Música, de pares a fills
Coberta i primers fulls de les partitures Goigs en honor de santa Teresina de l’Infant Jesús en la seva parroquia de Barcelona d’Odiló M. Planàs, agost de 1958 [Top.: M 7031/43]; Misa de Josep Marraco i Ferrer, 1852 [Top.: M 4753]; i Himno al Cristo Trabajador d’Antònia Biscarri, 1944 [Top.: M 5033/15]
La passió per la música és una herència que amb freqüència es transmet de generació en generació. Els fons personals, conservats a la Secció de Música de la Biblioteca de Catalunya, en són una bona mostra. Entre les nissagues dedicades a la composició musical hi trobem els Marraco, els Biscarri i els Planàs. Sota el primer cognom trobem el pare Josep Marraco i Xauxas (1814-1875), el fill Josep Marraco i Ferrer (1835-1913) i el net Josep Sancho i Marraco (1879-1963), compositors, organistes i mestres de capella. El segon cognom aplega el pare Jaume Biscarri i Bossom de Saga (1837-1877), el fill Jaume Biscarri de Fortuny (1876-1951) i la neta Antònia Biscarri i Cuyàs (†1987), compositors. El darrer cognom inclou el pare Miquel Planàs Mora (1861-1915), mestre de capella, els fills Miquel, director, i Antoni Planàs i Marca (1890-1980), violoncel·lista, i el net Josep Planàs i Mas (1925-2011), violoncel·lista i organista, conegut en religió com a Odiló Maria. Els quatre músics tenen obra pròpia, però no han quedat traces compositives ni documentals del patriarca dins del Fons Antoni Planàs.
Aquests exemples evidencien que els primers estudis musicals es rebien sovint dins la pròpia família. Altre cas és la família Blancafort. El patriarca Joan Baptista Blancafort (1865-1943) era farmacèutic de professió. El seu interès per la música es reflectí en la composició de diferents obres i en la fundació de la fàbrica de rotlles de pianola Victòria, a la Garriga. Per tant, el seu fill Manuel Blancafort (1897-1987), compositor, estigué vinculat des de ben petit a la música i al negoci familiar que també inclogué un balneari a la mateixa ciutat. Posteriorment el net Albert Blancafort i Peris (1928-2004), compositor i director d’orquestra, continuà la tradició musical. En Manuel seguí d’aprop la seva obra compositiva i li escriví sobre la Sonata per a piano (1956) el comentari següent:
“[...] si l’allegro final em va agradar molt, l’adagio no tant. L’allegro el trobo molt ben construit: sobre uns temes molt concrets i atractius. [...] En cuant a l’Adagio, no es que no m’agradi el tema. No, el tema m’agrada molt. Lo que em fa pensar es que esté escrit, el fragment, tot ell, amb una obsessió de limitació. [...] Per a mi, l’art ha de portar un missatje de valors humans i l’element sensible i emotiu que tots portem a dintre hi ha de trobar la seva part. El ‘robot’ més perfecte no serà may un home. El ‘pulmò artificial’ funcionarà amb un ritme més exacte que l’humà, pero serà ‘artificial’. L’home no es perfecte pero precisament les imperfeccions li donen les grans característiques y li donen possibilitats de practicar virtuts i heroismes.” [sic]
[Top.: M 4897/12/1, document 6]
Coberta de la partitura Nocturnes Portuguais de Gaspar Cassadó, sense data [Top.: M 4580]; i fotografia de Bonanova Burgés Lasheras, sense data [Top.: M 2424]
En ocasions, l’herència musical queda reduïda a una generació, com veiem en Joaquim Cassadó i Valls (1867-1926). Aquest compositor i organista mataroní esperonà l’esperit musical dels seus fills Agustí (1893-1915) i Gaspar Cassadó i Moreu (1897-1966). El primer fou violinista i el segon compositor i reconegut violoncel·lista de projecció internacional. En Joaquim Cassadó recorda en les dedicatòries d’algunes obres al fill primogènit, mort prematurament, amb l’apel·latiu familiar “Tin”. Altre tàndem paterno-filial és el que formaren Joan Lamote de Grignon (1872-1949) i Ricard Lamote de Grignon (1899-1962), ambdós compositors i directors d’orquestra. En el cas del compositor Manuel Burgés (1874-1945), la seva passió per la música traspassà els gèneres i fou heretada per la seva filla Bonanova Burgés Lasheras (1909-1932). Tots dos foren compositors i professors a l’Acadèmia Ainaud. La figura de Bonanova enriqueix el paper de la dona a la música, tal i com ho fan l’esmentada Antònia Biscarri i Montserrat Vila Passols (1927), compositora i pedagoga com el seu pare Josep Vila Arcelos (1898-1965).
Primer full de la partitura Sardana Nº 3 de Montserrat Vila Passols, sense data [Top.: M 7493/14]; i fotografia de Josep Vila Arcelos, sense data [Top.: M-JVil-78]
A cavall entre el món compositiu i l’interpretatiu trobem l’obra i la documentació de Mariano Mayral Doz (1878-1962), tenor, compositor i mestre de capella, i del seu fill Ricardo Mayral Vidal (1907-1975), tenor. Fora de l’àmbit pròpiament compositiu hi ha l’enginyer i músic Alfredo García-Faria i la seva filla, la violinista Rosa García-Faria (1915-1996); o el violinista Ferdinand Guérin (1900-1970) i els seus descendents Joaquim i Manuel Guérin Mayol, violoncel·lista i violinista respectivament. En l’àmbit de la divulgació escrita, el musicògraf Manuel Capdevila i Font (1931) va compartir amb el seu pare, l’escriptor Manuel Capdevila i Rovira (1901-1983), l’interès per la figura del músic i compositor Eduard Toldrà (1895-1962).[1]
Diploma del Premi Parramon a nom de Rosa García-Faria, Barcelona, 7 de maig de 1926 [Top.: M 7452/1]; programa de les classes de violí del Conservatori del Liceu, Barcelona, 30 d’octubre de 1931 [Top.: Fons Ferdinand Guérin]; i fols. 1v-2r del Libro memorias Mariano Mayral, sense data [Top.: M-RMay-505]
En ocasions, els vincles paterno-filials inclogueren la línia femenina, no només al parlar de les filles. L’absència del compositor i pianista Joaquín Nin Castellanos (1879-1949) a la vida de Joaquín Nin-Culmell (1908-2004), també compositor i pianista com el seu progenitor, fou coberta musicalment per la presència de la soprano Rosa Culmell Vaurigaud (1871-1954), la mare. Altres vegades l’herència musical no segueix la consanguinitat de primer grau i fa un salt d’oncle a nebot. Aquest és el cas de Manuel de Fluvià i Borràs (1866-1898), músic i cal·lígraf, i Armand de Fluvià i Vendrell (1901-1967), pianista i compositor; o de Nadal Puig i Bellera (1864-1936), capellà i compositor, i Nadal Puig i Busquets (1901-1996), compositor, organista i director.
Ex libris de Joaquim M. Nin-Culmell fet per Gab, sense data [Top.: M 5521/4]; i reproducció d’un retrat d’Armand de Fluvià, 1921 [Top.: M-AFlu-94]
També hi ha documents que ens recorden el vincle fraternal com, per exemple, el de Neus i Hermínia Gas (†2005), violinista i pianista respectivament de l’Orquestra Pau Casals. Els seus vincles professionals són compartits i queden recollits a l’Àlbum d’autògrafs d’Hermínia i Neus Gas [Top.: BC, M 5350] amb dedicatòries d’intèrprets i compositors nacionals i internacionals com Francesc Costa, Mercè Plantada, Manuel de Falla, Sergei Rachmaninoff, Artur Rubinstein, Jacques Thibaud i Yehudi Menuhin, entre altres. El mateix vincle es troba als pianistes i compositors Jaume (1926-2007) i David Padrós Montoriol (1942-2016), el darrer dels quals també dugué a terme una àmplia tasca pedagògica.
Fotografies d’Eva Marie Wolf, Cristòfol Taltabull i Jaume Padrós, 1961; i de Cristòfol Taltabull i Josep Soler, sense data [Top.: M 3214]
Evidentment, no tota la progènie dels nostres músics està relacionada directament amb la música. Sovint, han compaginat les seves pròpies professions amb la preservació, conservació i divulgació del llegat familiar. Aquesta tasca ha posat a l’abast dels investigadors els fons dels grans compositors i intèrprets, entre els que cal destacar Isaac Albéniz (1860-1909), Conxita Badia (1897-1975), Enric Granados (1867-1916), Enric Morera (1865-1942), Jaume Pahissa (1880-1969) i Eduard Toldrà (1895-1962). Peces fonamentals, per aconseguir-ho, han estat Rosina Jordana i la seva filla Laura Albéniz, Natàlia Granados, Roser Junquera i Morera, les germanes Conxita, Maria i Carme Agustí Badia, els germans Ricardo, Jaume i Eulàlia Pahissa, i Narcisa Toldrà i Sobrepera.
Felip Pedrell (1841-1922) destaca la peregrinació per l’estranger feta per Laura Albéniz i la seva mare amb la intenció de divulgar l’obra paterna.[2] També fa esment a la seva fisonomia “de Albéniz pero Albéniz”.[3] Les germanes Agustí Badia, així com Eulàlia Domènech, neta de la intèrpret, han reivindicat la figura de Conxita Badia a través del documental Conxita Badia no existeix (2012) i la creació d’una pàgina web amb el mateix títol. Definida com una de les cantants catalanes més excepcionals del segle XX per la musicòloga Montserrat Albet qui destaca una de les seves facetes més suggestives: “la seva manera de cantar suscitava el desig d’escriure obres als joves compositors”.[4]
Les donacions dels fons paterns permeten una aproximació a l’obra i al treball desenvolupat per músics com Josep Barberà i Humbert (1877-1947), compositor, musicòleg i pedagog; també a la música avantguardista de la segona meitat del segle XX a través de Joaquim Homs (1906-2003), compositor, violoncel·lista i enginyer industrial; i Joan Guinjoan (1931-2019), compositor i pedagog. Fins i tot, ens parlen de la nostra història a través de la música i les vivències a l’estranger de Josep Valls i Royo (1904-1909), compositor i violoncel·lista; i Emili Salut i Payà (1918-1982), compositor i trompetista. En aquest sentit cal destacar les aportacions de Claudi Barberà i Gayoso i dels germans Valls Delille, la tasca documentalista de Francesca Salut Filippowa i Pietat Homs Fornesa, i el paper de Francesc Guinjoan com a impulsor de la Fundació Joan Guinjoan i la seva pàgina web. Esmentar també l’interès de la primera per publicar l’obra biogràfica del seu pare i la predisposició dels dos darrers a concloure la donació a la BC que els seus progenitors van iniciar en vida.[5]
Esborrany autògraf i mecanoscrit del text Confusió entre la percepcio auditiva jutjada per la entonació de J. Barberà, sense data [Top.: Fons Josep Barberà i Humbert]
El volum de fons, conservats a la Secció de Música de la BC, permet recuperar la figura de Joaquim Homs a través dels comentaris d’altres músics. Per exemple, el compositor i crític musical Francesc Taverna-Bech (1932-2010), gendre seu, opinava que havia “estat el mestre que ens ha ensenyat quins són els problemes i les motivacions de la música del nostre segle i també quines han d’ésser les actituds que el compositor ha d’assumir si vol que la seva música aporti quelcom de significatiu i enriquidor.”[6]
El respecte entre músics i compositors és cabdal a l’hora de fer de la música una herència viva i digna de continuació. Per això, caldria preguntar-se com d’essencials esdevenen els deixebles, fills intel·lectuals i no naturals, a l’hora de preservar el llegat dels seus mestres. En aquest punt els noms de Felip Pedrell, Josep Còdol (1865-1935), Ferran Ardèvol (1887-1972) i Cristòfol Taltabull (1888-1964) queden entrellaçats als de mossèn Higini Anglès (1888-1969), Josep Barberà, Maria Núria Viladrich Martínez (†2012) i Josep Soler (1936). Ells i altres són els artífexs de que el record i l’obra de moltes persones vinculades al món de la música perdurin per a les generacions futures.
Montserrat Molina Egea
Secció de Música
[1] M. Capdevila i Rovira: Eduard Toldrà, músic, Barcelona: Aedos, 1964. M. Capdevila i Font; i C. Calmell: Eduard Toldrà, Barcelona: Boileau, 1995.
[2] Carta de Felip Pedrell a Laura Albéniz, Barcelona, 17 de desembre de 1910 (consultable a la Memòria Digital de Catalunya).
[3] Carta de Pedrell a Laura Albéniz, 6 de gener de 1911 (consultable a la MDC).
[4] M. Albet: “Homenatge a Conxita Badia”, Ateneu, 27 (desembre de 1997), p. 13.
[5] E. Salut: Emili Salut i Payà, un músic al gulag, Barcelona: Biblioteca de Catalunya, 2018.
[6] F. Taverna-Bech: “Joaquim Homs: Uns soliloquis dins la música catalana”, Revista de Catalunya, 7 (abril de 1987), p. 109-123.
Comentaris
Excel·lent aportació!
Anna
24/08/2022 23:08