Números, lletres i signatures
Al peu de les estampes, o en la justificació del tiratge dels llibres d’artista, podem trobar codificacions compostes per números i lletres que ens poden causar estranyesa. Amb aquest apunt intentarem explicar en què consisteixen.
Fins l’aparició de la fotografia, el gravat va ser el sistema de difusió de les imatges. Hi havia gravat original o de creació, dibuixat i gravat pel propi artista; i el gravat d’ofici, que reproduïa o interpretava composicions d’altres artistes.
Antigament els gravats s’estampaven il·limitadament. El límit estava en la resistència del material, i en el cas de les matrius xilogràfiques els tiratges podien ser llarguíssims. Amb les matrius calcogràfiques i depenent de les tècniques, el tiratge era més curt, perquè les planxes tenien més desgast.
Fins a finals del s.XV els gravats eren anònims, i és després que es van començar a signar amb monogrames o firmes gravades a la pròpia matriu.
Fotografia: Biblioteca de Catalunya
Fotografia: Biblioteca de Catalunya
Les estampes antigues no tenen numeració de tiratge, però presenten una sèrie d’inscripcions gravades al peu de la matriu, que fan referència a les persones que han intervingut en l’elaboració de l’obra. Les inscripcions poden ser tant en llatí com en la llengua de l’artista.
Fotografia: Biblioteca de Catalunya
Fecit, faciebat, f o Ft, incisit, sculpsit indica el gravador.
Fotografia: Biblioteca de Catalunya
Inventit, pinxit, delineavit creador o dibuixant de la composició.
Fotografia: Biblioteca de Catalunya
En el cas de gravats de petit format, com poden ser els ex-libris, en alguns casos no s’utilitza el nom sencer, sinó únicament les inicials o un monograma.
La convenció de numerar i limitar el tiratge s’inicia a finals del s. XIX, quan es comença a indicar el número d’exemplars de què consta cadascun, i així es dóna pas al tiratge limitat. A més a més, en el gravat de creació, l’autor va començar a firmar a mà, afegint d’aquesta manera el valor de l’autògraf de l’artista.
En l’actualitat és primordial la firma autògrafa de l’artista, però es tracta d’una pràctica generalitzada a partir de 1940.
La justificació del tiratge s’indica a cada estampa amb la numeració corresponent. Està formada per una fracció escrita amb llapis, anotada a l’angle inferior esquerre. El numerador correspon al número d’ordre dintre del tiratge total, i el número del denominador és el del total del tiratge. Si no s’indica el total de l’edició, els gravats seran considerats com a il·limitats.
Fotografia: Biblioteca de Catalunya
Un cop acabat el tiratge, es marca la planxa per tal que no es puguin tirar més exemplars, i es pot fer una estampa de prova anul·lada, on es veuen les marques que serveixen com a testimoni d’anul·lació de la planxa.
A més a més de la numeració del tiratge, podem trobar altres codificacions. Normalment es tracta de combinacions de lletres, i fan referència a estampes anteriors al tiratge definitiu. Aquestes codificacions s’acostumen a apuntar amb llapis, normalment només amb les inicials de cada paraula al marge inferior esquerre i en la llengua del propi artista.
Les estampes realitzades durant el procés d’elaboració de la planxa reben el nom de proves d’estat, i permeten seguir l’evolució del gravat i efectuar modificacions. Normalment es codifiquen amb les lletres P.E. i es poden acompanyar amb el número corresponent a l’estat.
“Avant la lettre” són proves en què no consta el text o títol que sí apareixerà en l’estampació definitiva.
P/A o proves d’artista acostumen a ser les impreses pel propi artista abans del tiratge definitiu, i no acostumen a sobrepassar el 10 % del tiratge.
Fotografia: Biblioteca de Catalunya
B.A.T o“Bon à tirer” és una prova única, que l’artista considera que és el model per fer el tiratge.
H.C. o F.C, fora de comerç o hors commerce són les estampes que guarda l’artista o el taller per a la seva col·lecció. Es tracta d’estampes no venals, i no poden sobrepassar el 10 % del tiratge total.
P.U. o proves úniques són aquelles de les quals només se n’ha fet una estampa o que s’han manipulat excepcionalment, de manera que no n’hi ha més.
Fotografia: Biblioteca de Catalunya
Pilar Estrada
Unitat Gràfica
Bibliografia
Catafal, Jordi ; Oliva, Clara. El Grabado. Barcelona : Parramón, 2002.
Rubio Martinez, M. Ayer y hoy del grabado y sistemas de estampacion. Tarragona : Tarraco, 1979.
Vives, Rosa. De cobre al papel : la imagen multiplicada. Barcelona. Icaria, 1994.
Facebook de la biblioteca Twitter de la biblioteca Flickr de la biblioteca Tagpacker de la biblioteca Canal Youtube de la biblioteca Pinterest de la biblioteca Instagram de la biblioteca