Moviments manuscrits: Indicis primerencs d’una escola de dansa catalana a finals del segle XVI
La Biblioteca de Catalunya (BC) rep visites d’usuaris que consulten els seus fons musicals amb el propòsit de portar a la pràctica la música localitzada i oferir propostes d’interpretació documentades. Mentre que els sistemes de notació musical evolucionaren fins a trobar unes convencions gràfiques que esdevingueren d’aplicació internacional, es podria dir que, fins avui, la dansa no ha trobat un model de transcripció anàleg al de la música. Com es podria abordar, doncs, la reconstrucció pràctica de danses i balls del passat sense disposar d’un llenguatge de representació que es pugui interpretar amb les eines de què disposem avui dia?
La possibilitat d’enregistrar imatges en moviment va transformar totalment la transmissió i perpetuació de tradicions i creacions artístiques en l’àmbit de la dansa. Fins aquell moment, mestres, coreògrafs, musicòlegs, etnògrafs i persones interessades en la dansa, plasmaren les seves observacions i descripcions del moviment mitjançant dibuixos, il·lustracions, esquemes i descripcions, sense disposar de convencions ni sistemes normalitzats. En l’actualitat, al nostre país, sistemes de notació coreogràfica com la Labanotation, es donen a conèixer de manera testimonial durant els estudis de formació superior de dansa, però en cap cas és una eina de treball quotidià.
Més enllà de les discrepàncies hermenèutiques que deriven de la interpretació musical d’una partitura -el compositor mai podrà traslladar al paper tot el que passa pel seu cap i l’intèrpret difícilment ho podrà reproduir mitjançant una lectura directa de la música notada- en el cas de la dansa, aquesta distància entre la creació i la interpretació que se’n fa de la seva pròpia descripció, és encara més accentuada. Aquesta preocupació per plasmar el moviment en un document tangible no és nova. Un dels exemples més paradigmàtics és el de l’encàrrec que va fer el rei Lluís XIV de França als mestres de dansa de la seva cort de dissenyar un sistema de notació coreogràfica que permetés perpetuar la producció coreogràfica del regne. D’aquí sortiria el sistema Beauchamp-Feuillet mitjançant el qual es van transcriure centenars de danses de cort i balls teatrals. Els reculls de dansa francesa de mitjans del segle XVII i principis del XVIII es van difondre mitjançant edicions impreses en diferents idiomes, propagant-se per tot Europa el sistema de notació, l’escola i el repertori de dansa francesa. Avui dia, ballarins amb certa preparació i coneixement de l'escriptura coreogràfica, poden tornar a ballar aquest repertori «llegint» amb el cos les partitures de dansa, notades amb una grafia que va caure en desús en el mateix segle XVIII.
Sistema de notació Feuillet. Rigodon d’Isaac, publicat a Orchesography or the Art of Dancing, traducció de John Weaver, Dancing Master, segonda edició, London, ca. 1721.
Gairebé cinquanta anys abans de la publicació de Choregraphie ou L’art de décrire la dança[i], el text que recopilà les instruccions per notar la dansa segons el sistema francès, es va donar a conèixer el primer text imprès sobre dansa espanyola. Discursos sobre el arte del Danzado [Mts 6874] de Juan Esquivel Navarro es publicà el 1642 a Sevilla. Aquest llibre no era un tractat en tota regla sinó que consistí en un homenatge que l’escriptor destinà a la figura del seu mestre de dansa Juan de Almeda, també mestre de Felip IV. En el text, Esquivel va descriure la metodologia del seu mestre, el repertori i els protocols que s’havien de seguir dins una classe a l’escola d’Almeda, sense incloure-hi cap representació gràfica del moviment del cos.
Curiosament, es troben indicis de notació corèutica a dues fonts manuscrites catalanes anteriors al text d’Esquivel. El document més antic trobat fins ara a Europa amb representació del moviment i desplaçament dels cossos en la dansa, el Manuscrit de Cervera[ii], data de 1496. L’altra font, de la qual parlem en aquest article, és el Manuscrit de Tarragó [Top.: M 1410/2][iii], conegut també com Manuscrit de l’Hospital, per raons que passem a descriure a continuació. Tot i la diferència de gairebé un segle en la datació entre els dos documents, és quasi obligada l’anàlisi comparativa entre ells: tot i trobar semblances entre les notacions, el repertori del qual en parlen és ben diferent.
No podem deixar d’esmentar que, fins que no aparegui cap altre document que ho desmenteixi, van haver de passar més de cinc lustres fins que sortís un altre document que representés gràficament la dansa. El manuscrit Choregraphie figuratiua y demostratiua del Arte de Danzar en la forma española[iv] de Nicolás Rodrigo Noveli (1708) es va localitzar el 2013 a la Real Academia de San Fernando. Segons sembla, Noveli va intentar descriure els passos de la dansa espanyola fent servir el sistema de notació francès de Feuillet. A la segona part del manuscrit Noveli recuperà el procediment descriptiu verbal per presentar la Escuela de danzar por lo bajo de Domingo González, tornant a desaparèixer qualsevol indici de representació gràfica. Tots els documents sobre dansa localitzats a la península, datats dins d’aquest període intermedi de 125 anys, consisteixen en instruccions descrites en prosa sobre com executar les danses però, en cap cas, acompanyades de representacions gràfiques ni referències visuals.
Tornem doncs al manuscrit Tarragó, descrit al catàleg de la Biblioteca de Catalunya com Questa qarta de danses es fete XIII del mes : la carta es den ÿacot tarrago. La seva història és molt curiosa i el seu vincle amb la BC el fan encara més interessant per als interessats en les curiositats de la biblioteca. El document consta d’una carta en pergamí signada per Jacot Tarragó i escrita en català, a finals del segle XVI. El foli, amb text al recto i verso, es va fer servir en algun moment per enquadernar un llibre. Amb el propòsit d’adequar el pergamí a la funció de camisa protectora, el document va ser mutilat a les cantonades. Aquest fet afectà de manera irreversible la seva integritat, d’aquí la dificultat en la datació i la recuperació de la descripció completa d’alguna de les danses.
Questa qarta de danses es fete XIII del mes : la carta es den ÿacot tarrago, [Top.: M 1410/2]. Biblioteca de Catalunya.
Durant molt de temps, el document es va conèixer com a Manuscrit de l’Hospital perquè provenia del fons de l’Hospital de la Santa Creu. Va sobreviure el pas dels segles, la Guerra Civil i les transformacions funcionals de l’edifici sense, aparentment, haver sortit del recinte gòtic. Encara és un enigma el moment en què el pergamí recuperà el seu valor documental, en tot cas va ser Higini Anglès, el 1933, qui ho registrà al fons de la BC com a document independent. Més endavant, el document també serà conegut pel nom de l’emissor de la carta, Jacot Tarragó.
Francesc Pujol i Joan Amades van descriure alguns detalls sobre la història del document a l’entrada «Hospital Manuscrit, del», dins el Diccionari de la dansa de 1936. En aquesta entrada, Amades i Pujol transcriviren la part textual del manuscrit incorporant algunes observacions. Entre elles, emfatitzaren l’interès del document respecte la seva capacitat d'oferir una traducció codicològica de la grafia corèutica. Aquest pergamí podria considerar-se la «pedra roseta» de la codificació de la dansa antiga a Catalunya. La coexistència de la descripció textual i la representació gràfica de danses en un mateix document, permet extreure conclusions no només de la notació sinó també de la terminologia emprada per descriure la dansa. Els signes utilitzats, escrits amb una mà i tintes diferents de la part textual, son molt bàsics i consisteixen en combinacions de línies horitzontals i verticals, amb intercalacions de lletres i arcs. Aquest principi de grafia és semblant a la notació que actualment es fa servir per a la representació gràfica dels contrapassos i sardanes. També el vocabulari emprat al document inclou termes (seguits, costadets o trencat) familiars entre els balladors de danses tradicionals a Catalunya.
Detalls de representació gràfica de les danses. Questa qarta de danses es fete XIII del mes : la carta es den ÿacot tarrago, [Top.: M 1410/2] Biblioteca de Catalunya.
Això ens porta a una altra qüestió. Es pot parlar d’una escola peninsular o, fins i tot catalana de dansa, amb origen als segles XV i XVI? El ballarí i especialista en recerca sobre dansa antiga Carles Mas sosté que el manuscrit de Tarragó, juntament amb altres fonts de procedència catalana, reuneixen prou indicis, en aquesta època, de la gestació d’una tradició catalana de ballar. Després de comparar el manuscrit de Tarragó amb el de Cervera abans esmentat, Carles Mas suggereix una datació del document més recent, 1592, arran de la consolidació d’un estil de dansa i de notació que possiblement difós entre els mestres de dansa de la zona. També considera que el manuscrit es va crear dins del gremi de mestres de dansa, fortament vinculat amb l’Hospital de la Santa Creu i que precisament aquesta vinculació va ser la causa de que el pergamí es conservés dins la institució.
Del repertori descrit i representat al document es poden extreure encara més observacions. Les danses explicades al manuscrit són la Soyssa, L'alta, Françazeta, Esperança, Peu de Xivau, Valenciana, Contrapàs, Sancto Tomé, Dama de Valor, Gentil Cavalero y Francesa la Velal. De les anteriors, només l’Esperança apareix transcrita amb símbols i s’hi afegeixen Cativo, La qui’m vol bé, Rojero, Pavana i Lo Ballet. Els títols d’algunes de les danses coincideixen amb el de peces musicals dels segles XVI i XVII, però aquesta coincidència no és suficient per establir vinculacions entre les coreografies i les partitures de danses concretes. Ens trobem al davant d’una de les característiques més pròpies de les fonts corèutiques peninsulars: no apareixen referències musicals explícites en cap dels documents sobre dansa trobats a Portugal i Espanya. Tant al sistema de notació francès de Feuillet com a fonts contemporànies al manuscrit de Tarragó -el conegut tractat francès Orchesògraphie[v] (1589) de Thoinot Arbeau n’és un exemple-, la música apareix impresa dins el mateix document que descriu la dansa i, fins i tot, es fa correspondre el moviment concret amb passatges musicals específics. En cap de les fonts catalanes amb descripció de dansa apareix música. Malgrat tot, es poden començar a proposar reconstruccions del moviment de les danses, des de la comparació entre els repertoris de dansa descrits a les fonts, la relació entre aquests repertoris i les peces musicals contemporànies, i de les pràctiques corèutiques de cultures veïnes.
Detall de la descripció de la Pavane d’Èspagne. Orchesògraphie de Thoinot Arbeau (1589).
Per altra banda, l’aparició de noms de dansa com el contrapàs, l’avantpassat de la sardana, juntament amb el llenguatge descriptiu i la documentada permanència del repertori en el temps permeten afirmar que hi va haver una tradició d’escola particular de l'àmbit català i que derivà en formes de dansa que encara avui perviuen, més o menys folkloritzades, en les manifestacions locals de les diverses poblacions dels països catalans.
Així, doncs, el manuscrit de Tarragó esdevé fonamental pel que fa a l’aportació de dades concretes sobre la pràctica de la dansa. Ara bé, tot aquell que vulgui ballar aquestes danses necessitarà endinsar-se en la recerca i l’anàlisi de documentació complementària. En aquesta línia seria interessant que ballarins i investigadors posessin en comú les seves experiències físiques, els coneixements històrics i la capacitat de recerca per poder llegir amb el cos allò que els papers ens intenten explicar.
Soledad Sánchez Bueno
Secció de Música
[i] FEUILLET, F.R., Choregraphie ou L’art de de’crire la dança. Paris, 1700. BNF.
[ii] Notacions gràfiques de danses del segle XV s.n., ca. 1496. Arxiu Comarcal de la Garrotxa. E-ACSG Notacions.
[iii] TARRAGÓ, J, Manuscrit de Tarragó, ca. 1580. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, E-Bc M 1410/2.
[iv] NOVELI, R.N., Chorégraphie figurativa y demostrativa del arte de danzar en la forma española. Madrid, 1708. Biblioteca de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. RABASF A.1736.
[v] ARBEAU, T., Orchesographie methode et theorie en forme de discours et tablature pour apprendre a danser, battre le tambour. 1589. BNF.
BIBLIOGRAFIA
AMADES, J. i PUJOL, F., Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors. Barcelona: Fundació Concepció Rabell i Cibils, Vda. Romaguera, 1936.
MAS I GARCÍA, C., “L’expansió de la dansa d’escola”, a GARCÍA ESPUCHE, A., Dansa i música. Barcelona 1700. Barcelona : Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura, 2009. p. 229-199.
NOCILI, C., El manuscrito de Cervera. Música y danza palaciega catalana del siglo XV. Barcelona : Amalgama Edicions, 2012
Comentaris
Un meravellós món desconegut
Eduard
11/05/2023 19:13
Quin luxe de Manuscrit
Anna
11/05/2023 15:20