El 6 de novembre de 1814 naixia Antoine-Joseph Sax, més conegut com Adolphe Sax. Han passat dos-cents anys del naixement del creador del saxòfon a Dinant, Bèlgica. Aquest jove clarinetista, fill d’un fabricant d’instruments musicals, volgué millorar les imperfeccions acústiques del seu instrument. Dedicà els seus esforços a inventar un instrument que fes d’enllaç entre la família del vent fusta i la del vent metall. I ho va aconseguir. Va inventar un instrument amb l’agilitat de la fusta i la potència del metall. 

El 1840, va construir el saxòfon en un taller del seu pare a Brussel·les i, un any més tard, en aquesta mateixa ciutat, el va tocar en públic per primera vegada. El 1842 el va presentar a París, on va rebre una molt bona acollida, i el va patentar el 1846.

Tot i els primers recels inicials per part de fabricants i músics, en general va ser ben acollit pels compositors de l’època. Hèctor  Berlioz va compondre el 1844 la que es considera la primera obra per a saxòfon, o, si més no, una de les primeres: Chant sacré, per a sextet d’instruments de vent. Altres mestres que van compondre música per a saxòfon o el van incorporar a les seves plantilles orquestrals van ser Johann Georg Kastner, Georges Bizet, Jules Massenet, Vincent d’Indy, Claude Debussy, Richard Strauss, Florent Schmitt, Maurice Ravel, i més tard Arthur Honegger, Darius Milhaud i George Gershwin.

L’efemèride d’enguany ha provocat que s’intensifiquin els concerts i els actes relacionats amb el saxòfon. Un exemple n’és el Liceu Sax Festival que tindrà lloc els propers dies 4, 5 i 6 d’abril al Conservatori Superior de Música del Liceu. La Biblioteca de Catalunya, per la seva part, aprofita per reivindicar el seu fons musical com a patrimoni de tots, aportar nou repertori a joves intèrprets i difondre els compositors catalans.

Si bé la música per a saxòfon va ser poc representativa en els inicis de la Biblioteca, ben aviat es van incorporar al catàleg mètodes, estudis, exercicis, obres originals , arranjaments i llibres sobre aquest instrument de vent fusta.

Les partitures impreses més antigues que es localitzen al catàleg són publicades per editorials de París i Brussel·les: Alphonse Leduc, Emile Gallet o Henry Lemoine. Això no és d’estranyar si es té en compte que és, per una banda, on Adolphe Sax va cultivar els seus èxits i, per l’altra, són dues ciutats amb gran pes editorial en el camp de la música impresa. D’entre aquestes obres destaca el Mèthode complete de saxophone-alto de Hyachinte Klosé, publicat a París per Alphonse Leduc al voltant de 1866. A finals del segle XIX també trobem els mètodes de Gabriel Parès i P. Ségouin.

De les partitures d’àmbit estatal i nacional destaquen les edicions de la Unión Musical Española als anys 20, les de Música Moderna als anys 40, i les de l’editorial Boileau als anys 70-80. En aquesta darrera dècada s’hi van afegir l’editorial Clivis i Catalana d’Edicions Musicals. Més tard, la majoria d’editorials inclouran repertori per a saxòfon als seus catàlegs: Dinsic, La mà de Guido, Tritó, Periferia Sheet Music o Brotons & Mercadal, per citar-ne algunes.

La biblioteca del musicòleg José Subirà conté un exemplar de Musique pour saxophone que, com diu a la primera pàgina, es tracta del "Répertoire du Conservatoire National de Musique de Paris, des Conservatoires et Écoles de Musique de France enseignement, morceaux de concours, pièces pour exécutions".

La majoria d’edicions de tombants de segle o de principis del segle XX, més que ser d’obres per a saxòfon sol, són obres per a orquestra, banda o conjunt instrumental amb saxòfon o saxòfons.

A finals de 1988, i amb més regularitat a partir de 1991, la Biblioteca de Catalunya comença a recopilar la bibliografia nacional de música impresa. És a partir d’aquest moment que augmenta la presència de la música per a saxòfon, ja sigui dins l’àmbit de la música clàssica contemporània, la música popular, el jazz o la música folklòrica. Dins aquesta recopilació hi va haver la recepció curiosa d’una sèrie de partitures d'edició francesa que es van imprimir a Catalunya i es van rebre per Dipòsit Legal; per exemple, la versió per a saxòfon i piano d’Scaramouche de Dàrius Milhaud publicada per l’editorial Salabert de París i impresa a Esplugues de Llobregat. Aquest no va ser l’únic cas; Les sons multiples aux saxophones de Daniel Kientzy o el Quatuor pour saxophones de Faustin Jeanjean són alguns altres casos. Probablement, al veure que aquestes peces no quedaven recollides per la Bibliographie de la France, aquesta pràctica es va desestimar ben aviat.

Autors de mètodes, estudis i exercicis més propers als ja citats són Adolf Ventas, Francisco Fleta Polo o Rafael Grimal. Destaquen també els volums coordinats per Gerhard Bosch que contenen estudis d’especialistes i compositors com: Joan Albert Amargós, Josep Maria Aparicio, Joan Jordi Beumala, Joan Josep Blay, Anna Bofill, Xavier Boliart, Teresa Borràs, Gerard Bosch, Manel Camp, Joan Castillo, Javier Feierstein, Daniel Garcia, Armand Grèbol, Salvador López, Concepció Ramió, Eladio Reinón, M. Rosa Ribas, Jesús Rodríguez Picó, M. Teresa Roig, Antoni Sebastià, Mercè Torrents, Joan Velert i Mariona Vila.

Materials ben diversos conviuen al catàleg. Des dels reculls sobre l’estudi del saxòfon a cura de Marc Sort, editats pel Taller de Músics de Barcelona els anys 2008 i 2010, fins a literatura infantil. El saxo i altres instruments de vent és un conte d’Eladio Reinón publicat per Bellaterra Música el 2008 dins la col·lecció “Històries d’instruments”.

El catàleg inclou obres d’autors com Lluís Benejam, Lluís M. Bosch, Gabriel Brncic, Alberto García Demestres, Luis Gasser, Armand Grèbol, Albert Guinovart, Ramon Humet, David Salleras, Albert Sardà, Mercè Torrents o Jordi Vilaprinyó, per citar-ne alguns. A més d’aquests autors i obres per a saxòfon sol que es localitzen al catàleg general, s’han d’afegir les obres manuscrites que es troben dins els fons personals de compositors com:

Soliloqui per a saxo alto (mi b) de Joan Altisent (1891-1971)
(BC, M 5247/1-2 manuscrit; BC, M 5306 imprès)
 

Pieza: para saxo solo de Josep Soler (1935)
(BC, M 6857/24)

Després de les obres per a saxòfon sol, les partitures que abunden més són les obres per a saxòfon i piano. També n’hi ha per a saxòfon acompanyat de contrabaix, de guitarra, d’orquestra, de percussió o de tuba. Algunes d’aquestes obres manuscrites que es troben dins els fons personals són:

Andante para saxophon barítono en Mi b, per a saxòfon i piano, de Francesc Laporta (1857-1900)
(BC, M 2292/9)

Duet per a saxofó i guitarra de Joaquim Homs (1906-2003)
[BC, Fons Joaquim Homs, en procés de descripció]

Valsos lírics, op. 15, tres valsos per a saxòfon i piano, d’Isidre Corderas (1929)
(BC, M 6523)

Els conjunts de saxòfons mereixen un punt i apart. Destaquen les obres per a duos de saxòfons i, especialment, per a quartets de saxòfons. Entre aquestes peces, tant es localitzen obres originals per aquest instrument (Joan J. Beumala, Salvador Brotons, Jordi Cervelló, Albert Llanas, Joan Antoni Moreno, entre altres) com arranjaments d’obres de grans mestres, com per exemple Isaac Albéniz, Johann Sebastian Bach, Wolfgang Amadeus Mozart o Robert Schumann. Alguns manuscrits representatius d’aquest bloc procedents de fons personals són:

Duos para saxófonos: basada en una sola serie dodecafónica de Montserrat Campmany (1901-1995)
(BC, M 7040/30-31)

Cuarteto para saxófonos de Montserrat Campmany (1901-1995)
(BC, M 7040/32-33)

Aria (Suite en re) de J.S. Bach, adaptació per a saxofon i piano d’Isidre Corderas (1929)
(BC, M 6911/2)

És evident que les col·leccions i fons personals inclouen documents i materials que cal tenir en compte. Si el fons del compositor Josep M. Ruera conté una sèrie d’obres instrumentals en les quals hi intervé el saxòfon, el fons Joaquim Romaguera i Ramió -crític, històriador i aficionat al jazz- inclou un conjunt de crítiques i retalls de premsa relacionats amb aquest instrument. Les col·leccions i fons personals conformen un conjunt documental que està en creixement constant. Darrerament s’han incorporat els materials d’una nova obra per a saxòfon procedents del fons del compositor Agustí Cohí Grau: el Concert per a saxofon tenor i cobla o banda.

M. Rosa Montalt
Secció de Música