Menú superior





Ets a: Inici / El Blog de la BC / La Apolínea, una associació musical a mitjan segle XIX


Right menu

Dl Dt Dc Dj Dv Ds Dg
    1 2 3 4 5
6 7 8 9 10 11 12
13 14 15 16 17 18 19
20 21 22 23 24 25 26
27 28 29 30      

Etiquetes



La Apolínea, una associació musical a mitjan segle XIX

Fragment de la portada del Reglamento general. Barcelona: Imprenta de la Prosperidad, 1847. [Top.: Renart, Lligall XXVI, 1]

 

A l’encetar una recerca musical a la Biblioteca de Catalunya, cal tenir en compte la premissa següent: podem localitzar documents del nostre interès dins dels fons de la Secció de Música, però també dins dels fons d’altres unitats i seccions de la biblioteca. Un exemple podria ser el Fons Renart de la Secció de Manuscrits, un donatiu de l’arquitecte Bonaventura Conill Montobbio, el 1910, que aplega la documentació personal i professional de diversos membres de la família Renart. Entre ells, hi ha l’arquitecte Francesc Renart i Arús (1783-1853), persona vinculada a l’associació musical La Apolínea de la que es conserva un recull. [Top.: Renart, Lligall XXVI, 4]

El conjunt està format per una seixantena d’unitats documentals, la majoria manuscrites, que abasten els anys 1847 i 1848. En bona mesura es tracta de documentació comptable i vinculada amb la tasca de Renart com a tresorer de l’associació. La seu es trobava a l’Odeón-Apolíneo, ubicat al núm. 45 del carrer de l’Hospital de Barcelona --ben a prop de la biblioteca-- i tenia una capacitat per a 700 persones.[1] En un primer moment el compositor sicilià Casimiro Zerilli constava com a president honorífic i, més tard, la premsa barcelonina recolliria el nomenament del baró d’Abella.[2] Entre els membres de la Junta Directiva hi trobem l’agrimensor Tomàs Soler i Linés (1826-1874).[3]

 

Pàgina 3 del Reglamento general. [Top.: Renart, Lligall XXVI, 2]

 

L’article número 1 del Reglamento general (1847) assenyala els objectius de l’associació. Aquests eren: fomentar l’estudi de la música vocal i instrumental, exercitar a les persones interessades en dedicar-se a l’art de la declamació castellana de manera amateur o professional, permetre el gaudi als amants de la música i del teatre espanyol, i obtenir recursos econòmics per a diferents establiments de beneficència.[4] Per aconseguir aquests objectius existien cinc categories de socis: artistes, filharmònics, de mèrit, dramàtics i amics. Per accedir a cadascuna d’elles calien la proposta d’un soci de la mateixa categoria, cert nivell de coneixements i mitjans econòmics suficients per desenvolupar les tasques encomanades. L’any 1848 eren uns 200 socis, entre els quals destaca el matemàtic i arquitecte Josep Oriol i Bernadet (1811-1860).[5]

 

Rebuts de La Apolínea en concepte de mensualitats, Barcelona, 1 de gener i 13 de febrer de 1848; rebut de Fomento a nom de Francesc Renart i Arús en concepte de publicació d’avisos, Barcelona, 1 de febrer de 1848. [Top.: Renart, Lligall XXVI, 21, 39 i 61]

 

L’import de les quotes, 20 rals mensuals, servia per premiar el talent dels alumnes de l’Odeón i cobrir les despeses de les funcions celebrades els dilluns. Aquestes podien ser dramàtiques, de cant i ocasionalment de ball.[6] Anualment vuit funcions estaven dedicades a benefici de la Casa de la Caritat, les escoles de nenes pobres i de pàrvuls a càrrec de la Junta de Damas, la Sociedad de Ciegos Filarmónicos Pobres i les classes obreres desocupades.[7] Cada soci disposava d’un número idèntic d’invitacions, de les quals calia fer “decoroso uso”.[8]

 

Rebuts del Depósito de Pianos de Dª B. Puig de Camps i de Francisco Bernareggi en concepte de lloguer i transport d’un piano, Barcelona, 8 de gener i 16 de març de 1848. [Top.: Renart, Lligall XXVI, 7 i 32]

 

El recull Renart permet apropar-se al funcionament de l’associació i conèixer altres curiositats alienes al món musical.[9] Els comptes mostren el lloguer d’espais -com el saló i les estances annexes de l’Odeón durant les nits d’assaig i els dies de funció- i d’instruments -com ara els timbals i el piano.[10] També parlen del trasllat d’altres instruments com violoncels i contrabaixos. A més, reflecteixen les despeses en decoració i il·luminació, així com la contractació dels treballadors i l’adquisició dels materials necessaris per escometre les reparacions menors. Per tant, tenim constància del treball del pintor escenogràfic Bartolomé Ferrer i del seu ajudant, o de la compra de pinzells feta per l’adornista Agustín Viñals, entre d’altres.[11]

 

Cuenta de las brochas que á comprado Dn Agustín Viñals a la tienda de Dn Nicolas Planella, Barcelona, 27 de desembre de 1847; Cuenta de la cera entregada á la Sociedad Apolinia de la Cereria de Marcos Gironella, [gener de 1848]; i Cuenta qe presenta Agustin Viñals á los S.S. de la Sociedad Apolinea, Barcelona, 19 de febrer de 1848. [Top.: Renart, Lligall XXVI, 12, 30 i 47]

 

Entre les despeses de personal destaquen els rebuts en concepte de mensualitat presentats pel compositor i pianista Pere Abella i Freixes (1824-1877). Altres documents permeten identificar a José Nogués el avisador i Jaime Valls com a porter i conserge respectivament, a José Ferrer com a encarregat del guarda-roba i la il·luminació, i a Miquel Santigosa com a perruquer ocasional. El vestuari era llogat a Francisco Fontdevila i Mariano Torner, tot i que algunes dones s’encarregaven de les tasques de costura. També podem conèixer els treballs de copista desenvolupats per Juan Colomer, José Fontseré, Y. López i Diego Pueyo que inclogueren documents com les partitures Giulio d’Este (1841) de Fabio Campana; i les obres teatrals El sí de las niñas (1806) de Leandro Fernández de Moratín, Jorge el artesano (1834) d’Antonio Altadill, El pilluelo de París (1836) de Mariano José de Larra, Un novio a pedir de boca (1843) de Manuel Bretón de los Herreros i Por no explicarse (1846) de Ramón de Navarrete, entre altres.[12] L’empremta de l’autoria de Renart la trobem al Sainete nou de la Layeta de San Just.[13]

 

Portada i coberta de les obres El sí de las niñas d’Inarco Celenio, pseudònim de Leandro Fernández de Moratín, Madrid: Impr. de Villalpando, 1806 [Top.: Tus-8-7468] ; i Jorge el artesano d’Enrique Pérez Escrich i Antonio Altadill, Madrid: Impr. de José Rodríguez, 1834 [Top.: 2006-12-C 113/36]

 

El recull documental i la premsa barcelonina donen notícia de la representació de les obres Terzetto de Chiara di Rosembergh (1831) de Luigi Ricci, El médico y la huérfana (1839) d’Isidoro Gil y Baus, Maria Padilla (1841) de Gaetano Donizetti i Ernani (1844) de Giuseppe Verdi. També assenyalen les actuacions de Pedro Vives, l’instrumentista Enrique Spira, els cantants Eduard Clarós, Antonio Lluch (†1865) i Francisco Lluch, o les actrius Luisa Martínez i Nicolasa Sierra, entre altres.[14]

 

Portades de les obres Maria Padilla de Gaetano Donizetti, Barcellona: Agostino Gaspar e Roca, 1846 [Top.: C400/489]; i Chiara di Rosembergh de Luigi Ricci, Barcellona: Antonio Brusi, 1832 [Top.: C400/1478].

 

Sovint la diferència entre la quantitat ingressada en concepte de quotes i les despeses ocasionades per les activitats generà dèficit. Probablement aquesta fou una de les raons que explicaria la desaparició de l’associació musical La Apolínea. La darrera notícia localitzada al Diario de Barcelona feia esment al projecte d’erigir “un gran salón para el teatro, y las correspondientes salas y demas piezas subalternas” en un indret més cèntric de la ciutat, així com als obstacles que s’oposaven a l’existència de l’associació.[15] Malgrat que la intenció del projecte anunciat era posar els fonaments per a la seva continuació i prosperitat, no s’han localitzat altres fonts que deixin constància de la perllongació de la seva activitat més enllà de 1848. Aquest fet revaloritza el contingut del recull conservat al Fons Renart.

 

Montserrat Molina Egea

Secció de Música

 

[1] Renart també fou director de la Secció de Socis Amics, vegeu Diario de Barcelona, núm. 2 (2 de gener de 1848), pp. 20-21. El teatre canvià de nom al llarg del temps. Fou conegut com a Teatre de Sant Agustí quan estava sota els auspicis de la Societat Filharmònica de Barcelona. Vegeu Carme Tierz i Xavier Muniesa: Barcelona ciutat de teatres, Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Viena Edicions, 2013, pp. 268-270.

[2] Zerilli va ser clavicel·lista i també director d’orquestra del Teatre Nou, vegeu Jaume Radigales i Babí: Representacions operístiques a Barcelona (1837-1852). L’eclosió teatral a la premsa. L’evolució del gust en el públic del segle XIX. Nous valors de la lírica a partir de la crítica, tesi doctoral, Universitat de Barcelona, gener de 1998, p. 172. Per altres referències al seu passat musical i associatiu, vegeu Temistocle Solera: I Lombardi alla prima crociata, Barcelona: Giuseppe Ribert, [1845]. El nomenament del baró d’Abella és assenyalat dins del Diario de Barcelona, núm. 91 (31 de març de 1848), p. 1506

[3] El Fomento, núm. 4 (Barcelona, 5 d’abril de 1848), p. 4.

[4] La Apolínea: Reglamento general, Barcelona, 10 de novembre de 1847, [Barcelona], Imprenta de la Prosperidad, de Roberto Torres, [1847]. El cost de l’edició de 500 exemplars fou de 160 rals de vellon, vegeu Gastos de la Asociacion Apolínea hasta 31 de los corrientes, sense data; i Rebut de Roberto Forres a nom de José Oriol en concepte de la impressió dels exemplars del Reglamento, Barcelona, 27 de desembre de 1847. La seva aprovació, per part de les autoritats competents, és assenyalada dins del Diario de Barcelona, núm. 353 (19 de desembre de 1847), pp. 5999-6000.

[5] Per aquesta xifra, vegeu Rebut de l’Asociación Apolínea a nom de Francesc Renart i Arús, Barcelona, 13 de febrer de 1848.

[6] El Fomento i Diario de Barcelona es feren ressò de l’activitat de l’associació, com ara nomenaments, reunions de socis i representacions d’obres.

[7] Els diners recaptats en aquests actes benèfics eren lliurats a l’Ajuntament de Barcelona, vegeu Diario de Barcelona, núm. 120 (29 d’abril de 1848).

[8]  Per a la cita, vegeu La Apolínea: Reglamento, op. cit., p. 7.

[9] Entre aquestes curiositats hi trobem la varietat monetària que circulava a Barcelona a mitjans del segle XIX i que incloïa les pessetes senzilles, columnàries i d’or, els rals de vellon o els napoleons; així com la ubicació d’antigues botigues avui desaparegudes, com ara la Cereria de Marcos Gironella situada al núm. 128 del carrer de l’Hospital o la botiga de pintures de Nicolás Planella al carrer Ample núm. 62.

[10] El piano era llogat al Depósito de Pianos de Dª B. Puig de Camps, a Barcelona, i el cost mensual era de 80 rals de vellon als que calia sumar 42 rals més en concepte de transport i d’afinació. Més tard, es llogaria un piano de cua Boisselot a Francisco Bernareggi.

[11] Viñals apareix citat com adornista i encarregat de guarda-roba del Teatre Odeón dins de l'Almanaque del Diario de Barcelona para el año 1867, Barcelona: Imprenta del Diario de Barcelona, 1866, p. 68.

[12] Pueyo cobrava 6 rals “por pliego y medio de copia”, vegeu el rebut de Diego Pueyo a nom de Francesc Renat, Barcelona 31 de gener de 1848.

[13] Francesc Renart i Arús: Sainete nou de la Layeta de San Just. Barcelona: Impr. de Francisco Coma, 1844. Vegeu també el Diario de Barcelona, núm. 73 (13 de març de 1848).

[14] Alguns intèrprets apareixen citats al Diario de Barcelona, núms. 42, 49, 73 i 83 (11 de febrer a 23 de març de 1848).

[15] Per a la cita, vegeu Diario de Barcelona, núm. 451 (31 de maig de 1848), p. 2318.

Comentaris

El fons Renart és una mina...

... I la Montse és una minaire excel·lent!
Ens permet donar un cop d'ull al món associatiu del segle XIX, que aquests documents -i sobretot l'explicació del context que se'n fa- ens fan presents. Fantàstic...