L’abril del 2019 un dels tallers més importants d'enquadernació a Catalunya en l’últim mig segle baixava la persiana per no tornar-la a pujar, es tractava del taller de Ferran Galmes. La Biblioteca de Catalunya va poder adquirir les dues premses de daurar que tenien.

El taller d’en Galmes juntament amb els d’en Brugalla i Cambras han estat els últims grans tallers de relligar a Barcelona. Entre aquests tres tallers hi han moltes diferències, però tenen com a denominador comú que feien treballs de molt bona qualitat amb una plantilla de cinc o més persones. I si be és cert que els tres tallers quan varen coincidir temporalment no feien la mateixa feina, varen ser els últims tallers a la ciutat on la qualitat i la dignitat cap un ofici com l’enquadernació el feien pujar a l’esfera de realitzar obres d'art. Però tinguem clar que els Brugalla estan en una altre dimensió, ja que varen viure altres temps on hi havia molta més sensibilitat cap a la cultura i l’art.

És cert que a Barcelona tenim altres genis de l’enquadernació, com Ramón Gómez, Manuel Bueno o Jordi de la Rica, però els seus tallers eren unipersonals, i no tenen el mèrit de ser artistes i empresaris a l’hora, on has de pensar a la vegada amb clau artista i pagar nòmines, realitzant feines que tenen un registre totalment diferent a una obra d’art, i això desgasta molt.    

La biblioteca va comprar del Taller Galmes dues premses de daurar, una calaixera per guardes de paper on podem trobar moltes guardes de la Montse Buxó i una altre calaixera anomenada “chivalete” amb els seus tipus de lletres on tenim moltes planxes per estampació d'enquadernacions de tiratges d'edicions no molt grans.

Entre les planxes que vàrem rescatar tenim unes icòniques de la cultura catalana com son les de la col·lecció Bernat Metge, que ara compleix cent anys. En Galmes es va encarregar per un temps de fer les mítiques enquadernacions en tela d'aquesta obra que sols es pot comparar mundialment amb la Budé francesa o la Loeb britànica.

Aquí veiem com els tallers amb més de cinquanta anys, siguin de l’ofici que siguin, a part de la importància històrica que tenen, gràcies a les seves màquines podem conservar tècniques de estampació i daurat que sense elles seria impossible realitzar.

La nostra màquina és una peça d’arqueologia industrial a la que li donem un ús quotidià. I no oblidem el “bonus” de les lletres, ferros i planxes que venen amb ella, li donen més valor a la maquinària perquè apart de les que seguim utilitzant per les nostres necessitats, hi ha d’altres dissenyades per un moment, persona o empresa concreta, que narren un testimoniatge de quan varen ser fetes, i ens donen una radiografia del món de la producció, intel·lectual, científica o cultural a petita escala de la nostra ciutat, que s’escapa dels gran tiratges i edicions. Aquestes planxes son autèntics fòssils perquè malauradament l’únic que ens queda de moltes d’aquelles obres son les planxes.

En Galmes, entre altres especialitats, es va dedicar a fer tiratges d’enquadernacions de luxe per empreses o institucions que celebraven tota mena d’esdeveniments i és per això que és un referent en aquest segment, i en les planxes de daurar que guardem veiem una gran part del teixit industrial, comercial i institucional català de l'últim mig segle. La petjada dels Galmes a la Biblioteca de Catalunya va ser en el camp de la preservació i la podem trobar en els dipòsits on guardem publicacions periòdiques amb caixes fetes per a l’Hemeroteca.

Sobre la biografia de Ferran Galmes, neix a Barcelona a l’any 1916, va estudiar enquadernació al "Instituto Catalán de las Artes del Libro" amb professors com Joaquim Figuerola, Rafael Ventura o Emilio Brugalla. En els apunts que ens ha aportat la seva filla, cal esmentar que va treballar com a oficial de primera a la Balmesiana el 1942 per dos anys, que era la hereva de l’editorial Foment de la Pietat Catalana fundada el 1909. El 1948 es va establir per el seu compte fen treballs d’alta qualitat, tenint com a clients als joiers Masriera i Carreras. Els Carreras abans de la fusió amb els Masriera ja havien fet obres d'enquadernació amb Hermenegildo Miralles, veient ja el nivell de qualitat que demanaven els joiers al relligador, en aquest cas a en Galmes. El 1986 Masriera i Carreras va ser adquirida per els Bagues, continuant sent una joieria de referència mundial de casa nostra.

Més tard va ser encarregat del taller d’enquadernació de l’Editorial Ariel del 1955 a 1960, que llavors estava a l’edifici de l’actual Fundació Tapies, el que era abans l’Editorial Montaner i Simó, al carrer Aragó.

Tornant a la biografia d’en Galmes, el 1963 va obrir el seu nou taller al carrer Mariana Pineda número 3, fins que el 1994 traslladen el taller a pocs metres, a la Plaça de la Vila de Gràcia número 16, justament paret amb paret, on onze anys abans havia estat la quasi centenària Impremta Arolas, fundada el 1894 per Josep Arolas Balaguer.

En Ferran Galmes es va jubilar el 1981, però l’Àngela, la filla d’en Galmes, amb el seu carisma va saber portar el taller durant trenta anys fins que ella es va jubilar el 2011, encara que en Galmes sempre va estar anant al taller fins l’últim dia, quan ens va deixar als vuitanta tres anys el 1999. En aquests temps, en Joan Comellas nebot d’en Galmes, va ser l’encarregat del taller fins que es va jubilar a l’any 2004.  L'Àngela no sols portava la firma Galmes, també va ser un motor per promocionar tots els oficis artesans del barri de Gràcia creant amb altres artesans el 1995 l'Associació d’Artesans de Gràcia, que en el seu vintè aniversari, comptava amb l’Àngela com a presidenta honorífica desprès de ser la presidenta durant catorze anys.

Quan l’Àngela es va retirar, el món de l’enquadernació ja estava ferit de mort tal com coneixem aquesta feina artesana, ja fos en la seva besant quotidiana o artística. La irrupció del món digital va fer molt de mal, per exemple, quasi tots els tallers tenien en els tres mesos de les comptabilitats de Hisenda la salvació per aguantar tot l’any, cada empresa tenia que enquadernar tres llibres com a mínim per presentar-los a Hisenda, això es va substituir per un pendrive. Desprès estaven els fascicles, ja foren els que compraves per fer una enciclopèdia o els que regalaven els diaris, havien tallers que sols feien fascicles, també això es va acabar. No oblidem les tesis doctorals, que també donaven alegria als tallers, ara es fan unes enquadernacions molt senzilles a la mateixa copisteria. A Galmes, una de les seves especialitats eren els àlbums de fotografies, aquí sobren comentaris, tots sabem la sort que va tenir la fotografia analògica versus la digital. Sobre els regals de empresa que tants i tants varen fer, també van passar a la història.

Si a tot això afegim que sembla que vivim en una societat que cada vegada és menys amiga de la cultura o de l’art i que a sobre hi ha una pressió fiscal tremenda, hom al final pensa que encara son masses els petits negocis tradicionals que segueixen en peu.

L’últim Galmes va ser en Jordi Comelles, fill d’en Joan, l’encarregat del taller durant molts anys, i malauradament va haver de tancar el taller, perquè amb la mateixa proporció que baixava la feina, pujaven les despeses, i aquest és el gran problema de les feines artesanals, que no tenen el tracte que haurien de tenir, perquè no oblidem que el que dóna personalitat a una ciutat son les botigues pròpies i no les franquícies. De res serveix muntar mercats medievals o treure les botigues un dissabte al carrer, això sols son accions cara a la galeria i d’esquenes a la realitat que viuen els artesans i botiguers. Un bon exemple el tenim amb la joieria Masriera, per la qui en Galmes va treballar, tenia una històrica botiga al carrer Ferran número 51 que va guanyar menció artística al 1903, ara al local venen carcasses de mòbils.

Abans del Jordi, quan l'Àngela es va jubilar, qui va agafar el taller va ser la Anna Garcia, que amb molta empenta i professionalitat va portar el Taller Galmes amb els dos darrers operaris que va tenir la firma, el Miquel i el Ferran, però la crisis del sector no perdonava a ningú, i si en Jordi va voler continuar, fos sobre tot per una qüestió de romanticisme, de voler donar una ultima oportunitat al negoci que va fundar Ferran Galmes.

Com a curiositat respecte com funcionem en els oficis artesans, amb això som com en musicologia seria l’Alan Lomax o en lingüística en Coromines. Ara fa dos anys, el que escriu es va comprar una màquina de daurar com la que tenim a la biblioteca juntament amb tipus de lletra i ferros a un relligador anomenat Francisco Vila Barril, casualitats de la vida, aquest senyor havia estat aprenent d’en Galmes i anava a fer hores al seu taller abans d’anar al Servei Militar, entre 1956 i el 1959. Amb el senyor Francisco ja vàrem quedar que encara que li comprava la premsa, podria venir a casa quan desitges per utilitzar-la, i sols va venir un dia a daurar unes agendes amb els noms dels seus nets -res, era daurar tres noms- perquè li vaig pregar que vingués al nostre taller de la biblioteca perquè es impressionant com prepara la feina, no hi ha cap escola on ensenyin el seu ofici. Al taller tenim en David un gran daurador i mai havia vist aquella manera de treballar, que és una herència directa del saber fer de genis abans anomenats com Joaquim Figuerola.

Coses que té la vida, gràcies a la Biblioteca de Catalunya hem fet que seixanta cinc anys més tard es retrobessin la premsa de daurar amb un noi que feia d’aprenent amb aquella premsa i que ara és tot un mestre de l'enquadernació que ha dedicat tota la vida a l'ofici, com és en Francisco Vila, qui durant molt temps va col·laborar també amb en Galmes, però en els seus respectius tallers.

Com podeu veure, malauradament les feines artesanes a vegades son com aquella genial dita que li va dir Rutger Hauer a Harrison Ford al final del film "Blade Runner"...

"Tots aquests moments es perdran com a llàgrimes a la pluja"

David Gimenez Aparicio
Ferran Pujol Querol
Taller d’Enquadernació