Ningú vagi a remolc d’allò que pensi aquell del costat seu. Altrament, mai s’avença” ¹

Emili Eroles (1895-1983), llibreter i escriptor català, regentava una parada al mercat de llibres de vell del Portal de Santa Madrona de Barcelona. Aquell mercat, instal·lat prop de les Drassanes des de 1902 fins al 1967, va esdevenir un punt de trobada per als apassionats dels llibres però també de la política. L’any 1911, en aquella parada, hi varen fer coneixença Antoni Palau i Dulcet, Antoni Palau Claveras (fill del cèlebre bibliògraf que també administrava una barraca en el mateix mercat), l’escriptor i polític Joan Alavedra i el nostre protagonista, Joan Salvat-Papasseit. 

En aquest microcosmos de llibres, lletraferits i tertúlies, Salvat-Papasseit va establir una gran amistat amb Alavedra i Eroles. Amb aquest últim va entrar a la redacció de la revista Los Miserables: diario de extrema izquierda (1914) i, més endavant, van col·laborar estretament amb la publicació de la coneguda “fulla de subversió espiritual” Un enemic del Poble.

Amb Joan Alavedra es van afiliar a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, on van exercir de bibliotecaris, i van fundar el Grup Antiflamenquista Pro-Cultura, l’objectiu del qual era la distribució clandestina de pamflets revolucionaris. Per a aconseguir-ho, Alavedra explica que “junts havíem anat a veure a Eugeni d’Ors, el doctor Martí i Julià, [...], per a demanar-los escrits, adreçats als seus amics, combatent les curses de braus. Un diumenge a la tarda, impresos en fulls, anàrem a tirar-los a grapats en plena Plaça de les Arenes”²

Davant la Primera Guerra Mundial, tots dos amics es van adherir, l’any 1915, al Manifest dels Amics de la Unitat Moral d’Europa, redactat per Eugeni d’Ors i amb qui compartien la seva posició antibel·licista.

La promesa

En una de les visites al despatx de d’Ors, Joan Salvat-Papasseit, empès pel consell dels seus dos amics, va ensenyar-li els seus poemes; Emili Eroles ho recorda a les seves memòries d’aquesta manera: “Xènius va llegir els poemes d’en Salvat i li van agradar, fins al punt que es va interessar pel treball que feia i en dir-li que guardava fustes al moll, va prometre-li que faria manera de proporcionar-li una feina més digna” ³.

Aquesta promesa es va complir després de moltes visites d’en Joan Salvat-Papasseit a Eugeni d’Ors. I va ser així com, gràcies a la influència d’aquest i a la bona predisposició de Santiago Segura (1879-1918), marxant i promotor artístic, Salvat-Papasseit va començar a treballar al Faianç Català, un taller de restauració de mobles i alhora una botiga d’antiguitats ­—ubicada a la Gran Via 615 de Barcelona— que era propietat de Santiago Segura.

Una galeria d’art

Tot just al costat d’aquesta botiga, en el número 613 de la Gran Via, Segura va inaugurar l’any 1915 les Galeries Laietanes, coneguda sala d’exposicions i punt de trobada dels artistes de l’època. Les Galeries, a banda de vendre-hi obres d’art i antiguitats i fer-hi exposicions, comptaven amb una petita secció de llibres i amb un celler, situat al soterrani, que es va convertir en un dels espais de tertúlia cultural i intel·lectual més concorregut de la Barcelona noucentista.

L’any 1917, Santiago Segura, que ràpidament va establir amistat amb Joan Salvat-Papasseit i va esdevenir-ne el seu protector, va confiar-li la secció de llibres de les Galeries Laietanes, aleshores anomenada “Oficina de llibres, estampes i fotografies de Vell i nou”. Va ser d’aquesta manera com el poeta va passar d’un negoci a un altre i va començar l’ofici de llibreter.

... i una llibreria

Un any més tard, l’oficina establerta a les Galeries va passar a anomenar-se “Secció de Llibreria de les Galeries Laietanes” i, amb el canvi de denominació, Santiago Segura va iniciar un ambiciós, i a la vegada efímer, projecte editorial. La intenció del mecenes sabadellenc era ampliar la secció de llibreria amb activitats editorials; d’aquesta manera les Galeries Laietanes van assumir funcions d’editorial i d’editora de revistes del moment, com La Revista i Vell i Nou.

Aquest projecte es va veure interromput amb la mort de Segura, esdevinguda l’octubre de 1918, i va ser Salvat-Papasseit qui en va agafar el relleu sent el responsable de la llibreria i de les edicions i publicacions que s’hi feien.

Ràpidament, la llibreria es va convertir en una finestra plena d’oportunitats i va ser el punt de partida d’algunes de les obres de Joan Salvat-Papasseit. El mateix any 1918, i des de la llibreria, va publicar el seu primer llibre, Humo de fábrica, i l’únic número de la revista Arc-Voltaic .També es va projectar l’edició de Mots-propis, un recull d’aforismes publicats sota el mateix títol al llarg de diversos números d’Un enemic del Poble; el llibre, que comptava amb un pròleg de Josep Ma de Sucre i les il·lustracions de Joaquim Torres-García, no va arribar a publicar-se aleshores.Totes aquestes publicacions duien el peu d’edició de les Galeries Laietanes i comptaven amb la col·laboració de grans il·lustradors com Joaquim Torres-García, Rafael Barradas i Pau Gargallo.

La seva presència a l’establiment es va anar consolidant i, a l’abril de 1919, és rebatejada amb el nom de “Secció de Llibreria dels Salvat-Papasseit”, esdevenint un referent més en el món llibreter i en la distribució de “tots els llibres de recent o passada publicació, els tingui o no en son dipòsit”. Al capdavant de la llibreria hi havia els germans Salvat-Papasseit, en Joan i en Miquel.

Un any més tard, Joan Salvat-Papasseit canvia la denominació de l’establiment de forma definitiva i passa a ser la Llibreria Nacional Catalana, coincidint també amb la publicació quinzenal d’una “Secció bibliogràfica” dins les pàgines de la revista Vell i nou que informava de les novetats i les recomanacions bibliogràfiques dels germans Salvat.

Sota l’aixopluc econòmic de la Llibreria Nacional Catalana, i amb aquest peu d’edició, va poder continuar publicant la seva obra: Les conspiracions (1922), el Poema de la rosa als llavis (1923) i, de forma pòstuma, Els nens de la meva escala ; i Dites d’infant (1926). També, amb el segell de la llibreria, va editar obres d’altres autors com varen ser els  Poemes & cal·ligrames, de Josep Ma Junoy; l’Abecedari català per a nens, de Xavier Nogués; Vint Cançons, de Tomàs Garcés; i Septenari de Maig, de Josep Ma López-Picó.

A banda de l’edició, els germans Salvat-Papasseit es van dedicar a la distribució de llibres. Dins la cartera de clients hi havia Jordi Rubió i Balaguer, director de la Biblioteca de Catalunya, i amb qui comparteixen correspondència comercial entre els anys 1917 i 1921.

L’edició i distribució de llibres i revistes va anar acompanyada també per la importació. En aquest sentit, la llibreria importava publicacions avantguardistes que s’editaven a França i a Itàlia, i el mateix Salvat era qui s'encarregava de les gestions. De fet, en la seva curta trajectòria de llibreter, es té constància d’un viatge que va fer a París, al març de 1920 amb el suport econòmic d’Emili Badiella, amic i protector. Salvat va viatjar a la capital francesa per a comprar “bastants llibres d’art i moderns a La Belle édition, La Sirène i Sauvage [...]. La Belle édition i a ca’n Sauvage m’han fet corresponsal a Barcelona. El darrer ho indicarà en els prospectes seus”⁴.

Tota aquesta activitat, però, es va veure interrompuda successivament pel fràgil estat de salut de Salvat-Papasseit i les constants cures de repòs que feia lluny de la ciutat i, per tant, del negoci. En els darrers anys de vida va compaginar la ploma i l’ofici de llibreter, dues  facetes que no es poden dissociar: la llibreria va permetre a Joan Salvat-Papasseit publicar tot allò que escrivia i a la vegada conèixer escriptors de l’avantguarda catalana que van ser font d’inspiració per a la seva poesia.

El seu llegat poètic hauria perdurat fins als nostres dies si la promesa de d’Ors no s’hagués complert?

Iris Torregrossa 
Secció de Manuscrits

BIBLIOGRAFIA

Alavedra, Joan. El fet del dia : d’ahir i d’avui. Barcelona : Selecta, 1970

Eroles, Emili. Memòries d’un llibre vell. Barcelona : Editorial Pòrtic, 1971

Palau i Dulcet, Antoni. Memòries d’un llibreter català. Barcelona : Llibreria Catalonia, 1935

Serra, Montserrat. “La història del celler de les Galeries Laietanes”, dins Papers de vi, Núm. 24, 2013, p. 64-67

Soberanas, Amadeu-J. (ed.). Epistolari de Joan Salvat-Papasseit. Barcelona : Edicions 62, 1984

Vidal i Oliveras, Jaume. Santiago Segura (1879-1918) : una història de promoció cultural. Museu d’Art de Sabadell, 1999

_______________________________ 

1 Joan SALVAT-PAPASSEIT. “Mots-propis”, a Un enemic del Poble (Núm. 1, març de 1917)

 2 Joan ALAVEDRA, El fet del dia, p. 211-212

 3 Emili EROLES, Memòries d’un llibre vell, p. 159

 4 Carta de J. Salvat-Papasseit a E. Badiella (París, 3 març 1920). Epistolari de Joan Salvat-Papasseit, p. 53