UNIVERSITAT

Badia va ser un home d’universitat, de la Universitat de Barcelona. Tota la seva vida professional transcorre al seu si, amb períodes d’estada a l’estranger. És allà on estudia Filosofia i Lletres (Filologia Romànica) (1939-1943), on entra com a ajudant de classes pràctiques (1943-1944), professor auxiliar (1944), adjunt (1948) i catedràtic (1948), i on s’implica com a rector en el període decisiu posterior a la dictadura, entre 1978 i 1986.

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS

Havent estudiat en una universitat de postguerra de baix perfil intel·lectual, A. M. Badia assistí a les sessions dels Estudis Universitaris Catalans tan aviat com foren reactivats l’any 1942. Aquí entrà en contacte amb l’Institut d’Estudis Catalans i el 1946 fou un dels fundadors de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, de la qual fou vicesecretari. La vinculació amb l’IEC s’intensificà el 1968 en ser nomenat membre de la Secció Filològica i el seu president entre 1989 i 1995.

PUBLICACIONS

Les publicacions d’A. M. Badia abasten pràcticament tots els camps relacionats amb la  filologia catalana. Exemples destacats en són la Gramática histórica catalana (1951), obra important per l’època de publicació; La llengua dels barcelonins (1969), pionera de la sociolingüística catalana; o l’estudi sobre l’autoria de Les regles d’esquivar vocables... (1999), el conjunt de breus normes sobre el català de finals del segle XV, tema d’interès de Badia des de la dècada de 1950.

BRUSSEL·LES 1949

El III Congrés Internacional de Toponímia i d’Antroponímia va representar un cert retorn a la normalitat acadèmica després dels estralls de la Segona Guerra Mundial, a la vegada que el bateig en aquests esdeveniments d’A. M. Badia. Ell i la seva muller, Maria Cardús, entraven en “una família [la dels romanistes], que ens rebia amb els braços oberts”. A més de respirar la llibertat europea (i conèixer l’“apàtrida” Bosch Gimpera), el congrés li mostrà el camí d’actuacions futures.

BARCELONA 1953

El VII Congrés Internacional de Lingüística Romànica a Barcelona va ser un èxit personal dels organitzadors (Antoni Griera, Frederic Udina, i sobretot A. M. Badia) i un èxit per a la llengua catalana, que es pogué expressar amb una certa llibertat en aquell context de repressió. Amb una àmplia representació de romanistes, encapçalada per Walther von Wartburg (i l’absència inicial de Menéndez Pidal), Barcelona establí un model que perviuria en els congressos següents.

BARCELONA 1953

A més de les sessions acadèmiques, celebrades a la Universitat de Barcelona, al seu voltant tingueren lloc altres activitats, com una conferència d’A. M. Badia sobre toponímia des del Tibidabo o una sortida al monestir de Sant Cugat del Vallès, residència de Mn. Griera. El congrés tingué gran repercussió internacional i tothom en sortí content. Els equilibris de Badia per promoure el català sense importunar el règim resultaren, malgrat algunes crítiques, reeixits.

ESTADES A EUROPA 1950-1957

Després d’una primera estada a Coïmbra, l’any 1945, Badia començà el 1950, amb sis mesos a Zuric, una successió de sojorns acadèmics a Suïssa, França, Alemanya i Bèlgica, que el portaren a conèixer els romanistes més destacats del moment: Steiger, Wartburg, Jud, Jaberg, Baldinger, Duraffour, Gardette, Loriot, Roques, Dauzat, Straka... És l’època del seu interès per la fonètica experimental i de la recerca als laboratoris de les universitats de Zuric i d’Estrasburg.

FLORÈNCIA 1956

El congrés de Barcelona del 1953 havia estat un èxit, però, a causa de les restriccions que imposava el franquisme, deixaren d’assistir-hi molts representants de l’Europa de l’Est. Això es solucionà tres anys després, a Florència, un congrés important per haver obert les portes a incloure al mateix nivell la lingüística i la filologia com a temes de treball. A. M. Badia hi participà amb un treball sobre la traducció quatrecentista al català de la Divina Comèdia.

ESTADES ALS ESTATS UNITS 1962-1968

Les temporades passades als Estats Units als anys seixanta –la primera a Georgetown el 1961-1962– foren una altra fita en la trajectòria professional d’A. M. Badia. És durant aquesta primera estada quan comença a treballar en temes de sociolingüística. Després, el curs 1967-1968 a la University of Wisconsin aniria precedit per una breu detenció a Barcelona, conseqüència de la repressió del règim contra el moviment estudiantil. L’etapa fou profitosa i se li oferí l’oportunitat de continuar fent carrera en universitats americanes, però s’estimà més retornar.

AMSTERDAM 1963

L’onomàstica i la toponímia foren temes tractats per Badia a l’inici de la seva carrera i que després tornaria a recuperar. Per això no pot sorprendre la seva assistència als congressos internacionals de ciències onomàstiques, com el d’Amsterdam el 1963, en el qual presentà una breu comunicació sobre topònims catalans. Allà establiria contacte amb Dirk Peter Blok, futur director del Meertens Institute, centre de recerca sobre el neerlandès.

VIÑA DEL MAR 1964

Els sovintejats viatges per Europa i les estades realitzades als Estats Units no poden fer oblidar la presència d’A. M. Badia a l’Amèrica del Sud: l’assistència a alguns congressos al Brasil i a Xile així ho demostren. A Viña del Mar, el gener del 1964, estigué present en la Primera Reunión Latinoamericana de Lingüística y Filología, convocada per l’Asociación de Lingüística y Filología de América Latina (ALFAL), acabada de constituir i en l’elaboració dels estatuts de la qual també va intervenir.

BUCAREST 1968

En el congrés de Bucarest del 1968, el primer de romanística que se celebrava a l’Europa comunista, A. M. Badia fou elegit president de la Société de Linguistique Romane per al trienni 1968-1971. Ja ocupava el càrrec de manera interina des de la mort de John Orr, i la seva elecció representà un rejoveniment de les presidències, fins aleshores en mans de romanistes d’edat avançada. El congrés de Bucarest fou organitzat per Marius Sala i presidit per Iorgu Iordan.

ESTRASBURG 1968

El mateix abril del 1968 també tenia lloc a Estrasburg un col·loqui de lingüística catalana, una fita en la internacionalització del català. Era organitzat pel Centre de Philologie Romane de la Université de Strasbourg, dirigit per Georges Straka, amic personal de Badia, que hi va presentar tres ponències: sobre fonètica i fonologia, sobre morfosintaxi i sobre la situació de la llengua catalana. La continuïtat del col·loqui seria garantida per l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes.

QUÉBEC 1971

La presidència de la Société de Linguistique Romane per part d’A. M. Badia culminà en el congrés de Québec del 1971. El simpòsium aprovà uns nous estatuts de la Société i elegí un nou president, el suís Kurt Baldinger. El primer congrés d’aquesta sèrie en el continent americà, que tingué lloc a la Université de Laval, fou coordinat per Jean-Denis Gendron i Marcel Boudreau. La intervenció acadèmica d’A. M. Badia comparà el verb castellà amb el verb català.

NÀPOLS 1974

A. M. Badia, a part del trienni al capdavant de la Société de Linguistique Romane, també deixà empremta en els congressos de romanística a través de la participació en els seus comitès científics, com el de Nàpols del 1974, juntament amb Baldinger, Malkiel  o Straka, entre altres, a més d’Alberto Varvaro, l’enllaç local. La intervenció de Badia versà sobre la sociolingüística del català contemporani.

ESTADES A PARÍS 1973-1976

Un altre parèntesi a l’estranger en la vida d’A. M. Badia foren els dos cursos passats a la Sorbona de París entre 1974 i 1976. La seva vinculació com a professor visitant anava lligada a la constitució d’un Centre d’Études Catalanes en un edifici històric que s’havia de restaurar expressament a càrrec de mecenes catalans; la iniciativa, però, patí retards i no es pogué inaugurar fins al 1977. Durant els dos cursos, Badia mantingué part de l’activitat a la Universitat de Barcelona.

BARCELONA 1989

El projecte Patronymica Romanica (PatRom), iniciat l’any 1987, té com a objectiu elaborar un diccionari representatiu de llinatges dels dominis lingüístics romànics, explicats des d’un punt de vist històric i lingüístic. El seu principal impulsor és el lingüista alemany Dieter Kremer, des de la Universität Trier. Celebrà col·loquis de manera periòdica, el tercer dels quals va tenir lloc a Barcelona l’any 1989. A. M. Badia va actuar com a coordinador dels col·laboradors catalans del PatRom.

BERKELEY 1993

La North American Catalan Society (NACS), fundada el 1978 en el decurs d’un col·loqui d’estudis catalans d’Amèrica del Nord celebrat a la University of Illinois at Urbana-Champaign, té per objectiu la promoció dels estudis del català i de la seva cultura en aquest àmbit geogràfic. El setè dels seus congressos se celebrà a Berkeley, amb Milton M. Azevedo, lingüista brasiler organitzador del Programa d’Estudis Catalans “Gaspar de Portolà” de la University of California, al capdavant.

AEBISCHER, PAUL (Hauterive, Suïssa, 1897- Florència,1977)

Fill de pare suís i mare italiana, Aebischer estudià filologia romànica a Zuric i a Friburg, on es doctorà amb una tesi sobre onomàstica, que esdevindria un dels seus camps principals d’estudi. Havent completat la formació a Barcelona amb Antoni Griera, establí sòlids contactes amb l’IEC, que el faria membre corresponent. El 1945, Badia adquiria el volum sobre toponímia catalana de l’aleshores professor a la Université de Lausanne, que seria un dels convidats d’honor del Congrés de Barcelona.

BALDINGER, KURT (Binningen, Suïssa, 1919 - Heidelberg, 2007)

Alumne destacat de Walther von Wartburg a la Universitat de Basilea, de qui esdevindria estret col·laborador i a qui succeiria en diferents càrrecs (direcció de la Zeitschrift für Romanische Philologie, de l’Institut de Filologia Romànica...), Baldinger desenvolupà la seva carrera entre Berlín i Heidelberg, on ocupà la càtedra de Filologia romànica des del 1957 fins a la seva jubilació. Romanista eminent, particularment interessat en l’ibero-romànic, succeí Badia com a president de la Societé de Linguistique Romane (1971-1974).

BOLÉO, MANUEL DE PAIVA (Idanha-a-Nova, Portugal, 1904 – Coïmbra, 1992)

El dialectòleg Paiva Boléo, professor de la Universidade de Coimbra des del 1940 i fundador de la Revista Portuguesa de Filologia, fou un dels primers contactes lusitans de Badia. El va conèixer durant l’estada efectuada en el laboratori de fonètica de la seu universitària portuguesa el 1945. La seva innovadora enquesta lingüística per correspondència (Inquérito Lingüístico Boléo) influí molt probablement en el model seguit per Badia per a La llengua dels barcelonins.

COSERIU, EUGENIO (Mihaileni, Moldàvia, 1921 – Tübingen, 2002)

Considerat un dels lingüistes més destacats del segle XX, Eugen Coşeriu inicià els seus estudis a Iaşi (Moldàvia romanesa), sota el magisteri de Iorgu Iordan. L’esclat de la guerra el duu a Roma, on inicia una carrera internacional: Montevideo, Coïmbra, Bonn, Frankfurt, fins a la seva instal·lació definitiva a la Universität Tübingen, on exercí la càtedra de Filologia romànica fins a la seva jubilació. Poliglot extraordinari, llegia i parlava perfectament el català, al qual dedicà algun treball. 

DELBOUILLE, MAURICE (Chênée, Bèlgica, 1903 – 1984)

Representant exemplar de la tradició de l’École de Liège, on desenvolupà tota la carrera universitària, el medievalista Delbouille dedicà els seus estudis a la lingüística històrica i a l’edició de textos clàssics, amb una atenció especial al Tristany. Mestre de romanistes belgues, els seus alumnes en destacaren la claredat expositiva, utilitzada també en el camp de la política valona. Detentor de nombroses distincions acadèmiques, des del 1964 fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans.

FRANK, ISTVÁN (Budapest, 1918 – Menton, França, 1955)

Poques tesis esdevenen eines de referència tan clàssiques com la d’István Frank, vàlida desenes d’anys després de la seva publicació amb el títol de Répertoire métrique de la poésie des troubadors. L’hongarès, que participà al Congrés de Barcelona, dedicà gran nombre de treballs als trobadors catalans i el 1950 fou nomenat acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. La seva mort prematura, als 37 anys, causà commoció en el món dels romanistes.

GARDETTE, PIERRE (Tarare, França, 1906 – Lió, 1973)

Amic d’Antoni Griera, l’abbé Gardette, rector de les Facultés Catholiques de Lyon i director de l’Institut de Linguistique Romane, fou el protector del jove Badia en els primers contactes amb el món dels romanistes i en la publicació a la prestigiosa Revue de Linguistique Romane, que ell dirigia. El seu tarannà pacificador afavorí el renaixement de la Société de Linguistique Romane després de la Guerra Mundial. La relació entranyable entre Badia i Gardette perdurà fins a la mort de l’eclesiàstic.

GRILLI, GIUSEPPE (Alvito, Itàlia, 1946)

Format a Nàpols com a romanista amb Alberto Varvaro, que li dirigí una tesi en filologia hispànica, Grilli arribà com a lector d’italià a la Universitat de Barcelona, on s’especialitzà en literatura catalana, en els autors del tombant del segle XX en general i en el Tirant en particular. President de l’Associació Italiana d’Estudis Catalans, ha exercit la docència en el camp dels estudis literaris romànics en universitats americanes i europees (Barcelona, Alacant, Catània, Nàpols, Pisa, Trieste, Illinois, Texas, París, Roma).

HILTY, GEROLD (Samedan, Suïssa, 1927 – Oberrieden, Suïssa, 2014)

Hilty era un d’aquells joves llicenciats acollits per Badia dins la gran família de romanistes en el Congrés de Barcelona de 1953; romanista complet, acabà parlant perfectament el català. Aprofità l’estada per veure un dels manuscrits de la Biblioteca de Catalunya, objecte de la seva tesi. El 1971 fou nomenat acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres. A la Universität Zürich exercí la càtedra de Filologia romànica i en fou rector. Va ser editor de Vox Romanica, revista suïssa de romanística.

IORDAN, IORGU (Tecuci, Romania, 1888 – Bucarest, 1986)

Figura incontestable de la lingüística romanesa, Iorgu Iordan dirigí durant gairebé quaranta anys els estudis universitaris sobre lingüística del seu país, primer a la universitat de Iaşi i després a la de Bucarest, amb un breu interludi com a ambaixador de Romania a Moscou (1945-1947). Especialitzat en gramàtica sincrònica, és també l’autor d’un manual clàssic de lingüística romànica. Va ser membre de l’Acadèmia Romanesa de la Llengua i acadèmic corresponent de la Secció Filològica de l’IEC.

LAFÒNT, ROBERT (Nimes, 1923 – Florència, 2009)

Lafònt, professor de lingüística a la Université de Montpellier, fou alhora un activista aferrissat de la causa occitana. Membre de la resistència durant la Segona Guerra Mundial, a l’acabament de la guerra participà en la fundació de l’Institut d’Estudis Occitans. Entre 1981 i 1986 fou president del Cercle d’Agermanament Occitano-Català. És autor d’una obra amplíssima que abraça els àmbits més diversos, de la història a la literatura passant per la lingüística i la reflexió política sobre les minories nacionals.

LEJEUNE, RITA (Herstal, Bèlgica, 1906 – Lieja, 2009)

La medievalista Lejeune, formada, com Delbouille, dins la tradició de romanistes belgues de la Université de Liège, fou durant molt de temps una rara avis en el món de la filologia romànica, l’única dona en un àmbit eminentment masculí. Especialitzada en diversos àmbits de la literatura medieval en llengua d’oc i d’oïl, participà en el Congrés de Barcelona de 1953 amb una comunicació sobre l’onomàstica catalana en la cançó de gesta. Els reconeixements acadèmics li arribaran tard, però amb escreix.

MALKIEL, YAKOV (Kíev, 1914 – Berkeley, 1998)

La història europea marcà el destí del romanista jueu Yakov Malkiel. Arran dels enfrontaments produïts per la revolució russa, emigrà a Berlín, on estudià llengües romàniques, semítiques i eslaves. A finals dels anys trenta l’ascens del nazisme l’empenyé als Estats Units, on la seva formació li valgué una plaça a Berkeley. Fundador de la revista Romance Philology, òrgan dels romanistes americans, Badia coincidí amb ell en les seves estades a Nord-Amèrica com a “visiting professor”.

PIEL, JOSEPH M. (Morhange, França, 1903 – Trèveris, 1992)

Nascut com a alemany a la Lorena d’abans de la Gran Guerra, Piel es formà com a romanista al costat de Meyer-Lübke a Bonn. Lector, i després professor, a la Universidade de Coimbra des del 1926, desenvoluparia la seva carrera acadèmica entre les universitats portugueses (Coïmbra, Lisboa) i germàniques (Colònia, Trèveris). Dedicat a la lingüística històrica, s’especialitzà particularment en el desenvolupament del galaicoportuguès. Badia coincidí amb ell en la primera estada a Coïmbra, i continuarien en contacte per sempre més.

ROHLFS, GERHARD (Berlín, 1892 – Tübingen, 1986)

Conegut entre els seus col·legues com l’“arqueòleg dels mots”, Rohlfs és un dels romanistes i dialectòlegs més importants del segle XX. Col·laborador de l’Atlante Italo-Svizzero (AIS), s’especialitzà en els parlars del sud d’Itàlia i de la frontera franco-hispànica; destaquen les seves aportacions a la dialectologia italiana i als parlars dels Pirineus, en particular el gascó i l’aragonès. Rohlfs fou una de les figures destacades del Congrés de Barcelona, on participà amb una comunicació sobre les concordances entre el català i el gascó.

STEGMANN, TILBERT DÍDAC (Barcelona, 1941)

Malgrat haver nascut a Barcelona, el fill del director de la Deutsche Schule no descobrí el català fins a finals dels anys 60, durant la seva estada a Barcelona per estudiar els fons cervantins de la Biblioteca de Catalunya. Comença aleshores una forta implicació en la difusió de la cultura catalana a Alemanya: organització de les Setmanes Catalanes a Berlín i a Karlsruhe, fundació de la Biblioteca Catalana de la Goethe-Universität de Frankfurt, de la Deutsch-Katalanische Gesellschaft, de la Zeitschrift für Katalanistik...

STRAKA, GEORGES (Tàbor, Txèquia, 1910 – Lió, 1993)

Jiří Straka es formà com a fonetista a la Universitas Carolina de Praga i com a romanista a la de París, amb Mario Roques i Oscar Bloch. Lector a la Université de Strasbourg durant la Segona Guerra Mundial, fou membre de la Resistència abans de ser deportat a Buchenwald. Després dirigí el Laboratori de Fonètica d’Estrasburg, on inicià una estreta amistat amb Badia. Membre de la Société de Linguistique Romane, organitzà a Estrasburg el primer Col·loqui sobre Linguística Catalana (1968).

TAVANI, GIUSEPPE (Roma, 1924-2019)

Catedràtic de filologia romànica a la Università La Sapienza, Tavani fou especialista sobretot en lírica galaicoportuguesa. Les amistats catalanes –entre elles amb Badia– el dugueren a interessar-se profundament per la cultura catalana en general i la lírica contemporània en particular. Entre moltes altres distincions, fou vicepresident de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes i de l’Associació Italiana d’Estudis Catalans, i membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans.

VÄÄNÄNEN, VEIKKO (Mikkeli, Finlàndia, 1905 – Hèlsinki, 1997)

Fins a principis del segle XX, el món del llatí tardà era poc present a la universitat. La Introduction au latin vulgaire de Väänänen, publicada a París el 1963 i traduïda a diverses llengües, significà la seva incorporació als estudis de filologia llatina i romànica. Destaca també la seva edició del relat del segle IV d’una noble hispana, l’Itinerarium Egeriae. Väänänen havia assistit al Congrés de Barcelona de 1953 i conservà una bona relació amb Badia i amb Joan Bastardas, especialista en llatí tardà medieval.

VARVARO, ALBERTO (Palerm, 1934 – Nàpols, 2014)

El sicilià Alberto Varvaro, catedràtic de filologia romànica a la Università degli Studi di Napoli Federico II, fou un medievalista i romanista complet. Interessat tant pels estudis lingüístics com pels literaris, i amb una gran dedicació a la docència, és autor d’alguns dels manuals universitaris sobre filologia romànica més utilitzats. Participà en la Société de Linguistique Romane i n’organitzà el Congrés de Nàpols (1974). Fou acadèmic corresponent, entre altres,  de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

WARTBURG, WALTHER VON (Riedholz, Suïssa, 1888 – Basilea, 1971)

Poques persones hauran estat tan influents en el camp de la lexicografia romànica del segle XX com el suís Walther von Wartburg. Professor a les universitats de Berna, Lausana, Leipzig i Basilea, Wartburg és i serà recordat per tothom com l’autor i coordinador del monumental diccionari Französisches etymologisches Wörterbuch, en vint-i-sis volums. Membre corresponent des del 1921 de l’IEC, Badia el conegué personalment el 1950 durant la seva estada a Zuric. El 1953 fou el president del Congrés de Barcelona.

ZIMMERMANN, MARIE-CLAIRE (Brest, 1937)
ZIMMERMANN, MICHEL (Villefranche-sur-Saône, 1937)

La parella formada per la filòloga Marie-Claire i l’historiador Michel Zimmermann han estat, des dels anys setanta, les persones de referència en l’estudi acadèmic del català a la capital francesa. Membres corresponents tots dos de l’Institut d’Estudis Catalans (de les Seccions Històrico-arqueològica i Filològica, respectivament), la seva excel·lent relació amb Badia es desenvolupà durant els anys que el filòleg exercí com a professor a la Sorbona; el 1991, Marie-Claire ocuparia la primera càtedra en Llengua i Literatura catalanes de la universitat parisenca.

GEOGRAFIA I LINGÜÍSTICA

A l’inici de la seva carrera, Badia s’havia dedicat als estudis sobre la toponímia pirinenca; de fet, el primer congrés internacional en el qual participà fou el del Conseil International des Sciences Onomastiques (ICOS), dedicat a la toponímia i a l’antroponímia. Al llarg de la seva trajectòria acadèmica continuaria conreant els estudis lingüístics lligats als mots i al territori, que es materialitzaren també en la iniciativa de l’Atlas lingüístic del domini català, amb Germà Colon i Joan Veny. 

FONÈTICA I SINTAXI

Badia dedicà una part important de la seva activitat filològica a l’anàlisi lingüística, tant dels sons com dels mots i les estructures morfològiques i sintàctiques. L’estada el 1945 a Coïmbra, o les dels anys 50 a Zuric i a Estrasburg per realitzar estudis en els laboratoris de fonètica, suposaren certa continuïtat amb els estudis de Pere Barnils, a l’Institut d’Estudis Catalans. Els treballs sobre gramàtica històrica i diacrònica han estat una fita en l’estudi i normalització de la llengua.

SITUACIÓ DEL CATALÀ

Entre les dècades de 1950 i 1970 es dugueren a terme un bon nombre d’enciclopèdies i manuals per presentar el conjunt de les llengües europees. L’autoritat acadèmica de Badia i les seves excel•lents connexions amb el món de la romanística feren que hi contribuís amb capítols i articles sobre el català. També seria sovint sol•licitat per presentar l’estat de la qüestió sobre els estudis de llengua i literatura catalanes en diferents congressos i fòrums acadèmics. 

LINGÜÍSTICA I LITERATURA

Una part significativa de les contribucions a publicacions estrangeres de Badia es troba en volums d’homenatge a altres romanistes amb qui va tenir relació. Tradicionalment en aquests articles els contribuents intenten tractar temes abordats per l’homenatjat o que tinguin una relació amb la seva persona. Badia aprofità molts d’aquests articles per tractar aspectes de lingüística aplicats a la literatura o temes literaris en què hi hagués una relació amb el país o llengua del dedicatari.