesta conversa Amèlia va voler treure l'art al carrer i fruit d'això és l'exposició de la MAN, "Mostra Art Nou" de l'any 1974, on ella i 20 artistes més van omplir la Rambla Catalunya d'art i de cotxes: Vilacasas, Evarist i Romà Vallès, Valbuena, Tharrats, Gerard Sala, Ràfols Casamada, Pericot, Parets, Hernández Pijuan, Sebastià Forné, Claret, Cardona Torrandell, Carbó Bechtold, Bosch Cruañas, Bartolozzi, Artigau, Arranz Bravo, Argimon i la pròpia Amèlia.

Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Eduard Olivella (1974)

Per a una descripció del que va ser l'exposició es pot llegir l’article de Lluís Permanyer, que com ens té acostumats, ens descobreix el nostre passat i les seves lletres són com cops de martell que contemplen encara més la nostra identitat com a barcelonins i catalans.

A l'inici de l'article, Permanyer escriu: "En aquell estiu de 1974, auster de notícies i canvis", no és del tot exacte, només cal recordar que el 9 d'agost Nixon va dimitir, o com el Príncep Joan Carles durant 43 dies va ser dictador interí degut a la greu hospitalització del caudillo. Cèlebre va ser el seu decret del 5 d'agost en què assignava retribucions i beneficis als mutilats del costat nacional menyspreant i oblidant als espanyols del bàndol republicà.

Tot i que en el seu article diu que l’autor de la fotografia utilitzada és de Pérez de Rozas, sembla que en realitat és de Joan Francesc Estorch, nebot dels Estorch, Joan i Pere. Casualment, aquest últim formà part de la plantilla de la Biblioteca des de 1943 fins a 1962.

Encara que Permanyer en el seu text diu que SEAT va posar com a única condició a la donació dels cotxes que aquests no tinguessin vidres, es pot observar que algunes peces sembla que els conserven i fins i tot un té els fars.

L’Amèlia va encertar de ple amb la utilització dels SEAT 133, donats per la fàbrica, el model s'havia presentat un mes abans al Saló de l'Automòbil de Barcelona, ​​i és una clara mostra de la implicació de SEAT en el teixit social de Catalunya.

Els SEAT 133 es presenten com una obra d'art, però no en un museu o galeria, són exposats en el seu "lloc de treball", el carrer, i dona a la MAN del 74 una temporalitat molt concreta.

Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Eduard Olivella (1974)

Eduard Olivella no fotografia un quadre penjat en una paret blanca o una escultura en un saló, són imatges on es barreja art i vida quotidiana, és inevitable veure darrere de les escultures quines botigues hi ha, com vesteixen els transeünts o els models d'automòbils estacionats o que circulen, en què si ens hi fixem, excepte un R-8 i un Dodge Dart, model anterior al de l'atemptat de Carrero Blanco, tots els cotxes són SEAT. Aquestes fotos són una reivindicació més del paper de SEAT en la nostra història recent i vida quotidiana.

Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Eduard Olivella (1974)

Per desgràcia, les escultures, un cop acabada l'exposició, van desaparèixer, totes les fonts indiquen que van ser destruïdes, però no ho crec, de la mateixa manera que s’han trobat les fotos d'Olivella, tinc la convicció que algun cotxe es va salvar.

Un dels artistes participants, Joan Vila Casas, aquest mateix any va realitzar també una obra titulada Autometria 600, utilitzant un SEAT 600, aquesta obra està exposada al Museu d'Art de Sabadell. Aclarim que l'artista no guarda parentiu amb la Fundació Vila Casas, que com hem escrit, ha col·laborat en la investigació d'aquesta ressenya.

Sobre aquesta exposició, l’Amèlia em va indicar que preguntés a la Fundació Vila Casas, que molt amablement em van redirigir a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

A la meva consulta a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona, no només em van mostrar les fotografies d'Estorch, l’endemà em van escriure dient que sobre l’esdeveniment també hi havia material d'Eduard Olivella. Són les fotos que ensenyem, que es conserven a l'Arxiu Fotogràfic gràcies a la donació de l’artista.

Aquest article és una mostra de la generositat de les institucions, tant públiques com privades i dels seus integrants, els que sempre et brinden informació, en la majoria dels casos inèdita.

És llavors que centro el meu escrit en el que ha estat la generositat i participació col·lectiva d’aquesta investigació, que com a premi és compartir les fotografies que va prendre Eduard Olivella sobre l’esdeveniment fa 44 anys, i que molt gentilment ens ha donat el seu permís per poder-les ensenyar.

Per a la Biblioteca de Catalunya recalar a l'obra d'Eduard Olivella és retrobar-lo: el 1975 hi havia realitzat una exposició titulada "L'home i l'obra". A més, comparteix amistat des la universitat amb Francesc Fontbona, antic cap de la Unitat Gràfica; i amb Ricard Marco, fotogràf de Digitalització, de qui en va ser mestre. La Biblioteca és un gran hub de cultura i art que tenim a la nostra nació.

L'obra d'Amèlia Riera i Eduard Olivella és útil per recuperar una època molt important en la nostra història. Abans de l'exposició de juny del 74, a Madrid va tenir lloc l'atemptat de l'almirall Carrero Blanco el desembre del 73, i tres mesos després, al març del 74, hi va haver l'execució de Puig Antich, de manera que Catalunya vivia uns temps convulsos.

Un altre fet que també passà a la història de Barcelona, aquest cop en to esportiu, va ser la lliga que va guanyar el Barça a l'abril del 1974, la lliga de Cruyff, 14 anys després de l'última, tot i que van haver de passar altres 11 anys per l’"Urruti t'estimo" de Puyal, la veu de Catalunya que ara se'ns retira.

Les fotografies capten una Barcelona de canvi, l'any anterior Porcioles va deixar l’alcaldia de Barcelona i en faltava un per la mort de Franco.

Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Eduard Olivella (1974)

Amèlia Riera va aconseguir conjugar art, societat i indústria, prenent els carrers en uns moments en què el factor més important per ser artista no era ni la inspiració ni la tècnica, sinó la valentia.

Gràcies, Amèlia i Eduard.

Ferran Pujol Querol
Taller d'Enquadernació
Servei d'Emmagatzemament, Preservació i Conservació

En aquest homenatge a l’Amèlia Riera i a l’Eduard Olivella, vull  expressar el meu agraïment a la Karibel, l’Iris, la Roser, la Núria, i en especial al Ricard Marco per el seu assessorament. Com a la Claudia de la Fundació Vila Casas, i a la Maria i la Montse de l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Per a un historiador no hi a res millor que treballar amb fonts orals o directes.