Francesc Ubach i Vinyeta, 100 anys després
En els grans moviments literaris i culturals, si s’observen o s’estudien de prop, s’hi descobreixen, a part de les grans figures, noms que el pas dels anys ha relegat a un segon o tercer pla. Autors que han estat com petites peces que han ajudat a impulsar una gran maquinària.
A Catalunya, la Renaixença va donar grans noms a la literatura, com ara Jacint Verdaguer, Víctor Balaguer o Àngel Guimerà, que van suposar un punt d’inflexió en l’evolució i la història de les lletres catalanes. Però en va donar altres que ajudaren a crear aquest entramat d’autors, d’associacions culturals i de revistes que revitalitzaren la cultura. Un d’ells va ser Francesc Ubach i Vinyeta, del qual la Biblioteca de Catalunya en rebé el fons l’any 2005.
Ubach i Vinyeta va néixer a Tiana el 5 de novembre de 1843 i va morir el 17 de gener de 1913 a Barcelona, ara fa cent anys. Poeta, dramaturg, activista a favor de la causa catalanista i assagista ocasional, fou l’escriptor més premiat de la història dels Jocs Florals. De formació autodidacta i comptable de professió, la vocació literària el va fer entrar en contacte amb els cercles culturals més importants del moment. El 1868 guanyà l’englantina d’or, i a partir d’aquell moment començà una carrera literària que el portaria a triomfar en els certàmens poètics de tot el territori català, i a estrenar moltes de les seves obres dramàtiques en els millors teatres de Barcelona. La premsa de l’època, La Ilustració Catalana, la Renaixensa, La Llumanera, entre altres, es feien ressò dels seus èxits i del seu activisme com a membre de societats catalanistes com La Misteriosa, L’eixam ortogràfic, La Jove Catalunya o Lo Rat Penat. La creació de textos teatrals el portà a escriure un assaig sobre l’escriptura i la història del teatre català: Teatre català. Apuntacions històricas-críticas desde’ls seus orígens fins al present estat, una interessant reflexió sobre l’evolució del teatre que, a tall d’anècdota, Salvador Espriu n’hi recomanà la lectura a Ricard Salvat en una carta el 10 de novembre de 1969[i]: “A un especialista com vostè no cal que li recordi els estudis de l'Yxart, d'en Valldeperes, de l'Ubach i Vinyeta, d'en Melcior Font, d'en Bernat i Duran, d'en Cureti, d'en Fuster, d'en Poblet, d'en Fàbregas sobre el teatre català, ni els arxius teatrals Sedó i companyia.”
La Ilustració Catalana del 15 d’abril de 1882
La tan guardonada poesia, que va publicar en cinc reculls poètics: Celísties (1866), Primerenques (1873), Expansions (1879), Vidre volador (1887) i Lo romancer català. Històric, tradicional i de costums (1877,1894 i 1914), és un clar exponent de poesia patriòtica i romàntica, una poètica que posteriorment el Noucentisme rebutjaria plenament. Entre les nombroses obres de teatre que va escriure, destaquen Los hereus (1868), Rialles i ploralles (1873), La mà freda (1878), Joan Blancas (1880), La cua del xueta (1881), i Almodis (1882), estrenades als teatres Romea, al Liceu i al Teatro del Bon Retiro.
El seu fons personal és una mostra de la rellevància que tingué en l’època: la correspondència inclou noms d’importants personalitats i entitats, els quaderns de reculls de premsa que ell mateix es va fer també demostren la celebritat de què gaudí en els anys de plenitud literària, així com els nombrosos manuscrits de discursos per actes dels Jocs Florals, trobades amb les societats de les quals formà part, o nomenaments com el de la Reial Acadèmia de Bones Lletres; i la gran quantitat de manuscrits de la seva obra literària reflecteixen la intensa productivitat.
Ubach i Vinyeta va morir el 17 de gener de 1913. Al cap de dos dies de la seva mort La Vanguardia en donava la notícia: “Ha fallecido el popular poeta. Porque el señor Ubach y Vinyeta, con su producción fecunda había alcanzado que su nombre se propagara. Constante concurrente a los Juegos Florales que se celebran en Cataluña, fueron innúmeros Ios premios que obtuvo. Desde el 3 de mayo de 1874 era maestro en Gay Saber. Hace ocho años presidió el Consistorio de los Juegos Florales de Barcelona. También ocupó la presidencia de la Academia de Buenas Letras y del Centro Excursionista de Cataluña. Escribió tres obras para el teatro: «Honra, patria y amor, «Almodis» y «Joan Blancas». Desde hace una temporada vivía apartado de las luchas literarias, que tanto le complacieron. Porque sorprendía en otros tiempos acudir á un certamen literario, a unos Juegos Florales, y no oír proclamar su nombre. Había ganado, cuatro premios ordinarios, trece extraordinarios y diecinueve accésits. La noticia de su muerte, acaecida anteayer, produjo gran sentimiento. Porque Ubach y Vinyeta contaba con simpatías generales, no sólo por su labor poética especialmente consagrada a cantar los hechos de la historia catalana, sino, además, por su carácter afable, por la bondad de su corazón”[ii].
Morí en ple Noucentisme i, per tant, destinat a ser desterrat en la completa ignorància. Al cap d’un segle hi continua i potser caldria recuperar-lo, ni que sigui pel reconeixement que gràcies a escriptors com ell en van sortir d’altres que triomfaren en el seu temps i encara ara, o per la simpatia popular que tenia. Cent anys després Francesc Ubach i Vinyeta és un desconegut, un triomfant del seu temps i un oblidat de la posteritat.
Mercè Comas
Servei d'Accés i Obtenció de Documents
[i] Salvat, Ricard, “Salvador Espriu” en: Assaig de Teatre, núm. 2-3 (juliol 1995), p. 120.
[ii]La Vanguardia, 19 de gener de 1813, p. 5.
Facebook de la biblioteca Twitter de la biblioteca Flickr de la biblioteca Tagpacker de la biblioteca Canal Youtube de la biblioteca Pinterest de la biblioteca Instagram de la biblioteca