El Decameró català: Umana cosa és aver compasió dels afligits...
Enguany fa 700 anys del naixement de Giovanni Boccaccio (1313-1375). La seva obra mestra, Decameron (o llibre de les deu jornades) es va traduir al català a Sant Cugat del Vallès l’any 1429, i el manuscrit Ms. 1716 es conserva a la Biblioteca de Catalunya. Fou escrit sobre paper, per dues mans, en lletra gòtica rodona. Hi ha caplletres filigranades en vermell i blau, alternativament, menys a la part que correspon a la segona mà, on han quedat en blanc els espais que els eren destinats. Té una enquadernació renaixentista, en pell marró amb motius geomètrics d’estil mudèjar.
Boccaccio. Decameró, f8r. Ms. 1716. Biblioteca de Catalunya
Boccaccio. Decameró, f210v. Ms. 1716. Biblioteca de Catalunya
Abans d’arribar a la BC va passar per força mans i biblioteques rellevants. Va ingressar a principis del segle XX provinent de la col·lecció Bonsoms. Al seu darrer propietari, Isidre Bonsoms, sembla que li arribà a través dels hereus de la biblioteca de Miquel Victorià Amer, que al seu torn l'hauria adquirit a un diplomàtic del consolat francès. Segons Massó i Torrents, havia pertangut a la família Sánchez Muñoz. El mateix Massó i Carles Riba afirmen que possiblement va pertànyer a la biblioteca del papa Benet XIII.
L’obra original comprèn cent contes, organitzats en deu jornades, explicats per set noies i tres nois que fugen de la pesta a Florència i es refugien als afores de la ciutat. Cadascú explica un conte cada dia, sobre un tema pactat: la sort, les penes d’amor, l’enginy, la virtut... Aquest és el pretext per oferir-nos una àmplia i rigorosa documentació sobre la societat i els costums d’una època. És una gran summa, una comèdia de la vida humana, amb les seves grandeses i les seves vileses, presentada a través de situacions que van del sublim al còmic.
I qui va traduir al català aquesta obra d’art de la literatura medieval? Al colofó del manuscrit català només se’ns indica que fou acabat el dimarts 5 d’abril de 1429 al monestir de Sant Cugat del Vallès. La crítica textual ens diu que es perceben dues mans: dos copistes però un sol traductor. Lola Badia subratlla que la traducció, tot i no ser del tot correcta, té una gran musicalitat: “la prosa llisca amb una perfecta sonoritat catalana.” I per a Massó i Torrents “el veritable encís d’aquesta traducció està en la seva fluència i en la seva facilitat. No s’hi sent el més petit esforç, l’estil és sempre senzill, la llengua és sempre bona, la frase ben catalana, el període arrodonit.”
Ara bé, més que una traducció, es tracta d’una interpretació i adaptació, tant pel que fa a detalls externs com interns del text. N’és un bon exemple la substitució de les balades italianes que tancaven cada jornada per cançons catalanes corrents a l’època.
La primera descripció formal i de contingut la trobem a la tesi doctoral de la hispanista americana, Caroline Brown Bourland, l’any 1905. Al 1910, apareix la primera edició i transcripció del manuscrit, de la mà de Jaume Massó i Torrents, editada per la Hispanic Society of America i impresa a Barcelona a la tipografia l’Avenç. La segona edició, amb un pròleg de Carles Riba, va sortir el 1926 a la col·lecció Els nostres clàssics.
El manuscrit original s’ha pogut veure en comptades exposicions a Catalunya. La darrera vegada que ha sortit de la BC va ser per ser mostrat a la Fira del Llibre de Frankfurt l’any 2007 “La cultura catalana: singular i universal”.
El Decameró era a la llista dels Index librorum prohibitorum. Però la seva lectura, tal com assegurava Ramon Miquel i Planas, “en un exemplar de paper de fil de la edició catalana, ben bé val el perill d’una estada més o menys llarga al purgatori.”
Lourdes Martin
Servei d'Accés i Obtenció de Documents
Facebook de la biblioteca Twitter de la biblioteca Flickr de la biblioteca Tagpacker de la biblioteca Canal Youtube de la biblioteca Pinterest de la biblioteca Instagram de la biblioteca