La figura d’Hermenegildo Miralles s’emmarca en la Barcelona de finals de segle XIX, on una economia industrial en fase de creixement afavoria l’existència no tan sols d’una sòlida alta burgesia sino també l’aparició d’una important classe mitjana.

L’alta burgesia delerosa de significar-se socialment construí esplèndides mansions que foren dissenyades i bastides per grans arquitectes com Josep Puig i Cadafalch, Lluís Domènech i Montaner, Antoni Gaudí, Enric Sagnier i tants d’altres, però les classes mitjanes emergents volgueren des de la seva posició també emular les classes més altes erigint cases significades però de caire més humil.

I és en aquesta Catalunya de fi de segle, objecte d’alteracions socials i estructurals, on s’emmarquen també els canvis en les arts decoratives i on la figura d’Hermenegildo Miralles té un paper de gran importància. Miralles va dignificar l’art gràfic aplicant-lo a les arts decoratives i industrials adaptades a l’arquitectura.

L’activitat original de la casa Miralles foren les enquadernacions artístiques, però l’industrial va ser absolutament innovador quan va aconseguir fusionar les arts gràfiques i decoratives amb la invenció d’un nou tipus de rajoles de cartró pedra i altres variants, fins aleshores pròpies de l’art de la ceràmica, que s’utilitzaren des dels anys 80 del segle XIX fins a finals dels anys vint del segle XX.

Hermenegildo Miralles actuà com a productor, promotor i dinamitzador del moviment modernista, però en relació amb la seva activitat industrial se’l considera parcialment modernista. Es formà al costat de Pere Domènech, pare de l’il·lustre arquitecte, i demanà col·laborar amb artistes de renom dins el panorama català de l’època com Josep Triadó i Ramón Casas o arquitectes de la talla de Josep Puig i Cadafalch i Lluís Domènech i Montaner per a la creació i disseny dels seus  productes: tapes industrials, cromos, etiquetes, cartells..., tot i que el mateix Miralles actuava també com a dissenyador.

Al marge del taller d’enquadernació, on primordialment es dedicava a l’enquadernació artística, industrial i de manipulació de paper, Miralles també realitzava litografia artística elaborant productes de publicitat i altres tipus d’impresos comercials i socials, la qual cosa li va permetre dirigir-se a un públic molt ampli, des de bibliòfils i col·leccionistes amb les enquadernacions de luxe fins a un públic més popular, amb l’objectiu de crear objectes d’alt nivell artístic a un preu econòmic.

En aquest context, l’any 1892 Hermenegildo Miralles va fer la patent d’invenció de les rajoles de cartró a semblança  dels “azulejos” reals en forma, colors, dibuixos, relleu, envernissat... i la presentà el mateix any a l’Exposició Nacional de Mostres Artístiques i Internacional de Reproduccions. Aquestes rajoles, segons Rafael Puig i Valls en un article de la revista Hispania responien afirmativament a les següents qüestions: “¿Cómo es posible, con los recursos Industriales de estos tiempos, poner el lujo al alcance de todas las fortunas? O lo que es lo mismo: ¿Qué procedimientos y que recursos ha de emplear el industrial inteligente para que los que no pueden emplear la piedra de silleria, la mayólica y la ceràmica, las maderas finas y los hierros artísticos a la construcción por ser demasiado caros, puedan mediante una ficción o un procedimiento industrial conseguir el goce de un decorado ostentoso sin que traspase el gasto posible de una fortuna modesta?”[1].

Aquest article deixava inserit l’esperit i l’objectiu d’Hermenegildo Miralles d’adreçar els seus productes a un estrat social ampli, per tal de permetre’ls fruir de l’art sense que aquest sigui patrimoni exclusiu de les classes socials més privilegiades.

L’any 1894 Miralles publicà el catàleg complet “Azulejos cartón piedra” amb una portada neogòtica dissenyada per Josep Pascó (1893) i considerada avui dia una peça de col·leccionista. La Biblioteca de Catalunya en conserva un exemplar que forma part del Fons Hermenegildo Miralles.

En el catàleg es definien clarament les característiques, avantatges i el procediment pràctic de col·locació d’aquestes rajoles i s’incloia el “plan general para la colocación”. Hermenegildo Miralles aprofità aquest catàleg per difondre i fer publicitat del producte: “Dichos azulejos no deben coniderarse como una imitación de los de arcilla, sinó como un producto nuevo, resultado de los adelantos de la industria moderna; son un elemento insustituible para la decoración interior de habitaciones, frisos, arrimaderos, muebles, etc...que ha merecido en el mundo entero el aplauso y la aceptación de las personas inteligentes y de buen gusto práctico”.

Així mateix, Aitor Quiney assenyala en la seva publicació “Hermenegildo Miralles, arts gràfiques i enquadernació”[2] que, segons Francesc Fontbona, les rajoles d’imitació de Miralles recullen en aquells moments la moda “revival” goticista, talment com ho feien les seves enquadernacions. En definitiva, Miralles cultivà un eclecticisme estilístic que responia a la realitat de l’època.

Seguint la informació facilitada per l’esmentat catàleg, les rajoles eren fetes amb tres classes de cartró, lligats entre sí per pressió hidràulica, de mides 20 x 20 cm, amb l’aparença semblant a les rajoles de València, d’inspiració islàmica i historicista, litografiades, impreses o fototípiades, envernissades per les dues cares de cada peça i els cantells per assegurar un aspecte lluent i impermeable. S’utilitzaven com a revestiments murals i especialment per a arrambadors d’interiors, tot i que també es podien aplicar a mobles i teginats.

Com a principals avantatges es destacava la facilitat i rapidesa de col·locació, la resistència superior a la de l’argila i la seva lleugeresa (entre 120 i 150 g cada una), de fàcil i econòmic transport i d’un considerable baix cost en relació amb l’efecte que produïen, similar a les peces ceràmiques. Es podien adquirir en els magatzems de papers pintats, on assessoraven els clients i feien la instal·lació de les rajoles.

La Biblioteca de Catalunya també conserva una rajola d’estil oriental datada a l’any 1899, procedent de la casa Menacho (Font de l’Oca), que en formava part originalment d’un arrambador de la planta baixa.

A partir del 1896, Carles Llobet i Busquets fou el nou dibuixant i director artístic del Taller Miralles, confeccionant i executant els dibuixos de plafons decoratius, plats i rajoles de diferents estils d’acord amb la moda i els diferents gustos dels consumidors (majòliques, hispano-àrabs, castellanes i catalanes antigues, renaixentistes...). Per la seva alta qualitat i elegància en el resultat, aquestes rajoles foren utilitzades per arquitectes de renom com el mateix Puig i Cadafalch, Antoni Gaudí o Andreu Audet.

Les obres arquitectòniques més significatives i conegudes a dia d’avui que varen fer servir les rajoles de la casa Miralles, foren de bell antuvi la Casa Vicens de Barcelona, obra primerenca d’Antoni Gaudí de l’any 1883, on les rajoles instal·lades eren anteriors a la seva patent, el menjador de les caves Codorniu de Josep Puig i Cadafalch (1901-1904), El Gran Hotel Colón de d’Andreu Audet (Barcelona, 1902), l’Hotel Terminus de Josep Puig i Cadafalch (Barcelona, 1903), El Bar Torino (Barcelona, 1902-1911) sota projectes de Josep Puig i Cadafalch, Pere Falqués i Antoni Gaudí, el Palau dels marquesos d’Alella o la casa d’estiu de l’oftalmòleg Manuel Menacho a les Masies de Poblet, actualment coneguda com la Font de l’Oca i destinada a turisme rural.

Actualment les rajoles es conserven a dues construccions: a la Casa Vicens de Barcelona (decora les parets del fumador) i a la casa Menacho (Font de l’Oca), conformant arrambadors de caire més eclèctic disposats en diferents estances de la planta baixa i especialment a la caseta del Cedre, edifici annex destinat a pavelló d’estiu de la mansió, on predominen les rajoles d’estil hispano-àrab.

També mereix especial atenció com a obra emblemàtica del modernisme el plafó decoratiu del Gall d’Indi (ca. 1900), de Carles Llobet Busquets, que es conserva al Museu d’Art Jaume Morera de Lleida.

Així mateix, la col·lecció del Museu del Disseny de Barcelona disposa de dues rajoles de cartró de l’any 1892. D’altra banda, el Cafè Els Quatre Gats, també de Barcelona, conserva un moble paraigüer de finals del segle XIX amb rajoles d’imitació incrustades.   

Rajoles decoratives del moble al Cafè dels Quatre Gats

Acostar l’art al major nombre possible de persones a preus assequibles mitjançant la col·laboració d’arquitectes, artistes i artesans, era una idea que poc temps abans un socialista utòpic com William Morris havia intentat estendre per la Gran Bretanya, creant el moviment conegut com Arts and Crafts que traspassà ràpidament les fronteres. La idea que l’art havia d’estar a l’abast de tothom i no només d’una elit arribà també a Catalunya, on els arquitectes modernistes van tornar a posar en valor el treball dels artesans en oposició a una societat cada cop més industrialitzada.

Amb tota probabilitat, Miralles conegué també aquest moviment, però adoptà actituds industrials possibilistes, mancades del posicionament ideològic dels britànics i amb la voluntat de fer l’art més extensiu i assequible a  diferents estrats socials que fins aquell moment havien quedat al marge de posseir objectes de significat valor artístic. L’aparició d’una important classe mitjana i un considerable augment del seu poder econòmic comportà a casa nostra l’aparició d’un nou tipus de client interessat també en gaudir de l’art, aspecte que fins aquell moment els havia estat vetat.

És en aquest context que cal remarcar la importància de les rajoles d’imitació de cartró-pedra, força desconegudes encara avui dia, com un element significatiu per al progrés de l’arquitectura catalana des de les arts gràfiques. El programa Art Endins de TV3 sobre “La gran aposta decorativa d’Hermenegildo Miralles” de l’any 2006 ha contribuït també a difondre’n el seu valor.

Sílvia Ferrer
Unitat Gràfica

Bibliografia

Casanovas la Rosa, Roman. “La Obra oftalmológica de Manuel Menacho”. Anales de Medicina y Cirugia vol. XLVI- Nº 195 (maig-juny 1966)
Falqués, Pedro. “El Gran Hotel Colon y el arquitecto Audet”. Hispania, 92, 15 desembre 1902
Fontbona, Francesc. “La revitalització dels oficis artístics”. Història de l’Art català. Del modernisme al noucentisme. Volum 7 
Garcia i Espuche, Albert. “El Quadrat d'Or : centre de la Barcelona modernista : la formació d'un espai urbà privilegiat”. Barcelona : Lunwerg : Ajuntament de Barcelona, 2002
“Hermenegild Miralles, un ceramista de cartró pedra o un enquadernador de rajoles”. El Francolí. Gener 2009 (nº 277)
Lacuesta, Raquel. “El Modernisme perdut”. Barcelona : Base : Ajuntament de Barcelona, 2013
Puig i Valls, Rafael. “Una industria floreciente”. Hispania. Núm 90, 15 novembre 1902
Quiney, Aitor. “Hermenegildo Miralles, arts gràfiques i enquadernació”. Barcelona : Biblioteca de Catalunya, 2005
Rosselló, M. “Rajoles de cartró pedra a l’arquitectura catalana”. Papier Mâché Tiles in Catalan Architecture. Coup de fouet 28:24-35
Rosselló i Nicolau, Maribel. “Revestiments per als interiors de l’arquitectura: algunes aportacions de la indústria”. Congrés a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona
TV3 Art endins. “La gran aposta decorativa d’Hermenegildo Miralles”
Velez, Pilar. “De les arts decoratives a les arts industrials”. A Art de Catalunya, volum 11. Edicions de l’Isard. Barcelona, 2000

[1] Puig i Valls, Rafael. Una industria floreciente. Hispania. Barcelona : H. Miralles, 1899-[1903?]. Núm 90 (15 novembre 1902)

[2] Quiney, Aitor. “Hermenegildo Miralles, arts gràfiques i enquadernació”. Barcelona : Biblioteca de Catalunya, 2005. Pàg.78