L’any passat es varen complir cinquanta anys de la mort d’Ismael Smith i Marí (Barcelona 1886 – White Plains (New York) 1972), i una vida i obra doblement intenses que mereixen un record en l’equador del centenari de la seva mort que, ara, ens queda força lluny. Molts articles i monografies, sobretot a partir de 1989 des de la mateixa Biblioteca de Catalunya -dipositària de part del seu llegat- i fins a la recent retrospectiva del MNAC de 2017, han contribuït a situar-lo al lloc d’honor que bé mereix en la història de l’art català, tot i que encara presenta ‘incògnites’ per resoldre.

Primerament tractat com a modernista, tot i que definit també com a epígon del noucentisme per Eugeni d’Ors, Smith fou un artista que tant des de les arts bidimensionals com des de l’escultura va expressar-se des de diversos registres, tensant gèneres, iconografies i formes fins a extrems inèdits en l’art català. Noucentista decadentista segons alguns, no es pot negar pas la influència d’artistes precedents com Aubrey Beardsley o Félicien Rops en la seva plàstica, però fou aquest accent decadentista un dels diversos registres que va utilitzar Smith al llarg de la seva carrera, navegant en les tèrboles aigües del moment que li va tocar viure, i no pas amb poc èxit, especialment a la seva primera època. En tot cas, un artista de difícil encaix, d’una singularitat poc comú per al seu moment, les etiquetes habituals del qual sovint són una cotilla per a descriure’l.

Smith fou artífex d’un univers de figures idealitzades en un intent reeixit de figuració on les angoixes quedaven diluïdes amb un esmolat sentit de l’humor i amb una elegància al·legòrica poques vegades vista. Smith subverteix els clàssics greco-llatins, el folklore i la faràndula de l’època, l’adotzenat costumisme de tradició hispana (amb el seu ‘casticisme’ de saló), etc., i gaudí exagerant els costums d’una burgesia coetània, aquesta si, decadent i refractaria a les novetats plàstiques. Potser seria la seva inclinació a l’expressió vital desinhibida la que el duria a trobar-se a gust amb el sarcasme, la ironia fina o, directament, des de l’energumènica distorsió de les proporcions i expressions de moltes de les seves escultures. Formes i continguts, tots ells, que part d’un públic no va poder pair, allunyant-lo a partir de cert moment tant de l’èxit, com de molts encàrrecs de volada. En tot cas, se’m suggereix més com un personatge que posava en evidència la falsedat i hipocresia dels costums d’uns anys sense que això li preocupés poc o gens.

Un grapat de documents gràfics que veuen la llum 

Recentment han aparegut a la Unitat Gràfica una sèrie de materials originals seus, alguns d’ells inèdits. Es tracta de restes del donatiu que ingressà en el seu dia a la BC, potser els materials solts que el mateix Enrique Garcia Herraiz va rebre de mans de Paco, el germà d’Ismael, i que li va entregar poc abans de la mort de l’artista. Garcia Herraiz s’encarregaria de fer-ho arribar, junt amb les obres més valuoses, a diferents museus i institucions com la nostra biblioteca. Aquests probablement formarien part de les caixes de l’artista que guardarien durant un temps els seus amics als Estats Units, el matrimoni Knapp, i que foren repartits a posteriori -amb la donació principal ja feta-, sent desats dins l'antiga classificació de la Unitat Gràfica fora del catàleg de la BC. Si bé el gruix principal son retalls de publicacions periòdiques, sense entitat documental pròpia, i algunes fotografies d’obres seves, també hi ha retrats fotogràfics, postals, nadales i PF’s, un exlibris amb decoració dibuixada afegida pel mateix artista, esbossos a llapis i tinta, proves d’estat de dissenys comercials seus, efímers comercials i culturals, un menú, una carta mecanoscrita i un mecanoscrit pretesament autobiogràfic. Materials alguns dels quals entren en la categoria d’efímers i que són part troncal de la Unitat Gràfica.

Un retrat d’Smith en format postal 

Començarem amb una postal-fotogràfica la imatge de la qual és ben coneguda, ja que fou inclosa al catàleg de la seva obra gràfica publicat per la BC l’any 1989. Podem datar-la cap al 1920 i veiem un Smith jove, d’uns trenta i pocs anys (Fig. 2), quan va anar als Estats Units. Un retrat que podem posar en relació directa amb el de 1916 i que hem reproduït al principi (Fig. 1). Ens trobem davant d’una tipologia híbrida que estigué molt de moda des del tombant de segle i fins a la postguerra: la targeta postal personalitzada, de la qual Smith n’encarregaria una tirada per anar enviant a Europa a les seves coneixences i familiars des de l’altra banda de l’Atlàntic.

‘Bon Nadal i Bon Any: soc l’Ismael Smith’: una nadala, PF i targeta de presentació 

Seguirem amb un efímer de caràcter triple: nadala, PF (pour feliciter l’année) i targeta de presentació seva. Es tracta d’un exemplar que va entrar a la BC, segons es fa constar al sobre que la contenia, per un intercanvi fet l’any 1997 amb Albert Manent, afegint-se al recull de la Unitat Gràfica amb la resta de materials. Pot ser datat aproximadament cap al 1941, ja que en ella hi fa constar la seva nova adreça nord-americana a Irvington (Fig. 3). A la representació es pot comprovar la cura que Smith tenia pel ritme de les seves composicions; aquí afegeix un interessant component de naturisme edènic, de comunió amb el mon animal i la naturalesa.

Ephemera comercial per a la posteritat 

Smith va realitzar una propaganda comercial per a la empresa Grasas y Jabones, S.A., situada al barri del Clot de Barcelona, on s’anunciava la presencia d’aquella a l’Exposició Internacional del 1929. Smith representà un obelisc emmarcat per fulles de llorer, en clara al·lusió a l’excel·lència dels productes (Fig. 4).

També va fer altres treballs per a efímers com el taló comercial de l’Antiga Casa Gallard, una bugaderia del carrer Consell de Cent de Barcelona, per a la qual dissenyà una composició on barreja l’estilització de les figures, en la línia de Beardsley -es diria que gairebé britàniques-, amb els trets modernistes de l’entrada del comerç, davant la qual aquelles passegen amb un també extraordinàriament estilitzat gos (Fig. 5).

Unes proves d’estat publicitàries 

Molts dels materials d’aquest recull, dèiem, són simples retalls de revistes o diaris. Alguns d’ells, però, son estampacions originals sobre paper setinat, probablement estats previs a la ploma. Es tracta d’anuncis per a establiments com un gimnàs, un moblista, un impressor musical i una joieria-rellotgeria (Figs. 6-9). Amb ells podem observar com Smith es mostra còmode en els registres de difusió publicitària popular, ja siguin aquests més seriosos o més humorístics.

Smith i el teatre 

Una altre tipologia d’efímers on trobem el treball d’Smith fou en fullets o díptics teatrals. En aquest cas un del Teatre Català Romea relatiu a una sessió continua de petites obres teatrals i adaptacions d’entre les quals s’hi compten una versió de The Tell-tale heart d’Edgar Allan Poe i que foren representades en benefici de l’actor Ramon Tor el vint-i-dos de maig de 1908 (Fig. 10). A la portada del díptic Smith hi representa una estilitzada caricatura del seu amic Tor -l’original en tinta del qual es troba a l’Institut del Teatre-, una de les principals figures de l’escena teatral catalana d’aquells anys junt amb Margarida Xirgú, qui també participà a les representacions anunciades al mateix díptic.

Un efímer d’un projecte editorial no publicat 

Es interessant també el fullet publicitari -amb butlleta de subscripció inclosa- per a la edició d’un recull de conferències del malagueny Diego Ruiz Rodríguez (Fig. 11), personatge peculiar que irrompé a l’escena barcelonina amb certes ínfules redemptores de la classe obrera i que també es va fer abanderat de la causa per la nació catalana. Entre d’altres facetes d’aquest personatge s’hi compten la poesia, les conferències polítiques i sindicals, la filosofia i la medicina. Val a dir que no he trobat cap indici de l’existència d’aquesta publicació anunciada per entregues, potser un projecte editorial no dut a terme o bé directament prohibit donat el caràcter revolucionari de Ruiz qui, per cert, era cosí de Pablo Ruiz Picasso. Entre els il·lustradors de l’obra hi haurien el mateix Smith, Apa (Feliu Elias) i Lluís Bagaria, tal i com es fa constar a l’imprès, per al qual es va triar una il·lustració d’Smith.

Un menú esperantista 

De 1908 data aquest menú esperantista en el que es relaciona els diferents plats de l’àpat en aquesta llengua, d’entre els quals hi ha el Riso Esperanto, el Bovido Beaufront o la Rostita kokido (Fig. 12). Smith va realitzar la il·lustració enganxada amb cola a la targeta de suport: una representació en clau galant de la història d’Adam i Eva i la temptació.

A l’entorn d’un exlibris d’Smith 

De tots és sabut que Smith fou un entusiasta conreador d’exlibris. Els seus dedicats a personalitats peculiars, com per exemple Tórtola Valencia, expressen bé la seva particular joie-de-vivre. A l’exlibris se’l gaudeix pristi, treballant des d’una línia clara, amb poques arestes o accents, i amb una clara pervivència d’allò heràldic i èpic vehiculat a partir d’ítems presos dels mites clàssics o llegendes medievals.

Un exlibris sense propietari -te buit part de l’espai del filacteri superior- fou l’element central d’un possible disseny amb dues cornucòpies que l’emmarcarien, tot i que potser només fou un ulterior assaig parcial de composició a llapis (Fig. 13). Aquí Smith la representa de manera canònica: amb fruites sortint de l’interior. Val a dir que hi ha un altre exlibris igual, també ‘retocat’ a llapis, amb una altra decoració afegida i que fou reproduït a la revista EX-LIBRIS on, per comptes d’una cornucòpia lateral, Smith l’emmarcà totalment amb filacteris de tradició barroca, amb angelets a la part superior i un dimoniet a la inferior inclosos.

La cornucòpia fou un element recurrent a la seva escultura: a la seva sensual  ‘Salomé’ de 1911 hi surt una de ben emanant, i també a la desapareguda ‘En abundància’, on hi representà un grotesc grup de mico, home i dona (1906-1907). Coneguda també com a corn de l’abundància era, segons la mitologia grega, la banya d’Amaltea que Zeus va esmicolar accidentalment, un corn que tenia el do d’oferir desitjos a qui li demanava. Amb el temps, aquesta, esdevingué símbol de l’abundància i la riquesa.

Altres dissenys originals d’Smith 

Molts dels seus ex-libris incorporen elements decoratius de caire historicista com escuts, armes,  filacteris, columnes clàssiques, cortinatges, etc. Un dels papers trobats conté uns escuts dibuixats en tintes negra i blava i a llapis (Fig. 14), ordenats a la manera dels seus projectes d’elements arquitectònics i bibelots per a Serra i Fiter o dels arquitectònics seriats que va fer per a Ceràmiques Serra de c. 1906-1910 i que podem veure al catàleg de l’antològica del MNAC de 2017.

Fotografies parisenques 

També formen part d’aquest recull gràfic unes interessants fotografies, algunes d’elles també conegudes per altres positius. Una d’elles és, potser, la que ha contribuït a estereotipar la figura d’Smith a prop de possibles ‘excentricitats’, tot i suggerir-se més com una broma entre amics retratant-se en un context de complicitat i broma, ell amb el que sembla un mocador al cap i un xal, al costat d’una dona desconeguda mig vestida d’home, i de Mariano Andreu, qui duu a sobre un mantó de Manila (Fig. 15).

Dues fotografies més, potser realitzades pel seu germà Pere Joan, ens mostren els altres dos germans Smith, Paco i Ismael, junt amb dos personatges no identificats, davant la columnata doble amb fonts i a un altre racó dels Jardins de Versalles (Figs. 16-17).

A un darrer retrat de grup veiem a Néstor, Maseras, Smith i Andreu, fotografia que podem posar en relació amb una del catàleg del MNAC de 2017 on s’identifica a Andreu, Ynglada i Smith junt amb una model a París c. 1911-1914, tots ells personatges que ja es coneixien de Barcelona i que, a París, confraternitzarien sovint (Fig. 18).

I dos mecanoscrits... 

D’entre aquests materials també hi ha una carta mecanoscrita de 1949 adreçada a Antonio Rivera Jordà, conegut submarinista i ufòleg català, amb la que li adjuntà uns exlibris i li en demana de seus (Fig. 19). Smith també expressa a la carta que ja no te gaire interès en la seva realització ja que, segons expressa, fer-los de qualitat requereix molta feina. A la prosa de l’epístola, rematada amb signatura seva i un post-scriptum manuscrits, ja es detecten certs indicis de deliris. Aquesta carta també és part de l’intercanvi de la BC amb Albert Manent de 1997, tal i com consta al sobre on ha estat desada vint-i-cinc anys.

Al segon mecanoscrit Smith ens dona informació sobre la seva presència a la premsa de principis de segle XX, junt amb algunes explicacions, sovint confuses, a l’entorn de fets i temes diversos de la seva vida (Fig. 20).

Xavier Soler Àvila
Unitat Gràfica

BIBLIOGRAFIA 

- Borbonet, Carmina, García Herraiz, Enrique, Ismael Smith gravador, Barcelona: Biblioteca de Catalunya, 1989.

- Casamartina, Josep [et al.], Ismael Smith. La bellesa i els monstres, Barcelona: MNAC, 2017 (Monografies 06).

- EX-LIBRIS. Portaveu de l’Associació Catalana d’Exlibristes. Any XXVII, núm. 55, 2015, p. 38-43.

- Smith i Marí, Ismael (et al.), Fons Ismael Smith, 1946-1972, Biblioteca de Catalunya.