El juliol de 1949, Antoni M. Badia i Margarit participava en el III Congrés Internacional de Toponímia i Antroponímia de Brussel·les amb una comunicació sobre la toponímia botànica a Catalunya. Era el primer pas per retornar el català a l’escena acadèmica internacional després de la Guerra Civil. A partir d’aleshores, l’assistència sovintejada de Badia als congressos de filologia, i les relacions personals que se’n derivaren, permeteren posar el català entre les llengües regularment presents en els estudis lingüístics.

Badia i Margarit havia nascut a Barcelona l’any 1920 en una família catòlica i catalanista. Alumne de l’escola Blanquerna d’Alexandre Galí, el final de la Guerra Civil suposà un trencament del seu món. El 1939 ingressa a la Universitat de Barcelona, on es llicencia el 1943; dosanys després obté el doctorat, i el 1948 n’esdevé catedràtic. És l’inicid’una llarga trajectòria acadèmica, culminada amb el rectorat durant la Transició. Els vincles amb l’Institut d’Estudis Catalans, establerts a la dècada dels quaranta, el durien a la presidència de la Secció Filològica el 1989. Badia moria el 2014 sense haver trencat cap d’aquests lligams.

En vida, Badia havia fet donació a la Biblioteca de Catalunya d’uns 13.800 documents bibliogràfics pertanyents a la seva biblioteca (llibres, revistes i un gran nombre de separates) i unes 500 capses amb papers personals (originals i material de treball de les seves obres, documentació relativa a l’activitat acadèmica i professional, i correspondència).

Els darrers anys els va dedicar a la redacció de Romania amica. Un text, de caràcter memorialístic, sobre la seva trajectòria en el món de la romanística i les relacions que va establir amb els membres del que ell va definir com una “gran família”. L’exposició pren el títol d’aquesta darrera obra, que restà inacabada, per parlar sobre els escenaris, les persones i els interessos d’Antoni M. Badia i Margarit i un món que visqué amb passió.