Els gravadors Abadal i la col·lecció de la BC

Les fonts de les estampes dels Abadal

Els Abadal, més que crear nous models gràfics, van interpretar de nou el fons comú de les estampes del seu temps, tant les de la seva pròpia tradició autòctona com les de les foranes: germàniques, italianes, flamenques i franceses, fet que, d’altra banda, posa de manifest el notable intercanvi cultural a l’Europa moderna. Els Abadal treballen a l’àrea de l’estampa "popular" perquè fonamentalment empren les maneres consagrades per la tradició.

Tanmateix, cal advertir que la línia fronterera que separa l’àmbit del "gran art" del "popular" de vegades és força subtil, ja que sovint la cultura gràfica tradicional es configura com una intersecció de fonts de procedència culta i popular alhora

Màgia i religió

La gran majoria de les estampes de la producció abadalenca són de caràcter religiós i reflecteixen les preocupacions i devocions de l’època. Moltes pertanyen a la categoria denominada de preservació, és a dir, imatges que es creien dotades de valors simbòlics i màgics, com ara la guarició de malalties (Sant Roc), la protecció d’una mort violenta (Sant Cristòfol) o contra les tempestats i calamarsades (Santa Bàrbara).

_{Iconografia profana}

Encara que la iconografia religiosa ocupa un potent espai, el camp profà també està brillantment representat amb els calendaris zodiacals, els almanacs, el bestiari, les auques, els romanços... Precisament, a la col·lecció abadalenca, uns dels gravats més atractius són els que Pere Abadal dedica a la fauna, com el Gat, el Papagall i la Mona, que són un bon exponent de la qualitat de la seva obra.

El món dels animals, des de la més remota antiguitat, ha estat present en l’àmbit artístic i literari, i cada època li ha atorgat unes valències simbòliques determinades, però en els segles XVII i XVIII van gaudir d’un extraordinari i redoblat èxit, afavorit per les exploracions i els descobriments geogràfics. Un denominador comú d’aquestes estampes és que empren l’atribut, el símbol, l’al·legoria per a designar una realitat determinada, com és el cas, per exemple, del Papagall, ocell associat a les dones xerrameques.

_{Els Turcs i el Tartaro Mostruoso}

Una de les estampes més sorprenents de Pere Abadal és la del Tartaro Mostruoso, que fa referència al flagell turc. Com és conegut, al llarg dels segles XVI i XVII els turcs es van desplegar per la conca del Danubi i la Mediterrània, i l’any 1664 van lliurar una memorable batalla amb els cristians al territori de Croàcia, fet que va tenir una gran repercussió a tot Europa i que es reflecteix a l’obra gràfica de Pere Abadal.

Ambivalència de les matrius xilogràfiques

Un dels aspectes més destacats dins de la història del gravat és que la Biblioteca de Catalunya custodia importants col·leccions de matrius xilogràfiques de cirerer, perera, blada, etc., i entre aquestes, un dels conjunts de més entitat és la dels Abadal. Algunes matrius presenten diverses manipulacions, circumstància que permetia una pintoresca i ambivalent utilització de les planxes, com és visible a l’estampa de Santa Tecla.

Els clients i el mercat artístic: l’Àlbum de Mostres Abadal

Aquest àlbum factici va ser realitzat per Ignasi Abadal i Girifau. Aplega estampes xilogràfiques del segles XVII, XVIII i XIX, utilitzades com a mostres de la impremta de la família Abadal de Manresa. L’Àlbum Abadal, constituït per 177 estampes, és l’únic recull gràfic que es coneix d’aquestes característiques a Catalunya

Plecs solts i publicacions

Els gravats, en una societat majoritàriament analfabeta i àgrafa, tenien un caràcter didàctic, a la vegada que feien més atractius i suggeridors els diversos productes tipogràfics. Els Abadal, a més de gravadors, van exercir com a impressors, publicant nombrosos plecs solts, goigs, romanços i llibres que van assolir una àmplia difusió, com els conegudíssims "Pelegrins" i "Franselms".
 
D’altra banda, dins de la col·lecció Abadal, cal ressaltar l’existència d’una sèrie de matrius del segle XVI d’autor anònim, les quals provenen de l’utillatge inicial que Pere Abadal va comprar per iniciar la seva tipografia a Moià. Entre aquetes destaquen unes rares beceroles tabel·làries de la segona meitat del segle XVI amb lletra gòtica, que són les més antigues de Catalunya fins ara conegudes. Cal assenyalar que moltes d’aquestes planxes antigues han arribat fins avui degut al fet que van ser reutilitzades pel seu verso.