La Biblioteca de Catalunya conserva, entre els seus fons i sota el topogràfic M 7127, un document que ens transporta a les primeres dècades del segle XX i al fenomen dels nens prodigis. L'Àlbum artístico de Giocasta y Carlos K. Corma és un recull enquadernat en pell i amb nou bollons que ens apropa a la història dels pianistes Carlos Kussrrow Corma (Barcelona, 1919-Athens, Georgia, Estats Units, 1985) i Giocasta Kussrrow Corma (Barcelona, 1923-Mendoza, Argentina, 1977). I ho fa a través dels aproximadament 500 documents que hi trobem enganxats en 145 folis. En conjunt són cartes, fotografies, poesies, programes, retalls de premsa i altra documentació que abasta des de l’any 1922 al 1931.

L’àlbum fou un donatiu de Tristán Xancó Kussrrow, fill de Giocasta, a la nostra institució el 2014. A través del seu contingut ens apropem a la primera dècada de la carrera musical d’ambdós germans, així com a les seves arrels familiars: el periodista uruguaià Teodoro Carlos Kussrrow y Ahlers; i la pianista i pedagoga Ernestina Corma de Centellas (Barcelona, 1896-1960), peça fonamental en el seu aprenentatge musical i, per extensió, en la seva precocitat. Precisament ambdòs germans arribaren a l'art pianístic a través del joc i de l’observació de la mare. Per aquest motiu, el seu paper com a educadora seria defensat des de l’àmbit musical i també des dels sectors feministes de l’època. Tot i que aviat li passaria el testimoni educatiu al mestre Frank Marshall (Mataró, 1883-Barcelona, 1959).

Carlos inicià la seva carrera concertística a la Sala Aeolian de Barcelona el 21 de juny de 1920, li seguiria Giocasta a la Institució Ballvé el 24 de setembre de 1924. Tenien tres anys i mig, i vint mesos d’edat respectivament. L’àlbum, creat per la mare, és un bon testimoni de l’èxit inesperat dels germans Corma i del  ressò que tingué a la premsa nacional i a publicacions de caire infantil, com ara les revistes Alegría i Floreal. El fenòmen musical s’internacionalitzaria més endavant, tal i com recullen Il Messaggero, Musical Courier o Revista de Revistas, entre d’altres publicacions.[1]

L’economia familiar no era massa bona i, per això, calgué un concert solidari que permetés l’adquisició d’un piano pel petit Carlos. Poc després la situació s’alleugerí gràcies a les pensions anuals atorgades per l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona respectivament.[2] Temps després s’afegiria una subvenció de la Generalitat de Catalunya. Les quantitats assignades finançaren l’educació musical d’ambdós infants, així com el sosteniment familiar i una estada formativa a Roma.

El periple concertístic dels germans abastà la geografia catalana, espanyola i europea, on actuaren a sales de concerts, teatres i altres institucions i entitats que volgueren comptar amb la seva presència. Val a dir que també actuaren en concerts privats davant dels reis d’Espanya i d’Itàlia, el pontífex Pius XI i altres membres destacats de la societat. El seu repertori contenia obres de Mozart, un dels nens prodigis per excel·lència, i d’altres compositors clàssics i consagrats, com per exemple Ludwig van Beethoven, François Couperin o Enric Granados. Arribaren a actuar amb l’Orquestra Pau Casals, la Banda Municipal de Barcelona i l’Orquesta Sinfónica de Madrid sota les direccions de Pau Casals, Joan Lamote de Grignon i Enrique Fernández Arbós.

Reberen el reconeixement públic de compositors i pianistes il·lustres, entre els quals cal destacar Alfred Cortot, Ottorino Respighi, Emil von Sauer o Arthur Rubinstein. A nivell nacional també Jaume Pahissa, Joaquín Turina o Tomás Bretón es pronunciaren favorablement. Reberen nombrosos obsequis que anaren des de joguines i dolços fins a joies de valor incalculable, així com mostres d’admiració des dels àmbits artístics i culturals, ja fossin poemes dedicats o retrats per a la posteritat.

Davant els músics i els crítics musicals que lloaren aquella precocitat pianística i la seva evolució, no mancaren ni els escèptics ni els que cercaren explicacions sobrenaturals del fenomen. Evidentment la premsa de l’època associà els seus noms als d’altres nens prodigis contemporanis, com era el cas d’Alícia de Larrocha. Tot i això, no mancaren les persones que recordaven que els nens prodigis, generalment, estaven abocats a un futur fracàs.

De fet, a l‘àlbum trobem nombroses veus que van incidir en la importància de centrar-se en la formació musical i no deixar-se entabanar pels aplaudiments i les lloances promogudes per aquella precocitat passatgera. Sigui com sigui, el contingut de l’àlbum finalitza el 1931. Posteriorment arribarien els guardons, una Guerra Civil espanyola que significaria l’exili familiar a l’Argentina i els matrimonis de Giocasta amb el violoncel·lista Ernest Xancó i el violinista Enrique Iniesta Cano. Passada l’adolescència, ambdós germans continuaren al món de la interpretació pianística i de la formació musical de noves generacions, però aleshores per separat.[3] Per tant, seguiren l’estela de la seva mare, Ernestina Corma. Giocasta arribaria a fundar l’Instituto de Cultura Musical Iniesta Corma a la ciutat de Mendoza, a l’Argentina; i Carlos fou professor de piano a l’University of Georgia, als Estats Units d’Amèrica.

Podeu apropar-vos a Carlos i Giocasta Kussrrow Corma a través del petit documental “Els germans Corma, dos nens prodigis de la música” que Betevé els hi dedicà dins l’espai Va passar aquí.

https://beteve.cat/va-passar-aqui/dones-artistes-destacades-historia-barcelona/

Montserrat Molina Egea
Secció de Música

NOTES

 [1] Revista de Revistes s’editava a Mèxic.

 [2] Comisión Provincial Permanente de Barcelona: Comunicat mecanoscrit adreçat a Giocasta i Carlos K. Corma (Barcelona, 18 de gener de 1929); Ajuntament de Barcelona: Comunicat mecanoscrit adreçat a Ernestina Corma (Barcelona, 18 de febrer de 1929); i Govern de la Generalitat de Catalunya: Comunicat mecanoscrit a Ernestina Corma (Palau de la Generalitat [Barcelona], 6 de juny de 1931). Vegeu BC, M 7127, cit., fol. 83v, 84r i 137v respectivament.

 [3] Dins el Fons Frederic Mompou podem trobar el programa d’un concert fet per Giocasta, probablement a l’Argentina el 1948. Te dedicatòria autògrafa de la pianista i del seu segon marit. Vegeu BC, M 4988/39,1.